La pobresa laboral és un problema enquistat

Ariadna Trillas

Redactora i sòcia treballadora de la revista “Alternativas Económicas”

El problema persisteix més enllà de la recuperació, la reducció de l’atur i la pujada del salari mínim

Calen polítiques públiques sincronitzades, inclosa la d’habitatge, per garantir una vida digna, i encara més en el context d’escalada brutal de preus

 

Els dilemes impossibles són perillosos. Durant molt de temps, dècades, se’ns ha inculcat com a pluja fina que, entre una ocupació precària i cap, és millor, per descomptat, una ocupació precària. La suposada lògica de tal dilema posa la defensa de vides dignes darrere de les condicions de competència que lliuren les empreses en el model econòmic actual, exacerbat per la globalització. I presenta situacions intolerables: en societats com la nostra, organitzades sobre la premissa que l’ocupació és clau de drets, ciutadania, relacions, estatus, habitatge i fins i tot identitat, resulta molt greu que un 15% de la gent que treballa de manera remunerada voregi situacions de pobresa o d’exclusió. Parlem de 2,9 milions de persones.

Aquesta dada ho aporta la darrera Enquesta de Condicions de Vida de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), publicada el juliol de 2021. Encara no recull tot l’impacte de la pandèmia. Ni la gran escalada de la inflació de què tiren els preus del gas, l’electricitat, els aliments i la majoria de matèries primeres. Ni els nous i incerts escenaris que dibuixa la guerra a Ucraïna.

Però tot i així, ens parla d’una proporció de persones ocupades en problemes tres punts percentuals per sobre de la que hi havia fa una dècada, el 2011, en plena crisi immobiliària i financera.

És cert que cal anar amb compte quan se subratllen dècimes amunt i avall en qüestions difícils de mesurar. Si acudim a una altra font, la de les dades sobre l’anomenada pobresa laboral que compara Eurostat, el 2020 la taxa de treballadors pobres era inferior (11,8%) el 2020. I l’estadística explica que, en termes relatius, vam estar pitjor a 2016 i 2017. Tot i això, encara que ens acollim a aquestes dades, segons l’oficina estadística de la UE entre el 2010 i el 2019 el fenomen dels treballadors pobres es va incrementar més a Espanya que a la resta de veïns europeus: la pujada mitjana a la UE va ser del 12% aquests nou anys, però a Espanya va ser del 16%. Només Romania ens va superar. I això malgrat la recuperació econòmica que es va produir entre el 2014 i l’esclat de la pandèmia, el març del 2020.

A Catalunya, el pes del treball en pobresa ha estat tradicionalment més baix que la mitjana espanyola, llevat del 2012 i, en una proporció sorprenent, i passatgera, el 2018.

En qualsevol cas, les dades apunten a una consolidació del fenomen. La pobresa laboral no sembla un problema passatger. En la passada dècada, el problema va anar a més a 16 països dels països de la UE.

L’empitjorament es produeix malgrat l’increment del salari mínim a Espanya –que malgrat haver millorat un 30% els últims anys encara és insuficient per assolir el llindar tolerable que evita la pobresa–, i malgrat la reducció de l’atur durant la recuperació econòmica produïda entre el 2014 i l’esclat de la pandèmia, el març del 2020.

Per això les alegries pel retrocés de l’atur, ara en el 13,3% de la població activa i un 10,2% a Catalunya, s’han de prendre amb un alleujament relatiu, en un context en què avança allò que la Comissió Europea anomena ocupació “no estàndard” o “atípic”. Veurem quins efectes tindrà el nou marc laboral espanyol, que cerca combatre els abusos de la temporalitat. En els dos primers mesos de la seva aplicació, la proporció de contractes indefinits va millorar fins al 22%, una taxa no vista a la sèrie històrica, sense que se’n ressentís la contractació. Però l’alentiment de l’economia que suposa la guerra i el marasme de protestes pels preus desorbitats de l’energia amenacen milers de petites empreses sobrepassades pels costos, a més de grans indústries energívores. L’efecte sobre la feina encara és una incògnita.

Segons com s’apliqui la reforma, hi ha el risc de consolidar una estabilitat precària. Un escenari plausible, encara més en un canvi d’escenari on la capacitat adquisitiva es veu amenaçada per l’encoratjada inflació i el context de preus energètics disparats. La inflació s’acarnissa amb els més pobres. Només cal fer una ullada als preus dels lloguers a les grans ciutats on, ens agradi o no, es concentren les majors oportunitats laborals (amb un sòl de mitjana al voltant dels mil euros). La incapacitat per pagar lloguers a les grans ciutats –que equivalen al 100% dels salaris– i afrontar la compra d’un habitatge demostra la importància que les polítiques públiques estiguin sincronitzades en la mateixa direcció: garantir una vida amb les necessitats bàsiques cobertes.

Quines perspectives i esperances pot acollir una persona que no aconsegueix dur una vida digna malgrat que accedeixi a un lloc de treball? No es poden deslligar el desànim i el malestar social, ni l’escepticisme respecte de les institucions, ni l’apogeu d’opcions que venen solucions simplistes a problemes complexos, quan treballar vol dir malviure. I factors com la robotització i les polítiques urgents que es despleguen per combatre l’emergència climàtica corren el risc, segons s’apliquin, d’agreujar les desigualtats.

És positiu, en aquest context, que els Vint-i-set hagin acordat una posició comuna consistent a millorar els salaris mínims dignes de la UE per millorar la cohesió social. No es tracta que a la UE es fixi un salari mínim comú europeu, idea que inicialment va estar al cap de Brussel·les però que topa amb els recels i les tradicions nacionals, sinó de consensuar criteris “estables i clars” perquè cada país actualitzi el seu. Però cal pressionar perquè el llistó sigui ambiciós: almenys, el salari mínim ha de situar-se per sobre del 60% de la mitjana salarial i al 50% del salari mitjà de cada país membre de la UE, com demana la Confederació Europea de Sindicats (CES). No hi som encara. Ni ho està una vintena de països europeus.

Actuar sobre el salari mínim no és l’única mesura, òbviament. Abans em referia a la política de vivenda. N’hi ha d’altres de relacionades amb l’accés a l’educació i la formació o amb sistemes fiscals progressius. I a la garantia urgent d’un consum mínim energètic en el moment greu que vivim. Però sens dubte, un llistó de dignitat és essencial.

Les capes de la població més humils, a la cistella de la compra de les quals pesen més els productes de primera necessitat, requeriran de la màxima protecció. El que és públic, una vegada més, cobra protagonisme, com ja es va veure a la pandèmia.

Ni al mateix sistema capitalista li interessa que cada cop hi hagi més gent sense res a perdre.

Abril de 2022

************************************************** ********************