La pobresa no té “cognoms” ni “prefixos”

turbine-590354_640

 

 

Daniel Kaplún

Sociòleg

 

El tema de la pobresa a Espanya ha anat cobrant creixent presència en els mitjans de comunicació i en el debat públic, com un efecte lògic del seu creixement exponencial a conseqüència de la crisi econòmica que patim (la majoria de la ciutadania espanyola) des de fa ja no menys de 6 anys.

Aquesta presència s’ha vist freqüentment seguida o precedida (respectivament) de “cognoms” o de “prefixos” que l’acompanyen: pobresa “infantil”, pobresa “energètica” …, o per una altra banda el “llindar” de la pobresa, o el “risc” de pobresa …

Aquestes formes de “cognomenar” o “prefixar”  la pobresa, semblen posar el focus en un sol i únic símptoma, com si la pobresa “energètica” (per exemple) consistís únicament en què es manca de recursos per caldejar o il·luminar l’habitatge, però sí que es tenen per vestir-se, desplaçar-se, alimentar-se adequadament o, fins i tot, per portar una vida social plena; en definitiva, tot allò que ens permet viure dignament com a éssers humans (i consegüentment socials). O com si (encara més absurd) la pobresa “infantil” afectés únicament als nens, mentre els pares gaudissin dels béns i serveis bàsics, però se’ls neguessin els seus fills.

I el mateix podria dir-se del “llindar” de la pobresa o del “risc” de pobresa:

  • El “llindar” de la pobresa és un límit més o menys arbitrari que es fixa per determinar qui poden o han de ser considerats pobres i qui no; límit fixat generalment en termes de renda, ja sigui familiar o per càpita (i no és el mateix una cosa que l’altra, com tractaré d’explicar més endavant).
  • El “risc” de pobresa és un concepte encara més difús, ja que es tracta de determinar aquelles persones o col·lectius que, sense ser-ho de facto, estarien amenaçats de forma més o menys imminent de caure en la pobresa; en altres paraules, pobres “potencials”, el que en termes operatius sol determinar mitjançant una franja o interval immediatament per sobre del “llindar”, i sempre en termes de renda.

Segons com jo ho entenc, la pobresa és un fenomen únic i global, que afecta la totalitat del nucli de convivència i cadascun dels seus integrants, encara que generalment no en la mateixa mesura, ni de la mateixa manera. I en molts casos també a l’entorn del nucli afectat, particularment als seus familiars més directes que, moguts per l’amor i la solidaritat, solen privar-se a si mateixos de béns o serveis essencials per donar suport a la supervivència dels afectats més directes.

El que pot divergir són els símptomes que exterioritzen i fan visible la pobresa. Símptomes que solen ser el resultat d’una elecció, potser no sempre conscient ni necessàriament deliberada, sobre allò del que es pot prescindir i el que s’ha de mantenir. És a dir, d’una escala de prioritats que porta a decidir la supressió o reducció de l’accés a determinats béns o serveis i la conservació d’altres.

L’experiència empírica ens indica que, sovint, aquesta escala de prioritats sol estar més regida per elements socioculturals que purament racionals. Perquè se sol atorgar prioritat a aquells béns o serveis que permetin dissimular o ocultar les dificultats econòmiques per les quals està travessant la família, d’una banda, i sobretot a protegir els fills d’aquesta visibilitat i de les seves possibles conseqüències en el seu entorn social.

Dit en termes col·loquials, l’escala de prioritats sol estar molt influenciada per la intenció de guardar les aparences. I aquesta intenció està, al seu torn, íntimament relacionada amb els sentiments i vivències afectives que se solen generar al voltant de la pobresa:

  • La culpabilitat, i la seva conseqüència directa,
  • La vergonya

Aquestes vivències resulten especialment intenses quan l’ingrés a la situació de pobresa és sobrevingut després d’una vida de (relativa) abundància o, almenys, exempta de dificultats econòmiques importants. I s’accentua quan la situació d’empobriment sobrevingut es produeix de forma individual, i no afecta el conjunt de l’entorn residencial o laboral de la persona afectada.

Encara que pugui semblar contradictori amb el que he sostingut fins ara, podríem proposar per tant dos nous “cognoms” per a la pobresa:

  • La pobresa crònica o estructural, és a dir, aquella que s’ha patit “des del bressol”
  • L’empobriment sobrevingut a conseqüència de la pèrdua o reducció dràstica dels ingressos de què es disposa

Aquesta última situació és la que ha crescut de forma exponencial en aquests anys de crisi ocasionant, a la vegada, una profunda transformació en l’estructura social espanyola, que s’expressa en un fenomen de mobilitat vertical descendent, per a la qual no estàvem en absolut preparats, després d’una dècada de (aparent) sobreabundància.

Aquest fenomen de mobilitat social descendent genera, a la vegada, una profunda crisi d’identitat en les persones que la pateixen: la seva capacitat adquisitiva no es correspon en absolut amb les necessitats i hàbits adquirits durant la vida precedent, que determinen la identitat de classe subjectiva de cada individu i, conseqüentment, dels qui conformen el seu nucli de convivència.

Es produeix, per tant, una ruptura entre la posició social objectiva i la identitat percebuda, que impulsa aquesta ocultació i abstracció a què em referia anteriorment, potenciada per una moral social, profundament arrelada en la nostra cultura, que ens impulsa a la recerca l’èxit individual, tant en termes materials com de prestigi social. Moral social que, alhora que premia l’èxit (sense prestar més atenció als procediments pels quals s’ha aconseguit), tendeix a estigmatitzar el fracàs, culpabilitzant a la persona que ho viu i negant-li oportunitats de redempció posterior.

D’aquí la culpa amb la qual se sol viure, almenys en una primera etapa, l’empobriment sobrevingut, i la necessitat d’ocultar al nostre entorn, en particular a aquells dels que temem una resposta hostil. Aquesta culpa afecta especialment als que es veuen obligats a deixar de pagar els seus deutes (particularment els crèdits, i en especial els relacionats amb l’habitatge) i els costos derivats del manteniment dels serveis essencials: energia, aigua potable, etc.

Dins d’aquesta tendència a l’ocultació de la pobresa sobrevinguda hauria, per tant, una gradualitat, determinada per la menor o major visibilitat externa dels seus efectes, d’una banda, i per qui es vegin afectats per ells. Així, cal pensar que l’anomenada “pobresa energètica” es trobaria en un dels primers estadis de la decadència (en una societat en la qual es tendeix a facilitar molt poc l’accés a l’habitatge a persones alienes a l’entorn familiar més directe), mentre que la “pobresa infantil” se situaria en les últims baules de la cadena, ja que la protecció a la infància constitueix, a la vegada, una part essencial de la nostra cultura social.

En qualsevol cas, els que lluitem per la construcció d’un model social igualitari ens enfrontem a un desafiament enorme: el de transformar la culpa en rebel·lia, aquesta en solidaritat i, finalment, la solidaritat en lluita col·lectiva organitzada. En altres paraules, i reprenent el llenguatge marxià que, almenys en el meu cas, he mamat des dels meus primers (i ja llunyans) passos en la militància política i social, transformar el que en aquest moment seria una “classe en si” en “classe per a si “. Amb la dificultat afegida que es tracta d’un estrat social que escapa en bona mesura als models clàssics en els quals ens hem format, i es fa per tant necessari generar, sobre aquest fenomen de l’empobriment sobrevingut, una teoria sociològica que ens permeti interpretar-lo en la seva globalitat per poder abordar amb encert.

Encara que amb freqüència a les palpentes i sense un marc teòric exhaustiu, alguns moviments socials han aconseguit avenços molt significatius en aquest procés d’empoderament o adquisició de consciència de classe (com se li prefereixi anomenar). De tots ells, probablement la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca és un dels que més profunda i encertadament ha reflexionat i ha actuat sobre les arrels ideològiques i actitudinals del fenomen. Però la seva acció segueix limitada al nucli dels que han pres la iniciativa d’aproximar-se al moviment.

Segueix faltant, per tant (almenys en la meva modesta opinió), una adquisició de consciència de caràcter massiu, capaç d’impulsar la transformació social profunda que es necessita en aquest país i en aquesta conjuntura. Les raons per les que, al meu parer, les organitzacions polítiques actualment existents no són capaços (algunes) o no es proposen (altres) aquesta transformació serien llargues d’explicar i haurien per tant de ser objecte d’un altre article.