Esteban Hernández
Escriptor, periodista i analista polític. Cap de la secció d’opinió de El Confidencial
És una obvietat, però s’oblida sovint: els sindicats depenen del poder amb el que compten, que és l’única basa que els permet no només realitzar la seva tasca amb l’eficàcia necessària, sinó el mateix fet de trobar-se en posició de negociar. Els últims anys, o dècades, els sindicats no han anat perdent només afiliats o presència, sinó que han perdut poder, i com a conseqüència d’aquest gir cada vegada actuen més en posició de replegament, de conservar el que puguin com a institució, en lloc de exercir de força que pugui equilibrar les tendències del capitalisme.
El gir fonamental en el paper que juguen els sindicats té a veure amb un capitalisme mòbil a què no han pogut seguir el ritme. En transformar les estructures, l’orientació i la finalitat de sistema econòmic, fonamentalment dirigides cap als interessos dels grans accionistes, la relació entre capital i treball ha perdut pes. Aquesta reconversió és essencial entendre-la per recompondre la relació de poder, de manera que es puguin oposar forces similars.
El canvi en el sistema s’ha produït per dalt, i podem resumir de la manera següent: les empreses s’han convertit en una mercaderia en si mateixes. Així opera el capital risc, els hedge funds, els grans accionistes, els inversors activistes, entre d’altres mecanismes d’aconseguir rendibilitat. Les empreses no són una cosa que desenvolupar, sinó actius de què extreure rendes, i a les quals comprar, vendre, endeutar, fusionar, treure partit del seu deute i diverses maneres més de generació de capital. Aquestes lògiques porten a l’hora que descriu Brett Christopher a ‘Rentier Capitalism’: si la mercaderia era l’essència del capital en les anàlisis marxistes, la seva correspondència actual, la clau per comprendre els efectes de l’auge del capitalisme rendista seria el monopoli, ja que proporciona les condicions en què un actiu pot generar més ingressos.
En convertir el capital rendista en el pol dominant per sobre de tots els altres, pot empènyer en la direcció que li convé, operant així una mena d’independització de les condicions reals de la vida quotidiana i del mateix recorregut de les empreses. Tots els actors involucrats en la vida productiva d’una firma queden supeditats a aquest nucli que irradia les normes i les pràctiques. Des dels mateixos directius fins als proveïdors, passant per treballadors i clients, tots queden subjectes a les seves lògiques (si hi ha una gestió no funcional el capital se’n va de l’empresa, si els costos salarials augmenten es deslocalitza, si s’externalitza i els preus pugen es busca un altre proveïdor; s’ajusten els preus dels mateixos proveïdors, es pugen els preus als clients o es rebaixen les qualitats del producte o servei, en funció del captiu que es trobi al mercat). Cada àmbit pateix unes amenaces específiques que són complicades de frenar.
En aquest context, cada part s’ha preguntat sobre com aturar aquest impuls del capitalisme i com conservar posicions. La veritat és que treballadors, clients i proveïdors han tingut escassa fortuna, amb alguns èxits parcials i moltes derrotes generals, i des del consum fins a la relació salarial, les condicions han empitjorat. Menors ingressos per a la majoria dels treballadors, augment del cost de la vida, preus a l’alça en sectors bàsics com l’energia, l’habitatge o el transport, descens de qualitat en les prestacions, proveïdors amb marges molt més estrets. En l’àmbit sindical, s’ha parlat de diferències iniciatives per compensar el que s’ha perdut, o d’adquirir una dimensió geogràficament més gran ja que davant d’un poder global, cal un contrapès global o, al menys, cohesionat dins de regions mundials amb característiques similars. Però la realitat no ha anat per aquest camí.
Però hi ha opcions de futur que transcendeixen la tasca habitual dels sindicats. Fins ara, l’orientació principal tenia a veure amb la redistribució de rendes; el problema és que ja queden menys rendes de repartir, perquè aquestes han girat cap a la part de dalt de l’empresa, i cada vegada han de dedicar-hi majors quantitats a satisfer als inversors. Per això en la pandèmia s’han continuat repartint dividends i hi haurà recompres d’accions; per això les borses han anat bé mentre que l’economia de la majoria de la gent li està anant malament.
Potser una de les opcions perquè els sindicats tornen a tenir pes real és posar-se a l’altura del capitalisme que deu, al menys, equilibrar. Potser no hagi de plantejar-se només la redistribució sinó que hagi de ampliar els seus horitzons, i pensar en termes d’impedir l’extracció de rendes.
Alice Martin i Annie Quick a ‘Unions Renewed’ proposen expandir la unitat de negociació més enllà del lloc de treball, i dirigir-se també a les comunitats i ciutadans que també estan sent explotats per les lògiques rendistes. En aquest sentit, és evident que quan el capitalisme financiaritzat ha ampliat el seu marge d’acció i es posiciona per extreure rendes dels diferents participants en la vida de l’empresa, un moviment intel·ligent seria reunir els diferents interessats a partir d’accions comunes. Per així dir, els aspectes productius haurien de tenir a tots els interessats reunits davant de les exigències financeres, entre altres coses perquè aquest és el front realment operatiu avui. Estem en un moment en què allò financiaritzat s’està menjant a allò productiu, i fragmentar les resistències (i generar tensions entre elles) implica una pèrdua de poder encara més gran.
Aquesta perspectiva admet moltes accions, des de promoure la participació obligatòria dels treballadors en els consells d’administració, generar iniciatives de regulació enfront dels diferents actors rendistes, lluitar contra sectors desregulats més enllà del que és purament laboral, com passa amb les tecnològiques, ampliar els àmbits d’actuació i atraure sectors interessats en la vida de l’empresa més enllà dels treballadors, o pensar en termes estatals per impulsar iniciatives lligades a la industrialització i al capital productiu (més enllà dels cursos de recapacitació o dels ajuts a les empreses per situar-se davant la revolució tecnològica).
Però siguin quines siguin les accions, s’ha d’entendre que l’assumpte de fons és el poder amb que s’explica, i el món de la feina avui ho té escassament. De la mateixa manera que hem cregut en que la democràcia política és el millor règim de govern d’una societat, la democràcia econòmica hauria de ser el millor règim de govern de les empreses, i part d’ella té a veure avui amb la redistribució, però abans de arribar a això, i com a condició de possibilitat, d’eliminar l’extracció de rendes. Altrament, es produirà un doble efecte: hi haurà molt menys de repartir, i el poder dels sindicats seguirà minvant producte d’aquesta nova orientació del capitalisme.
Gener de 2021