Henar Álvarez Cuesta
Professora Titular de Dret del Treball i de la Seguretat Social. Universidad de León
Si bé no existeix una definició comuna “d’ocupació precària”, “mala ocupació” o “treball indecent”, sí que podem acordar una sèrie de factors o característiques que hi concorren, esbossades a manera de meres pinzellades pel mateix Parlament Europeu (Resolució del Parlament Europeu, de 4 de juliol de 2017, sobre les condicions laborals i l’ocupació precària (2016/2221(INI)): escassa o nul·la seguretat laboral degut al caràcter temporal del treball o a la concisa dedicació, com és el cas de contractes de treball a temps parcial no voluntaris i sovint marginals i, en alguns estats membres, horaris imprecisos i funcions que varien a causa del treball “a la carta”, protecció rudimentària davant de l’acomiadament i tutela social insuficient inherent, remuneració inadequada per portar una vida digna, drets i prestacions de protecció social nuls o limitats, protecció feble contra qualsevol forma de discriminació, perspectives reduïdes de progrés al mercat laboral o en matèria de desenvolupament i formació; baix nivell de drets col·lectius; o entorn laboral que no respecta les normes mínimes de salut i seguretat.
Davant d’aquestes característiques, no hi ha dubte que aquest terme fa referència a persones treballadores marginades del benestar institucionalment garantit pel sistema legal i de negociació col·lectiva i que l’exèrcit de precaris està integrat per treballadors temporals, aturats, a temps parcial, joves, dones, treball submergit, immigrants, i un etcètera que és fàcil continuar.
En el fons, unes pèssimes condicions de treball reforcen les desigualtats de gènere, classe i ètnia i col·loquen aquestes persones treballadores als límits de la pobresa. I pobres, precàries i invisibles han estat les treballadores dedicades al sector de les cures: cuidadores no professionals amb dedicació permanent; cuidadores en residències d’atenció a la tercera edat i ajuda a domicili, netejadores i kellys situades entre la subcontractació i les empreses multiserveis o les sempre invisibles empleades de la llar. Aquest cercle viciós acaba per generar llocs de treball de mala qualitat per a les treballadores de la cura que condueixen al treball de cures de mala qualitat.
La desprotecció que pateixen sorgeix perquè la mateixa normativa laboral presenta punts foscos, bé sigui per la seva utilització adulterada, bé per deixar forats en la seva regulació capaços de desvirtuar la finalitat protectora de l’ordenament.
La precarietat patida des de fa tant de temps i en múltiples aspectes fa imprescindible proposar autèntiques transformacions legals, no sent suficients en aquest cas (encara que sí que continuen sent indubtablement necessaris), els canvis en els convenis col·lectius.
Cal integrar, com des de fa temps es demana, les cuidadores no professionals en l’àmbit productiu amb un estatut propi, bé a través de la seva consideració com una modalitat dels treballadors autònoms econòmicament dependents (a causa de la seva possible vinculació familiar amb la persona dependent) o bé, si no hi ha aquest impediment, dins d’una relació laboral especial. En ambdós casos, han de ser regulats el dret al descans oportú, a la retribució i a la resta de condicions associades a un treball digne per tal d’anar avançant cap a la professionalització dels serveis esmentats.
En segon lloc, cal continuar aprofundint, en la línia de l’última reforma laboral, en la regulació de les empreses multiserveis i del marc que fixa l’àmbit d’actuació de la subcontractació, per tal d’evitar les línies de fugida que aquest tipus d’unitats de producció utilitzen per rebaixar les condicions laborals de les treballadores de neteja i cambreres d’hotels.
Les empleades de la llar tenen dret (i necessiten) una protecció social completa (inclosa la prestació per desocupació), sense oblidar repensar les condicions laborals regulades al reglament específic i la seva exclusió de l’àmbit d’aplicació de la normativa en prevenció de riscos laborals.
Com a darrera conclusió, i per a la superació de la precarietat i la invisibilització posada de manifest en el treball de cures remunerada, resulta imprescindible una transformació en la valoració social d’aquest tipus d’activitats. Avançar en la igualtat suposa posar al centre les persones, tant els qui presten serveis com aquells éssers humans que reben aquesta prestació en les seves múltiples manifestacions. Si en tantes ocasions es demana un canvi de model, en aquest cas amb un major motiu s’ha de posar el focus i valorar els que cuiden i protegeixen de forma àmplia les persones dependents, de més edat i transversalment tota la societat i, en conseqüència, dignificar laboralment aquestes prestacions de serveis, en tantes ocasions infravalorat i invisible.
Abril de 2022