Desigualtat, democràcia i sindicalisme

photogen_aef208

 

 

Pepe Gálvez
Portaveu de la FSC de CCOO de Catalunya

 

 

II Congrés de Treball, Economia i Societat: Crisi i desigualtat, alternatives sindicals

La realització del primer Congrés sota l’advocació a la triada Treball, Economia i Societat ja va ser una mostra clara de la capacitat de reacció del sindicalisme de classe i autònom, fins i tot en hores en què els enemics i els falsos amics ho intentaven enterrar sota paletades de desprestigi. Debatre i concloure sobre l’economia des del punt de vista de la societat i de la feina era un desafiament necessari al dogmatisme neoliberal que dominava el pensament econòmic i sobretot la seva divulgació. Però també implicava una evolució sindical, un salt endavant en la voluntat de disputar, de democratitzar, el territori de la macroeconomia, un espai cada vegada més internacional, globalitzat, però que condiciona i en gran part determina el marc nacional i la microeconomia empresarial. Es tractava, i es tracta, de debatre, però no només per denunciar sinó sobretot per demostrar que hi ha alternatives econòmiques diferents, i enfrontades, a les què ens van enfonsar a la crisi i han seguit governant els anys següents d’estancament i falsa sortida.

En el segon Congrés, realitzat els passats dies 21, 22, 23 d’octubre de 2015 a Madrid el tema central va ser l’estreta relació que existeix entre Desigualtat i Crisi. Una relació que les xifres documenten contínuament des de l’esclat de la crisi: increment de l’exclusió social, bretxa salarial entre gèneres, bretxa salarial de l’assalariat mitjà amb els executius i directius, bretxa salarial entre els diversos estats d’Europa, increment de riquesa d’elits cada vegada més reduïdes, empobriment de sectors cada vegada més grans de la població, arrelament de la pobresa infantil… Com afirmava Ignacio F. Toxo, a cada país del nord ha sorgit un sud. I caldria afegir que en el conjunt d’Europa cada vegada apareix com més gran la distància social i econòmica entre el seu Nord i el seu Sud.

Una de les conclusions més repetides al llarg del congrés, és el mal que es compadeixen la desigualtat econòmica i social i la democràcia. I no només en el govern de la crisi, el que ha passat en els finals del segle XX i inicis del XXI és un relat de com la mateixa acumulació excessiva de poder econòmic es va plasmar en actituds i mecanismes no només de control opac del poder polític, sinó d’allunyament de la ciutadania d’ell, és a dir, de perversió de la democràcia. En ordre natural dins la seva dinàmica de poder el pas següent va ser la desregulació. Es van eliminar controls tant sobre la creació de diners per la banca i institucions financeres privades, com sobre les operacions financeres, i finalment sobre l’acumulació de diners. De manera que, tal com es va afirmar al Congrés, s’ha anat configurant en l’actualitat una situació similar a la que es donava amb el domini latifundista de la terra: concentració no només dels diners sinó de la potestat de crear-lo en uns pocs. Això ha deteriorat encara més la capacitat d’intervenció, de govern, d’unes institucions polítiques, que ja eren massa vulnerables a la pressió dels lobbies.

La desregularització, ha estat una estratègia aplicada també al conjunt de les relacions socials, i evidentment de les laborals. Una estratègia amb objectius econòmics: obtenir beneficis amb la privatització i mercantilització de serveis arrelats en la societat com a exponents d’un cert grau de benestar. Però també amb objectius socials amb fons polític: debilitar l’entramat de drets de ciutadania que actuaven com un mur contra la desigualtat i asseguraven un alt marge d’autonomia tant individual com col·lectiva. En aquest sentit és paradigmàtica l’ofensiva realitzada contra el poder del sindicalisme, ja que aquest és un vector igualitari, mentre que actua contínuament per reduir a curt termini, i neutralitzar com a objectiu final, la desigualtat natural dins del sistema entre capital i treball. La figura de la negociació col·lectiva és l’expressió d’aquest constant forcejament amb la desigualtat, ja que obliga a l’empresari a reconèixer als treballadors, a través de la seva representació, com a contrapart amb la qual ha d’acordar la disputa del benefici en un procés de pressions i propostes mútues. El diàleg social, era l’expressió de la negociació col·lectiva a nivell d’Estat, ja que reconeixia l’autoritat i capacitat de negociar polítiques i lleis que afectaven la distribució de la riquesa, els drets socials i a garantir una sèrie de drets laborals que equilibressin la desigualtat inicial entre empresariat i treballadors.

En la gestió de la crisi la desregulació s’ha convertit en una arma de destrucció massiva de drets per tal, no només d’eliminar traves a la desigualtat, sinó de reforçar-la i convertir-la en un fet irreversible i determinant. S’ha tractat de reduir al màxim la capacitat d’intervenció del sindicalisme confederal, l’únic que pot fer-los front. S’ha actuat en l’àmbit de la legislació amb contrareformes d’índole regressiu que han destruït defenses i garanties davant l’actuació arbitrària i l’abús de poder empresarial. I en la mateixa línia s’ha potenciat la precarització de les condicions laborals de sectors cada vegada més importants de la força del treball, no per racionalitat econòmica, sinó per opcions ideològiques, per consolidar relacions de domini dins el món laboral i per tant en el conjunt de la societat. I és que aquesta precarietat dilueix l’autoestima de la persona respecte del seu treball, i al mateix temps l’allunya de la perspectiva de canviar tant la seva situació concreta com la general, la fa sentir llunyana del món del treball. A més, quan la desigualtat s’instal·la de forma radical, una de les primeres afectades és la solidaritat, perquè la por que acompanya la precarietat i de la manca de protecció social actua com a dissolvent de la capacitat de resposta obrera.

Per tot això era natural que aquest Congrés fos la plataforma per presentar les alternatives de Comissions Obreres davant el cicle polític que s’obre amb les properes eleccions legislatives estatals: Llei orgànica de drets de les persones que hi treballen. Protecció social. Banca pública, Reforma fiscal… Propostes que tenen com a objectiu millorar les condicions concretes de vida de les persones que treballen, però també iniciar un procés de reversió de la desigualtat i d’enfortiment de la democràcia.

Barcelona, 28 d'abril de 2016