Marga Ferré
Co-presidenta de transform Europe!
https://www.transform-network.net
La fi de la història tenia un revers tenebrós: la prohibició tàcita d’imaginar mons millors. Per al realisme capitalista el futur és resignació perpètua perquè, segons la narrativa de la classe dominant, tot es redueix que el món no es pot organitzar altrament, és a dir, que la desigualtat, la precarietat, la pobresa (i l’explotació que les genera), no tenen alternatives.
No és veritat i ho saben: Fukuyama es va equivocar. Serveixin aquestes línies per defensar el caràcter performatiu de la política i per sumar-nos a aquesta tendència acadèmica i política que des de diferents camps està desafiant aquest ordre, aquest mandat de no imaginar formes diferents d’organització humanes al capitalisme, revivint i reverdint la rebel·lia.
A crits llancen el seu SOS els desafiaments ineludibles del nostre temps: la pandèmia i el que ha significat, el canvi climàtic implacable, el feminisme i les seves milions de veus, un canvi tecnològic que ha de ser embridat i una pau que ha de ser construïda. Un món que se sap malalt i que té la capacitat i la voluntat de ser diferent i que cada vegada és més conscient que la precarietat, la desigualtat, la pobresa i l’explotació són evitables si la premissa de la qual partim no és el conformisme, ni la resignació i molt menys la famosa resiliència (resistir la pressió per recobrar la forma original).
Més enllà de l’Estat de Benestar
Els plantejaments d’un nou keynesianisme que els governs han implementat per la pandèmia van donar per semi mortes les polítiques d’austeritat fent passos amb polítiques de despesa, és a dir, de redistribució de riquesa. Però el neokeynesianisme té enormes límits (les condicions en què es va donar l’original no tenen res a veure amb les actuals) i potser és el temps de la innovació en les polítiques públiques, de trencar els motlles i acceptar la idea, inacceptable per a les elits, que toca disputar les formes de propietat privada i apropiació del públic que el neoliberalisme va imposar en les dècades anteriors.
Anar més enllà de l’Estat de benestar, de l’estat protector i avançar a un estat social que promogui no sols redistribució de la riquesa produïda, sinó produir-la a través d’altres formes de propietat: és la idea que reprenem des de l’ecologia política, de la teoria de els Béns Comuns, és a dir, que la salut, l’educació, però també l’aigua, l’energia, l’habitatge o la tecnologia i el coneixement… es conceben com a béns comuns que ens desafien a gestionar-los de manera democràtica i participativa.
Una democràcia política i social sense una democràcia econòmica és una contradicció que només va prosperar en les condicions específiques del mode de producció fordista, un règim d’acumulació, una forma de regulació i un compromís de classes. A mitjà termini, la democràcia social no és possible sense democràcia econòmica i, a més, és inevitable: la catàstrofe climàtica porta, irremeiablement, a un canvi de rumb en la manera de produir i de consumir al món i és evident que aquesta transformació socioecològica no la farà el lliure mercat, ans al contrari, només es pot fer des de la intervenció pública o democràtica en la presa de decisions econòmiques i des de l’impuls innovador de les polítiques públiques.
Necessitem repassar propostes com aquesta perquè fins i tot des de l’OCDE s’alerta d’un canvi profund en l’economia i en el treball, parlant d’una doble transformació: la tendència cap al capitalisme verd i el capitalisme digital que ens obliguen a repensar el món en una perspectiva de transformació que, des del nostre punt de vista, ha de ser tan interseccional com la classe treballadora del segle XXI, és a dir, feminista, ecologista i de classe.
No són temps per ser conservadors (en el sentit literari, no polític) per la velocitat amb què els canvis s’imposen. La concentració de capital s’accelera, reforçant el poder oligopòlic de grans corporacions especialment a l’economia de plataformes, que ens repten a actuar en favor d’una democratització dels processos de presa de decisions econòmics. En aquesta tasca, les petites i mitjanes empreses, que són un dels grans perdedors d’aquesta crisi i es veuen afectades seriosament per la concentració de capital, són aliades necessàries.
Entenc que és temps de sortir a l’ofensiva qüestionant la propietat privada des de les polítiques públiques, recuperar almenys cinc conceptes i eines amb què els diners públics, els de tots, siguin utilitzats per garantir un Estat Social Avançat que no només ens protegeixi mitjançant serveis públics, sinó que intervingui en l’economia per assegurar una producció industrial sostenible i un sistema integral de cures:
- Recuperació i creació d’empreses públiques
- Reforç del Sector Públic, especialment sanitat, educació i cures, revertint totes les privatitzacions a cada sector .
- Participació pública en empreses estratègiques. Si la crisi amenaça l’existència d’empreses poden nacionalitzar-se o considerar-se la compra de part d’aquestes empreses de manera que allò públic pugui influir en les preses de decisió.
- Socialitzar i impulsar l’economia social des de les polítiques públiques
- Avançar en la democratització de la gestió dels béns comuns.
La perspectiva diferent que aquest segle XXI davant de com l’esquerra plantejava la qüestió de la funció pública a l’economia va més enllà de la inclusió del canvi climàtic i les poblacions més vulnerables que afecta, sinó que ha d’incloure el feminisme, que ha vingut per quedar-se i perquè les polítiques públiques incorporin la seva mirada, que és la mirada de qui no vol ser més oprimit, ni exclòs, ni invisibilitzat del que és econòmic. Polítiques públiques que ampliïn i desbordin aquesta concepció profundament reduccionista i jerarquitzada del que s’entén per economia: és a dir, el mercat, els processos de valorització i acumulació de capital i l’homo economicus.
La regulació, la norma justa, és l’eina perfecta, especialment contra el capitalisme digital i les noves formes d’explotació i per això necessitem estats forts com els que defensem. El revers positiu d’aquesta és que, malgrat tot, obre camins explorables, obre bretxes en el sistema que permeten fer-nos preguntes sobre el futur que desmunten els mites neoliberals del segle XX: podem treballar menys hores i menys anys, avançar en una democràcia econòmica , en la planificació estratègica i, per què no, en una democràcia real amb noves formes de participació. Que l’accés a la tecnologia sigui un dret i que es basi en coneixement compartit serà una de les lluites centrals juntament amb el qüestionament de les formes de propietat.
La injecció de quantitats còsmiques de diners als mercats demostra quins diners hi ha, i fins i tot eines monetàries per distribuir-los millor. Amb prou recursos i amb capacitat per intervenir en el model de desenvolupament econòmic d’un país, d’una regió o d’una ciutat, les possibilitats són infinites per fer servir l’enorme energia creadora que la classe treballadora, protagonista de la lluita contra la pandèmia, és capaç de generar.
Abril de 2022