Beatriz Silva
Periodista i diputada independent al Parlament Cat a les llistes del PSC
Un de cada tres nens i nenes viu a Espanya sota el nivell de la pobresa. És el que constaten les darreres xifres d’Unicef, Save the Children i la Fundació Foessa. No hi ha cap altre col·lectiu que suporti una taxa de pobresa tan elevada. No és un problema nou, però l’arribada de la Covid-19 ha aguditzat encara més la situació d’una part de la nostra infància, aquella que viu en famílies vulnerables que han passat de viure, sense una pausa, sota els efectes de la crisi econòmica del 2008 a enfrontar una pandèmia.
Es faran grans i tota la seva infància i adolescència haurà transcorregut sota una situació de crisi econòmica contínua que hipotecarà el seu futur perquè la pobresa és una cosa que es transmet de pares a fills, que s’hereta. Sense les polítiques adequades, el 80% de nens i nenes que viuen en situació de pobresa ho segueix sent a l’etapa adulta.
Al seu llibre ‘La Tirania de la Meritocràcia’, Michael J. Sandel aprofundeix en un problema important relacionat amb la pobresa infantil i és el fet que no tots els nens i nenes tenen les mateixes oportunitats. Vivim en un sistema que exalça la meritocràcia en comptes de posar el focus a la necessitat d’atacar la desigualtat.
Perquè seria important aclarir de què parlem quan parlem de pobresa infantil. Parlem de nens i nenes que no tenen accés a una alimentació adequada perquè la seva família no es pot permetre comprar carn, peix, fruita o verdura fresca amb regularitat. Però també perquè la precarietat de la llar impedeix en molts casos que hi hagi un adult a casa per encarregar-se de preparar un àpat correcte. Són nens i nenes que no disposen de roba adequada per a l’època de l’any, que a l’estiu pateixen calor però a l’hivern passen fred, perquè escalfar un habitatge és una cosa que les seves famílies no es poden permetre. Són nens i nenes que mai no gaudeixen d’unes vacances en família perquè l’economia de casa està centrada en la subsistència. Són menors que pateixen desnonaments, que viuen reallotjats en una habitació, amuntegats o en habitatges que no reuneixen les condicions mínimes perquè estan deteriorades, són humides, i on normalment no hi ha espai per jugar o fer els deures.
És difícil aconseguir l’èxit educatiu i social necessari per trencar el cercle viciós de reproducció de la pobresa quan es viu en aquestes condicions.
Espanya forma part des de fa dècades del grup de països on la pobresa infantil és molt més alta que la de la resta de la població. Quan la taxa de pobresa infantil se situa en nivells al voltant del 30%, el total de la població és deu punts menys, un 20%. Això és degut a la manca de polítiques públiques dirigides a les famílies però també al fet que les que existeixen no són eficients. Si les transferències de l’Estat aconsegueixen reduir els índexs de pobresa dels més grans de 65 anys des del 84% al 18% gràcies al sistema de pensions, en el cas de la infància aquesta reducció és només des del 38% al 33%. Tenir fills i filles a Espanya és un factor d’empobriment perquè no hi ha un pilar de l’estat del benestar destinat a protegir la infància. El professor de la Universitat de Saragossa, Pau Marí-Klose, recorda sempre que els pocs ajuts que existeixen no permeten treure les famílies de la pobresa però a més deixen fora la major part de les que les necessiten. L’ingrés mínim vital representa, per això, un pas important per començar a construir aquest pilar de l’estat de benestar que segueix pendent.
Al seu llibre ‘La idea de la justícia’, Amartya Sen assumeix que la desigualtat és una forma d’injustícia i apunta fórmules per reparar les injustícies. Una serien les polítiques públiques que permeten facilitar la igualtat d’oportunitats a la infància i evitar que un nen o una nena que neix en un entorn desafavorit es vegi condemnat a reproduir les condicions de vida de la seva família. Invertir en infància és, segons la lògica de Sen, no només una necessitat ètica i econòmica. És també una qüestió de justícia.
Abril de 2022