Serveis socials, municipi i drets de ciutadania

 

artistic-2063_640

 

Toni Salvador

Regidor serveis social de l’Ajuntament de Terrassa

 

 

Districte barceloní de Nou Barris, octubre de 2014. Un grup de persones accedeix a l’oficina de Serveis Socials del barri i es produeixen diversos incidents, entre ells la destrossa d’algun mobiliari. Res dramàtic en termes objectius però sí suficient com per donar visibilitat mediàtica a una tensió latent en els darrers anys, a Barcelona i probablement en tot el sud d’Europa. Pocs dies després d’aquest incident, un mitjà digital publicava un article d’Ernesto Morales que ja apuntava encert en el seu títol   “¿Por qué a nosotros? Servicios Sociales, entre la emergencia y los derechos” En ell s’apuntava la següent diagnosi: “El episodio de la Ciudad Meridiana tiene que ver con un desencaje entre las funciones que hoy pueden asumir los servicios sociales y una demanda, convertida en exigencia por los movimientos organizados, de dar respuesta inmediata ante situaciones de emergencia social y derechos sociales básicos como son la vivienda o la alimentación. Una tensión que es insalvable con el marco existente, al menos en determinados territorios”

Efectivament, em temo que aquest és el quid de la qüestió: als serveis socials municipals se’ns ha canviat, de forma sobtada, l’objecte d’intervenció. Fins fa pocs anys ens enfrontàvem a un problema quantitativament acotat i qualitativament bastant perfilat. Simplificant: la vella pobresa, l’exclusió social tal i com l’havíem entès tradicionalment. Aquest “objecte de treball” és el que s’explicava en les nostres facultats de treball i educació social, és pel qual teníem dimensionades les nostres plantilles, pressupostos i dispositius d’atenció.

En pocs anys hem passat d’aquest escenari a un altre completament diferent. D’entrada ingressa molta més gent per la porta. Un municipi com Terrassa ja pot tenir al 15% de la seva població com a usuària de serveis socials. Però la principal novetat no crec que sigui tant quantitativa com qualitativa. Els perfils de nova pobresa estan esdevenint els més habituals. Ciutadans amb una biografia que fins fa ben poc estava plenament “normalitzada”, sovint sense cap dels trets que tradicionalment definien l’usuari tipus: sense problemes psicosocials, sense problemes formatius o d’experiència laboral, sense patologies ni adiccions… Ciutadans que simplement van perdre la feina i, uns mesos més tard, les seves prestacions socials i d’atur. Ciutadans que t’expliquen coses del tipus: “l’estiu passat estava a Eurodisney amb els meus fills i ara sóc usuari del banc d’aliments”

Quin és el problema doncs? Que els serveis socials municipals i les entitats socials ens veiem abocats a cobrir, gairebé en solitari, les mancances d’ingressos derivades de la destrucció d’ocupació i de les retallades en les polítiques de garantia de rendes. Quan les taxes de cobertura de les prestacions socials eren relativament elevades, quedar-se sense feina no era sinònim (gairebé immediat) de quedar-se en l’exclusió social. Les diverses retallades en les prestacions i subsidis d’atur, en la RMI, en el Prepara, etc ens han deixat amb unes taxes de cobertura que (segons l’EPA) tot just arriben a una de cada tres persones sense feina. O es recupera aquest “matalàs” o no hi haurà política social que aguanti i anirem caient en un assistencialisme cada cop més precari.

En aquest exercici de cobertura de necessitats bàsiques en què ens hem convertit els Serveis Socials, crec que ens anem sortint en un dels flancs: les necessitats alimentàries. Qui ens anava a dir fa tot just uns anys que acabaríem obrint menjadors socials, que les beques-menjador de les escoles esdevindrien un recurs assistencial i que tindríem un quart de milió de catalans depenent dels bancs d’aliments per poder menjar! En altres potes de recursos bàsics com són els subministraments, els ajuntaments estem aguantant el gruix d’impagats davant la inacció de l’administració autonòmica competent. Altres camps, com el residencial, tenen més dificultats per ser atesos per raons diverses. Des de la tradicional manca de parcs públics d’habitatge de lloguer social al nostre país fins al problema dels sobreendeutament.

Aquesta priorització de les necessitats més bàsiques és obligada per raons evidents però té un punt de frustrant pel sector del treball social. Havien estat molts anys i molts esforços per superar el tradicional assistencialisme i entrar en dinàmiques diferents, d’inserció, d’empoderament, de treball comunitari de foment de l’autonomia. Certament aquestes claus segueixen estan en la feina però amb un pes certament desplaçat per l’objectiu més prosaic de garantir la supervivència de l’usuari. Recordem, a més, que una societat bàsicament salarial com la nostra té la inserció laboral com a fita d’èxit típica de la majoria d’itineraris d’inserció amb que treballen els serveis socials. Però en un marc com l’actual de nul·la creació de llocs de treball… inserció? on? S’obre, per tant, la necessitat d’explorar camins alternatius al mercat laboral que almenys garanteixin provisionalment l’enteresa psicosocial dels usuaris. A Terrassa hem iniciat diverses experiències d’aquest tipus com un hort comunitari o un restaurant del temps però queda encara molt camí per recórrer probablement en clau de foment de l’activitat cooperativa i l’economia social.

No voldria acabar aquest article sense esmentar encara un altre condicionant, aquest més institucional. La capacitat d’intervenció dels serveis socials municipals va camí d’estrènyer-se per l’acció d’una tenalla. Per una banda tenim les constriccions pressupostàries derivades de les retallades i (sobretot) dels impagaments de la Generalitat als ens locals per la prestació dels serveis socials que li delega. L’altra branca de la tenalla és la limitació competencial imposada per la reforma local del PP que, combinada amb el factor anterior, posa en risc la fórmula de prestació dels serveis socials des de la proximitat del municipi en concert amb el govern autonòmic competent. La propera legislatura serà clau per veure si es compleixen o no els pronòstics de desmantellament que alguns ens temem.