Victor Reloba
Periodista i poeta
Era habitual en el discurs neoliberal defensar la desigualtat com a motor econòmic, aquesta “economia de degoteig” en què s’esperava que caiguessin engrunes des del plat ple dels més acabalats. En els darrers temps, però, s’ha arribat a negar l’existència mateixa d’aquesta desigualtat. “On són els pobres?” es preguntava Enrique Ossorio, portaveu del Govern de la Comunitat de Madrid, mentre negava validesa al darrer informe de Càritas que alerta que en aquesta regió hi ha 1,5 milions de persones en risc d’exclusió social.
Com és possible, després de dues crisis demolidores per a les famílies treballadores, continuar negant la pobresa i la desigualtat? Segons la doctora en sociologia Leire Salazar, hi ha diversos motius principals pels quals existeix aquest “negacionisme”1, entre els quals en destaco una: l’homofília.
L’homofília és la tendència a relacionar-nos amb persones d’edat, nivell formatiu, ideologia, renda i origen social semblant al nostre. Hi ha obstacles estructurals que dificulten la “barreja”, com la segregació escolar, la segregació residencial, la fugida de les classes mitjanes cap a les assegurances i serveis privats o les anomenades “càmeres de ressò” a les xarxes socials. Com a resultat, ens costa empatitzar amb allò que no coneixem i la cohesió social se’n ressent.
Aquesta tendència a no “barrejar-se” facilita una estereotipada visió de la persona pobra com aquella que demana diners al carrer o al metro, sovint en situació de sensellarisme. Aquest problema afecta entre 30.000 i 40.000 persones al nostre país, però està lluny d’esgotar el problema de la pobresa i la vulnerabilitat residencial: el nostre país ha rebut ni més ni menys que tres dictàmens condemnatoris sobre el dret a l’habitatge per part de les Nacions Unides2.
I és que, en un moment que els sindicats tornen a recuperar drets laborals i arrenquen pujades de l’SMI i dels salaris en conveni, el dret a l’habitatge és el gran tema pendent. Gairebé una de cada quatre persones, el 23,7% de la població està afectada per algun indicador d’exclusió relacionat amb l’habitatge i probablement la situació s’hagi agreujat pel preu de l’energia.
Aquest mercat d’habitatge tan excloent és particularment hostil amb la joventut. Només 1,5 persones joves de cada 10 estan emancipades a Espanya. Lluny de millorar, es tracta de la xifra més baixa en 20 anys3. Una persona jove que volgués anar-se’n de casa hauria de dedicar, de mitjana, el 82% del sou al lloguer. Resulta gairebé insultant que la principal mesura del Govern davant d’aquesta situació sigui un bo jove del lloguer que no arribaria ni al 2% de les persones joves emancipades4. També són especialment vulnerables les famílies monomarentals i la població migrants. Segons un estudi de Provivienda, el 72.5% de les immobiliàries accepten formes explícites de discriminació racial al lloguer5.
Durant dècades, els successius governs democràtics van continuar aplicant la famosa frase del primer ministre d’Habitatge, José Luis Arrese, que encara en dictadura va afirmar que “hem de passar d’un país de proletaris a un país de propietaris”. Així va ser com la bombolla immobiliària es va convertir en la nostra particular forma de disciplinament de les capes populars, la nostra particular via d’accés a aquest “capitalisme popular” que –especulació mitjançant– ens convertiria a tots en classe mitjana. Quina va ser la mesura estrella durant dècades? Les desgravacions fiscals a la compra d’habitatge, que van suposar un minvament important de recursos que podien haver estat destinats a polítiques d’habitatge, a més d’un poderós al·licient perquè milers de persones es fiquessin en hipoteques (després, el 2008, van arribar els desnonaments) . Tot i això, es van eliminar fa relativament poc i seguim tenint un raquític pressupost d’habitatge que no arriba a l’1% del PIB.
La nova Llei del Govern (pendent d’aprovació) reconeix el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, i defineix correctament tots dos termes segons els estàndards internacionals. Es reconeix també que les polítiques d’habitatge són “un servei d’interès general” i que el Tercer Sector és un altre actor que hi ha de col·laborar, però no hi ha recursos proporcionals a una finalitat tan noble. El sindicalisme de classe ha de continuar apostant per la Llei pel Dret a l’Habitatge (en què va participar CCOO) si volem que es prohibeixin els desnonaments de llars vulnerables sense alternativa habitacional o que la regulació de preus sigui automàtica i no depengui de la discrecionalitat de cada comunitat autònoma6. El nostre país ha d’aproximar-se als millors models de provisió d’habitatge europeus, on un terç de l’accés a l’habitatge es fa de lloguer social, un altre terç de lloguer lliure i un últim terç en règim de propietat. Per això cal un immens parc d’habitatge públic, seguint l’estela de la pionera “Viena roja”, o de col·laboració públicprivada amb el Tercer Sector.
En conclusió, veiem que moltes de les conquestes salarials del sindicat són absorbides per les pujades de preu de l’habitatge, per un rendisme parasitari fruit d’un mercat de l’habitatge profundament injust que llastra el nostre model productiu. El sindicalisme de caràcter sociopolític s’ha d’implicar, com ha fet tantes vegades en el passat (escric aquest article des d’una casa construïda per una cooperativa d’habitatge d’inspiració sindical), a la defensa del dret a l’habitatge. En pandèmia, ens vam veure reclosos a casa i vam cobrar consciència de la importància que les famílies treballadores disposem d’una llar digna. No oblidem aquesta lliçó.
1 https://www.eldiario.es/piedrasdepapel/pobreza-espana-homofilia-negacionismo_132_8856053.html
2 E/C.12/55/D/2/2014 (2015), E/C.12/61/D/5/2015 (2017) y E/C.12/66/D/37/2018 (2019).
3 http://www.cje.org/es/publicaciones/novedades/observatorio-emancipacion-primer-semestre-2021/
4 http://www.cje.org/es/sala-de-prensa/notas-de-prensa/bono-alquiler-joven/
5 http://www.provivienda.org/informe-se-alquila-racismo-xenofobia-mercado-alquiler/
Abril de 2022