Beatriz Silva
Periodista, feminista, activista social, és diputada independent del Grup Socialista al Parlament de Catalunya
“L’home va seguir a la cuneta fins que va mirar al seu voltant, va veure amb exactitud on havia caigut, es va retorçar, es va arquejar, va fer palanca amb braços i cames, es va posar dret, i va sortir de la cuneta amb l’única ajuda de les seves forces “. Així acaba El hombre en la cuneta, un dels contes que Antonio Gramsci va escriure des de la presó als seus fills Delio i Giuliano. Són relats que parlen d’animals, de mussols, guineus i corbs, però també de persones que cauen i s’aixequen. Sempre amb un fil conductor: la cerca a la solució dels problemes passa necessàriament per escodrinyar en l’arrel dels mateixos.
Ara mateix, ens trobem en una situació semblant a la del conte de Gramsci. Hem caigut en una cuneta i no sabem si serem capaços de sortir, si algú acudirà a la nostra crida d’auxili. L’arribada de la Covid-19 s’ha convertit en urgents decisions que portàvem postergant des de fa una dècada, aquelles que tenen a veure amb les debilitats d’un model econòmic, el del capitalisme de mercat sense regulació, que s’ha fet hegemònic des dels anys 80 tot i que ha demostrat la seva incapacitat per fer front als grans reptes de la humanitat, com són la fam, la desigualtat, el canvi climàtic o les malalties. En oblidar que el nostre horitzó era construir un projecte universal de justícia social per sobre d’altres qüestions, hem permès que les diferències identitàries es tornessin més importants que les de classe i que les desigualtats s’aguditzessin fins a culminar en una pandèmia que les ha deixat a ull nu.
Als Estats Units, a Europa o a Espanya, les persones que més han patit els efectes de la Covid-19 són les que viuen als barris més deprimits. Perquè tenen pitjor salut, habitatges que els impedeixen aïllar-se i treballs precaris que, o bé han desaparegut, o els deixen més exposats al virus. La pandèmia ha revelat com al món de la feina dels llocs de treball essencials per al manteniment de la vida eren justament els més fràgils i pitjor remunerats, aquells que realitzen en major mesura les dones. La Covid-19 ens ha sorprès a més amb un estat de benestar deteriorat per les retallades i la incapacitat de reforçar de manera decidida la protecció de les persones amb el resultat que la precarietat s’ha estès a àmplies capes de la població que ara es mostren més vulnerables al virus i a les seves conseqüències econòmiques.
Com en els contes de Gramsci, estem cridats a escodrinyar en l’arrel dels nostres problemes perquè tenim la força per posar-nos dempeus i sortir de la cuneta. Sabem que el nostre model econòmic i de producció mostra des de fa dècades símptomes d’esgotament. Per la seva dependència del capital especulatiu però també d’una demanda que no pot créixer infinitament. No vam aconseguir proposar alternatives a les noves formes de producció que contemplen menys intensitat laboral i que repercutiran amb força en l’ocupació. Posar-nos de peu passa per construir una contrahegemonia que subverteixi l’ordre establert i encamini la reconstrucció cap a un ordre nou que recuperi el que és essencial, allò que havíem deixat de banda i que s’ha revelat imprescindible en aquests mesos.
En el seu llibre Algo va mal, Tony Judt ens recorda les conseqüències que ha tingut convertir en virtut la recerca del benefici material. Com el que avui forma part de l’hegemonia cultural en realitat va començar en la dècada dels 80: l’obsessió per la creació de riquesa, el culte al sector privat, la creixent diferència entre rics i pobres, l’admiració acrítica pels mercats no regulats. També el fet de tenir una feina no garanteix estar fora dels índexs de pobresa i que es menyspreï tot allò que té a veure amb allò públic, que és justament el que permet lluitar contra la desigualtat i que totes les persones tinguin accés a una vida digna. La sanitat, l’educació, el transport públic, la qual cosa només és possible gràcies a l’esforç col·lectiu.
Gramsci sostenia que l’èxit d’una revolució socialista no es visualitza quan els socialistes prenen el poder sinó quan es transformen les relacions de producció. La clau per sortir d’aquesta crisi ha de començar per allà, per la resignificació de la importància de la feina digne. Hem de preguntar-nos també, tal i com proposa l’economia feminista, quines estructures socioeconòmiques necessitem per articular una resposta en què l’objectiu no sigui només recuperar la “producció”, tal com l’havíem entès fins ara, sinó assumir de forma col·lectiva tot allò que té a veure amb la reproducció i el sosteniment de la vida. L’objectiu no pot ser mai més el creixement pel creixement, hem de prioritzar el benestar de les persones, de totes les persones.
Gener de 2021