Josetxo G.
Funcionari de l’Administració General de l’Estat
És llarga la trajectòria que arrosseguen les diferents administracions, i específicament l’Administració General de l’Estat, en el seu camí d’adaptació al canal electrònic. Són gairebé vint anys des de les primeres referències legals que podem trobar a la Llei 30/1992 de règim jurídic de les administracions públiques, on ja es recollia, en el seu article 45, l’impuls i utilització de tècniques i mitjans electrònics, informàtics i telemàtics .
La utilització de mitjans informàtics en l’Administració és anterior, prova d’això és que els cossos de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) es creen l’any 1990, però l’enfocament fins a aquest moment només contemplava aquest tipus d’eines en tasques internes.
Va ser necessari esperar a l’any 2001 perquè a través de la Llei d’acompanyament als pressupostos de l’any 2002 s’avancés en la informatització de registres, arxius i es permetés establir registres telemàtics que obrien el pas per a la utilització d’aquests mitjans a l’hora de relacionar-se amb l’Administració.
Amb la Llei 11/2007 d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics es fa un pas d’importància en ser la primera norma que pretén acabar amb les decisions facultatives i obligar l’Administració a configurar definitivament l’accés a través de mitjans telemàtics, transformant-lo en un dret de la ciutadania.
Des del 2007 fins ara han estat nombroses les disposicions legals que han anat incorporant matisos en la construcció d’una Administració digital i en la relació telemàtica amb la ciutadania, la Llei 17/2009 sobre lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici; la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible; la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, o la Llei 20/1013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat, fins arribar a la Llei 39/2015 del procediment administratiu comú en la Administracions Públiques, llei que entrarà en vigor el proper 2 d’octubre de 2016 i on es dóna un nou salt qualitatiu que comentarem posteriorment.
Molt probablement l’avanç tecnològic obligui a seguir incorporant canvis i a realitzar múltiples adaptacions. El dinamisme en aquesta parcel·la és colossal, l’obligació de respondre en aquest és ineludible i ja tenim en aquest moment vigent un Pla de transformació de l’Administració General de l’Estat i els seus organismes públics 2015-2020 que busca aprofundir i accelerar el canvi cap a una Administració digital.
És indubtable que l’Administració electrònica té avantatges per al ciutadà o ciutadana quan aquesta està al seu abast.
- Disponibilitat: Una Administració oberta les 24 hores del dia, els set dies de la setmana.
- Estalvi de temps: No cal desplaçar-se ni suportar cues o esperes.
Avantatges que també són òbvies per a la mateixa Administració que guanya en eficàcia i eficiència.
Però no hem de quedar-nos en una anàlisi tan superficial, si ens acostem i tractem la qüestió amb un cert detall es posen de manifest problemes evidents en la forma, en els temps i en les maneres en què s’està abordant aquesta modernització. Una modernització completament necessària però que està sense les garanties oportunes que evitin situacions indesitjables i injustes, de les quals ja podem trobar exemples.
Pel que fa a la ciutadania
S’aposta per un enfocament en el qual, amb l’excusa que el canal digital ha de ser el preferit per la població, el que es fa realment en alguns casos és eliminar qualsevol altra alternativa de comunicació amb l’Administració, forçant amb això l’ús del canal telemàtic i obviant les conseqüències de semblant drecera. Aquest tipus de decisions són absolutament discriminatòries per als què no disposen dels mitjans econòmics o dels coneixements necessaris per poder accedir a l’Administració a través d’aquest mitjà.
Avui, sense haver-se desplegat tot el potencial de l’estratègia empresa, ens trobem amb situacions que ens anuncien el perill: al Servei Públic d’Ocupació Estatal només és possible concretar una cita presencial si utilitzes la via telemàtica, si no tens mitjans per accedir a la mateixa, entres en una situació paradoxal on mai podries comunicar amb aquest organisme. Cap de les seves oficines faciliten la cita, els hi manca l’eina per a això.
El perill a una descapitalització intensa de tots els serveis d’atenció directa i presencial a la ciutadania no és una conjectura, està present i els seus efectes seran palpables després de l’entrada en vigor de la nova Llei de procediment administratiu comú en les Administracions Públiques en on, intencionadament, ha obviat qualsevol tipus de compromís en el manteniment de les oficines de proximitat que actualment posseeix l’Administració.
La combinació d’ambdues qüestions pot configurar un escenari complicat per a un segment significatiu de la població i és una de les orientacions que s’han de corregir. L’Administració electrònica és un dret per a la població però no hauria de ser una obligació.
Hi ha un altre aspecte que no s’ha d’oblidar com és la falsa proximitat d’aquest canal. Si bé és cert que sempre està disponible i des de qualsevol lloc, també ho són, per molt elaborada que estigui la plataforma que s’utilitzi, les deficiències que incorpora a l’hora de donar assessorament individualitzat en relació als drets i obligacions de cada persona.
D’altra banda, seguim davant un esquema gairebé unidireccional, la informació que lliurem i que permetem gestionar l’Administració a través de procediments informàtics és descomunal, la potència de les eines avui disponibles per al tractament d’aquesta informació té una entitat gens menyspreable fins al punt que podem afirmar que cada ciutadà o ciutadana és avui transparent davant de l’Administració. Desgraciadament, aquest aspecte no té la seva adequada contraprestació, l’activitat de l’Administració no s’ha transparentat en la mateixa mesura, per no dir que en cap. Es juga políticament amb aquest concepte però finalment no hi ha voluntat que es pugui conèixer l’activitat de l’Administració tot i que es compta amb els mitjans tècnics i el canal per fer-ho.
En matèria d’ocupació
Des de la perspectiva de l’ocupació en les administracions públiques, és neutra la configuració d’una administració electrònica? És indubtable que no. No s’oculta, hi ha una estratègia d’incorporar un major valor afegit per cada un dels membres de la plantilla, una estratègia que pretén l’automatització de tot el que sigui susceptible de automatitzar i això té una transcendència ineludible en matèria d’ocupació amb una clara reducció de les plantilles. Una reducció que tindrà, ja ho té, un major impacte en aquells grups de menor qualificació i en aquells centres més propers a la ciutadania.
La filosofia del “faci-ho vostè mateix” que sempre està present en la implantació digital de qualsevol servei, té conseqüències per a l’ocupació. Conseqüències que ja han estat contemplades per qui ha dissenyat les ofertes d’ocupació en aquest demencial període d’austeritat però que seguiran estant presents en el futur.
S’aprofita la situació per corregir els dèficits de plantilla estructurals que es vénen patint des de fa decennis en nombrosos àmbits de l’Administració o per establir mesures assenyades de millora de la qualificació del personal de l’Administració que permetin un millor aprofitament de les virtuts de l’Administració digital? Fins ara no.
El plantejament és essencialment economicista. La implantació de serveis en el canal electrònic només es contempla per part dels responsables de l’Administració com un factor capaç d’esmenar el dèficit de plantilla o d’alleugerir-la.
L’externalització o privatització de certs nínxols d’activitat de l’Administració es potencia a mesura que s’aprofundeix en la implantació d’aquest canal. No ens ha de sorprendre tenint en compte l’enfocament que comentàvem en paràgrafs anteriors.
Ara bé, el model de privatització no és un de sol. Tenim aquells nínxols per als quals es requereix escassa qualificació, que no poden ser absorbits per la plantilla pròpia, bé per l’escassetat de la mateixa o bé pel propi disseny dels procediments que neixen amb motiu de la generalització de l’Administració electrònica. Escanejat de documentació o arxius, tasques de gestió del correu tradicional, centres de trucades o atenció telefònica i parcel·les similars han passat a l’esfera del negoci privat a l’Administració. Ressentint la qualitat del servei que rep la ciutadania, la seva seguretat des del moment en què la garantia en el maneig de la informació que se li aporta a l’empresa privada és merament formal i propiciant unes condicions de treball per als que els assumeixen que estan molt lluny de poder ser considerades mínimament dignes ja que el nivell de competència porta a propostes temeràries en les adjudicacions de concursos que no estan sent corregides per l’Administració, amb les incidències que això genera posteriorment. Tenim empreses que es constitueixen per accedir a un concurs, realitzen una oferta excepcionalment baixa, cobren i desapareixen al poc temps deixant empantanegada la gestió del servei i la plantilla que s’encarregava del mateix.
D’altra banda tenim un altre model de privatització de serveis dins de l’estratègia de l’Administració electrònica. Una privatització sorprenent que ha suposat, des de l’inici, deixar en mans d’un tercer un element estratègic d’envergadura. Tot el desenvolupament i manteniment del suport informàtic necessari per donar cos a l’Administració digital ha passat a l’esfera de negoci d’uns pocs, transformant-se en una hipoteca de futur innegable, amb una factura elevada i que demostra un desinterès absolut de prendre el control d’aquesta activitat per part de l’Administració tot i que això suposi posar en clau de complet fracàs dels intents d’assumir amb personal propi aquesta parcel·la amb la creació dels Cossos de les Tecnologies d’Informació i les Comunicacions l’any 1990.
Altres qüestions a tenir en compte
Hi ha moltes altres qüestions vinculades a l’Administració digital que requereixen la nostra atenció, però estan fora, per dimensió, d’aquest breu comentari. Hi ha mancances en les decisions de l’Administració al voltant de la Administració digital que preocupen. La planificació del que es fa és escassa i genera, una cosa que s’intensificarà en un futur proper, més d’un disbarat així com situacions que fins al moment no han estat analitzades i que requereixen ser calibrades adequadament: no hi ha definició del lloc de treball digital, cal valorar amb especial cura el treball a distància en l’administració pública que sorgeix com una conseqüència inevitable, no hi ha una correspondència lògica entre el creixement de l’Administració electrònica i el coneixement d’aquesta per part de les empleades i empleats públics, els procediments en molts casos no estan adaptats a la via electrònica encara que siguin de recent elaboració, no hi ha elements d’avaluació del servei a través del canal electrònic, la qualitat de les solucions tècniques deixa molt a desitjar en un bon nombre dels casos.
Per tant, i malgrat els elogis que la mateixa Administració es dedica a si mateixa cada vegada que implanta un nou servei a Internet o que fa un pas en l’automatització de qualsevol tasca, no són pocs els perills que planen sobre la mateixa i que fan necessari el replantejament d’alguna de les decisions adoptades i la garantia d’aspectes essencials que en cap moment pot deixar oblidats una Administració.
Barcelona, 28 d'abril de 2016