ALGUNES NOTES SOBRE LA POLÍTICA INDUSTRIAL

13889__43_a_1

 

Ramón Górriz Vitalla

Secretari Confederal d’Acció Sindical de la CSCCOO

 

 

 

Promoure un canvi de patró de creixement que combini la política industrial, la política energètica, la R+D+I, la política educativa perquè el creixement econòmic sigui sa i no vulnerable davant dels canvis de cicle; sostenible en termes econòmics, socials i ambientals, és una necessitat per a la societat.

Aquest canvi exigeix una reforma fiscal que garanteixi el caràcter progressiu de la recaptació i que aquesta sigui suficient per disposar dels recursos necessaris per tal d’impulsar un pla d’inversió per generar activitat productiva, establir un model social i recuperar l’ocupació i els serveis públics.

El greu impacte de la crisi econòmica a Espanya  és efecte del model productiu sobre el qual s’assenta el model econòmic i social, un model en què els governs, seguint les orientacions del capital, han apostat per situar l’economia espanyola entre les que competeixen, via preus i salaris, en productes de baix valor afegit.

Per això el canvi de model productiu és una prioritat de país, si volem que el creixement econòmic i el de l’ocupació es construeixi sobre bases sòlides i sigui menys vulnerable al canvi de cicle.

S’ha d’exigir als Governs la posada en marxa de polítiques, globals i estructurals, orientades al canvi de model productiu, perquè la reactivació econòmica, la creació d’ocupació estable i de qualitat, la protecció social i cohesió social i el canvi de patró de creixement van units i estan interrelacionats.

Per tant parlem d’una estratègia de conjunt. Un canvi real en el model productiu suposa també una reforma del teixit empresarial dirigida a aconseguir una major dimensió i internacionalització de les empreses.

La crisi ha posat de manifest, un cop més, les debilitats del teixit industrial, així com la renúncia dels diferents governs a establir un horitzó a llarg termini per a les seves actuacions, en la idea de deixar que sigui el mercat qui defineixi el model productiu.

Això ha portat a la renúncia del protagonisme del sector públic empresarial en la construcció de sectors innovadors necessaris per a un nou model productiu i també a l’absència de polítiques industrials.

Així no hi ha canvi de model productiu, no hi ha política industrial ni energètica que garanteixi la suficiència de subministrament, la sostenibilitat mediambiental i un cost competitiu de l’energia; es redueix la inversió en R+D+I, i en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en els processos productius; no hi ha planificació en la posada en marxa de les infraestructures necessàries, ni impuls del ferrocarril i les intercomunicacions, ni promoció de l’agrupació i col·laboració d’empreses per afavorir l’activitat exportadora. S’empitjora la qualitat del sistema educatiu (Lomce), especialment la formació professional, sense vincular-la a la realitat productiva, sense apostar per la formació al llarg de la vida, ni com un factor d’estímul per a la productivitat i competitivitat de les empreses .

La crisi actual ha tornat a posar en evidència l’escàs pes del teixit productiu espanyol, nou punts per sota d’Alemanya. A això cal afegir la pèrdua brutal d’ocupació. La indústria ha patit en major grau els efectes de la crisi en l’ocupació, només superada pel sector de la construcció.

La indústria espanyola ha passat del 18,7% del PIB l’any 2000, al 16,1% el 2013, allunyant-se de l’objectiu del 20% el 2020, el que ha suposat que l’ocupació industrial passés del 18,4% al 12,5% en aquest període.

El sistema energètic espanyol es caracteritza pel predomini del petroli i del gas, el que determina un alt grau de dependència de l’exterior, amb un greu impacte negatiu en la balança de pagaments i un nivell d’emissions que cal retallar substancialment per complir els compromisos contra el canvi climàtic. Pel que fa al mercat elèctric, els problemes estructurals que arrossega no s’han afrontat en la reforma elèctrica d’aquesta legislatura, en haver-se orientat aquesta gairebé en exclusiva a la reducció del dèficit de tarifa.

La despesa en R+D+I baixa, el que ens separa més de la mitjana de la UE, i pel que fa a la inversió en infraestructures i equips de transport, s’ha avançat en disposar d’unes xarxes més àmplies i modernes , però amb clars excessos i projectes faraònics i infraestructures redundants i, a més, amb alguns dèficits i endarreriments clamorosos com succeeix amb el transport de mercaderies per ferrocarril. A tot això cal afegir una inversió insuficient en manteniment d’infraestructures existents.

Les exportacions espanyoles es caracteritzen per concentrar-se en pocs sectors i tenir una baixa diversificació geogràfica a l’estar concentrades a la UE i a l’Amèrica Llatina, i per l’escàs pes de les activitats de valor afegit. Ara bé, aquestes empreses  es caracteritzen, enfront de les no exportadores, per una ocupació qualificada i de major productivitat així com de major intensitat de capital i innovació.

S’ha de considerar que la política industrial és un element estratègic per aconseguir el canvi de model. La indústria és clau per explotar la nova economia del coneixement i com a motor de creixement i cohesió social.

La indústria genera ocupació estable, impulsa la inversió privada en R+D, demanda serveis empresarials i subministra recursos a aquests serveis. La interacció entre indústria i serveis incrementa la competitivitat d’una economia i la seva balança comercial. Per tot això la política industrial no pot ser un mer instrument d’acompanyament de les polítiques d’ajust dels mercats, paper que li assignen el conjunt dels governs i administracions.

La inhibició dels governs, supeditats a la màxima liberal que només han de corregir els errors del mercat, deixa en mans de les empreses multinacionals les decisions estratègiques i contribueix a augmentar les dificultats de promoció dels sectors i empreses més determinants per al desenvolupament econòmic i social.

Espanya necessita un altre model productiu que posi en marxa una política industrial acordada i impulsada pel Govern central i els governs autonòmics, així com per les organitzacions empresarials i pels sindicats, a partir d’un marc institucional adequat. El desenvolupament econòmic i industrial exigeix aprofitar els avantatges actuals, incorporar els canvis necessaris i realitzar importants apostes.

Cal passar d’un model que competeix en salaris baixos, escassa formació, baixa productivitat, organització de la producció jerarquitzada, mercats rígids… a un altre orientat a salaris dignes, ocupació estable i de qualitat, qualificació permanent, elevada productivitat, organització de la producció flexible i amb participació dels treballadors, així com mercats més diversificats.

Des de la política industrial s’ha d’evitar que la política de rendibilitat de les empreses es basi en l’externalització d’activitats i riscos, en l’adquisició de productes semiacabats, en la reducció i precarització de l’ocupació a través de polítiques de subcontractació, és a dir, es fonamenti en la reducció de costos. Cal promoure la generació de xarxes d’empreses que estiguin qualificades per la qualitat global de productes innovadors.

La indústria al nostre país ha de transitar a un model que utilitza menys mà d’obra intensiva, que generi productes de més valor afegit, que serveixin per incrementar l’ocupació i la productivitat.

Només aquesta estratègia industrial pot reduir l’atur i la precarietat laboral que desanima la inversió en qualificacions estratègiques i que repercuteix greument en els costos econòmics, socials i incrementa els accidents. Amb això es pot evitar el deteriorament del medi ambient, la formació de bombolles especulatives al voltant de nous sectors. I d’aquesta manera es pot avançar en la investigació, el desenvolupament i la innovació. Al costat de tot això s’ha de corregir una política fiscal equivocada i apostar per una altra alternativa que alineï l’interès individual amb el col·lectiu, el curt termini amb el mitjà i sigui compatible amb la suficiència fiscal i el desenvolupament estructural del teixit productiu.

Sortir de la crisi és impulsar un nou model industrial que, garantint la sostenibilitat dinàmica de l’ocupació i el teixit productiu actual, contribueixi a un nou model productiu (nous sectors d’alta i mitjana tecnologia) que millori la productivitat, incrementin l’I+D+i, que impulsi una organització del treball flexible al costat d’una distribució i creació d’ocupació de major qualitat i estable, el que potenciaria una major cohesió social i territorial.

Cal una política industrial oposada a la globalització sense restriccions, sense regulacions polítiques, socials i econòmiques, oposada als determinismes ideològics implícits en moltes de les “exigències de la mundialització”, davant dels quals hem de remarcar que la globalització no constitueix un sistema mundial autònom on l’economia escapa, i ha d’escapar, a la política. Al contrari, la transnacionalització de l’economia obre nous desafiaments per a l’actuació política. La prova és evident: intentar sostenir el teixit productiu per mitjà de la competència en salaris, de la reducció de les cotitzacions socials i de la desregulació dels drets sociolaborals, a més de precaritzar i empobrir la vida de la societat, no evita l’existència de països que continuaran subordinant les seves polítiques socials i els drets a les exigències dels mercats internacionals.

Per tant, l’objectiu és donar un impuls al creixement econòmic sostenible, a partir de polítiques industrials concretes en les empreses i els sectors, una via incompatible amb la degradació de les condicions de vida i treball.

Vuit anys després de l’inici d’aquesta gran recessió, els treballadors segueixen patint a causa de les incerteses econòmiques i socials. El greu atur, la precarietat, la desigualtat i la pobresa estan arruïnat la vida de moltes persones. Superar la recessió i el feble creixement de l’economia, tornar l’esperança i la confiança a la gent és la tasca més urgent a la que s’han d’enfrontar els governs. És urgent un gir social i una nova política econòmica.

És indispensable un pla d’inversió massiva perquè l’economia iniciï un creixement sostenible i generi ocupació de qualitat, per aconseguir a una sòlida base industrial, desenvolupar bons serveis públics i un model social inclusiu amb sistemes de protecció suficients i eficaços, així com a institucions de investigació i d’educació innovadores.

Les aspiracions i reivindicacions dels treballadors i les treballadores de la societat espanyola poden i han de fer-se realitat.

Barcelona, 28 d'abril de 2016