Desunió Fiscal Europea

tributacion-juego-online

 

Jesús Hernández Nicolau

Assessor de l’eurodiputat Ernest Urtasun

 

 

 

Si volem parlar de l’estat de la qüestió de la fiscalitat a nivell europeu, cal en primer lloc ser conscients que és una matèria bàsicament estatal. Existeixen, en efecte, el que coneixem com a normes fiscals, dissenyades per l’UE i que els Estats han de respectar. Però aquestes normes fiscals fonamentalment consisteixen en les mesures de control dels desequilibris pressupostaris i macroeconòmics. En profà, són les normes que han servit per a instaurar a arreu de la UE, de forma més o menys coercitiva, el dogma neoliberal segons el qual la recuperació econòmica només arribarà mitjançant l’austeritat i les reformes estructurals centrades en desmantellar drets socials i laborals, debilitar l’acció sindical i privatitzar serveis públics.

Però aquest article vol centrar-se en els aspectes relacionats amb el rol de la UE en la gestió tributària, què fa la UE sobre la gestió dels impostos. Perquè de moment és la única eina que els Estats disposen per promoure la justícia vertical. Com dèiem els impostos fonamentalment els regulen i recapten els Estats Membres en una Unió sense capacitat ni voluntat per intervenir en les hisendes públiques dels Estats, excepte d’aquells que estiguin sota un memoràndum, és a dir, les que estiguin directa o indirectament intervinguts. I sempre amb procediments ad hoc sobre les pròpies legislacions estatals, cas per cas, sense que existeixi cap marc tributari europeu compartit.

Tenim algunes excepcions molt rellevants com el marc regulador de l’IVA, on les competències a nivell UE són notòries, ja que els tipus mínims i els productes i serveis que poden ser considerats tipus reduïts queden establerts per la Directiva europea de l’IVA. És a dir que és per aquesta directiva, entre altres coses, que cap estat té un tipus inferior al 15%, els llibres electrònics no poden aplicar un tipus superreduït i que les compreses tenen el mateix d’IVA que un cotxe esportiu.

També tenim competències comunitàries a nivell de comptabilitat empresarial. A primera vista pot semblar que això té poc a veure amb els impostos. Però si avui en dia hi ha una cosa que pot garantir que les empreses paguin els impostos que toquen allà on han fet la seva activitat econòmica, només s’aconseguirà amb unes normes comptables, ja que aquestes estableixen criteris de com amortitzar inversions, com deduir préstecs a companyies del mateix grup empresarial, com transferir fons a empreses instrumentals o fer pagaments per drets per ús de royalties i patents a l’empresa matriu, per citar algunes de les pràctiques tristament més habituals. És a dir, tot allò de com les empreses fan el “joc del trilero” amb els seus beneficis, i de com desdibuixen els comptes de la seva activitat econòmica fins a allunyar-la de la realitat, té una dimensió regulatòria Europea.

Si a la victòria final s’arriba de victòria en victòria, aquí tenim la primera gran batalla en que els europeistes crítics d’esquerres hem de lluitar. Ara mateix aquest és l’únic debat seriós sobre la taula a nivell de la UE en matèria tributària. I, en certa manera, hi ha una lògica en que sigui així. La majoria de polítiques no s’han construït, per desgràcia, sobre les bases d’un profund sentiment d’internacionalisme solidari sinó sobre la incapacitat dels estats de fer-hi front de forma individual a determinats problemes de naturalesa transnacional. Amb la globalització, l’activitat econòmica s’ha internacionalitzat de forma extremadament complexa.  La forma clàssica on l’empresa al país A produeix per vendre al país B ja no funciona. Ara l’empresa A crea l’empresa subsidiària al país B que gestiona l’activitat d’una regió compresa pels països B, C i D, rep un crèdit intragrup de l’empresa radicada al país E, transfereix productes i serveis a l’empresa del seu propi grup domiciliada al país F i paga impostos… On li dona gana. Que sempre serà on sigui més barat i li demanin menys explicacions de les voltes que han fet els seus diners. Cap hisenda estatal pot crear en solitari una fórmula d’èxit per combatre el modus operandi de les companyies transnacionals.

La pregunta que cal fer és, per tant, consideren els estats membre un problema que cal combatre aquest espoli massiu que les grans empreses estan perpetrant contra els interessos de les classes populars? La resposta és, desgraciadament, no. Països fundadors de la UE com Luxemburg o Holanda tenen economies basades en la indústria extractiva dels ingressos fiscals dels països veïns. Regne Unit té la City, el nucli financer on les operacions és dissenyen i es negocien i té una constel·lació d’illes amb jurisdiccions fiscals pròpies que la Corona conserva. I en general, tots els països han comprat el discurs de que la competència fiscal és bona i qui més qui menys té alguna fórmula per intentar atraure el domicili fiscal d’empreses que no tenen activitat econòmica rellevant al propi estat, també Espanya amb les DTA a la banca i les patent box.

Però després dels escàndols de Luxleaks i els Papers de Panamà, les coses s’estan movent. Històricament les entitats i els grups polítics més compromesos amb la justícia fiscal a nivell Europeu han exigit un principi molt bàsic: totes les empreses han de tributar allà on han fet l’activitat que ha generat els seus beneficis. La Comissió ha fet un moviment insuficient però rellevant: obligar a les grans multinacionals a que publiquin la seva activitat econòmica desglossada a cada país de la UE i també els impostos que paguen. I es segueix avançant amb la proposta d’un càlcul comú a la UE de la base imposable de l’impost de societats. Això reduiria increïblement el marge per a les comptabilitats creatives de les grans empreses i seria el pas previ per abordar un Impost de Societats Comú Europeu, com el que proposa l’economista francès Thomas Piketty.

Aquest puzzle d’una proto-fiscalitat comuna es completa amb altres peces com l’Impost sobre les Transaccions Financeres. Està sobre la taula a punt de ser aprovat des de 2013. Però els Estats Membre l’estan retallant fins a deixar una proposta que a la pràctica no tindrà impacte ni recaptatori ni dissuasiu. Però s’ha fet un camí fins aquí i l’experiència suma, ara sabem que un impost contra l’especulació dels mercats, com la Tasa Tobin, és possible i fàcil de fer si hi ha voluntat política.

Evidentment, queda molt a fer per poder tenir una fiscalitat comuna europea. Pot semblar una discussió molt allunyada, complexa i tècnica. Però està al cor mateix de la lluita per la justícia social a Europa. Sense hisenda comuna, no pot haver una veritable unió fiscal europea de model federal, on les empreses i individus més rics paguin més i els més pobres, rebin més. Amb independència del lloc on hagin nascut. Com sempre és una batalla desigual, lliurada en condicions desiguals en un marc institucional profundament neoliberal i poc democràtic. Però hi ha partida i les classes populars tenim massa en joc com per renunciar a jugar-la.

Barcelona, 28 d'abril de 2016