Pepe Gálvez
Sindicalista, crític, guionista
L’Espanya buidada és un poble que ha perdut la majoria dels seus habitants, quan no tots.
És un poble amb carrers en què és més fàcil, i molt més ràpid, comptar les cases ocupades que les buides. Absències que la gran majoria de les quals es relacionen amb noms propis o sobrenoms de persones i/o famílies que, en un moment o un altre, van anar a guanyar-se la vida a les ciutats.
És un poble en el qual abunden molt més els enterraments que els naixements i els funerals són l’acte social més freqüent i freqüentat, encara que de vegades poden passar hores, dies i de vegades fins mesos sense que la mort d’un dels seus habitants sigui conegut per els altres.
És un poble del qual va molta gent jove fora, a estudiar o a treballar; i torna molt poca a viure-hi, i encara menys dones.
És un poble en el qual escassegen les rialles infantils llevat dels estius, quan les cases dels avis es converteixen en petites colònies familiars.
És un poble en el qual a partir de la tardor i fins a l’arribada de la calor pots passejar pels seus carrers acompanyat pel silenci i sense creuar-te amb ningú la majoria de les vegades.
És un poble cada vegada més aïllat en la societat hipercomunicada. Els mitjans de comunicació públics, autobusos i trens, no arriben o ho fan amb velocitats del segle passat, mentre que la cobertura telefònica sol ser precària i insuficient i la connexió digitals tot just treu el cap.
L’Espanya buidada és aquest poble i molts altres que formen grans zones rurals despoblades, en què els balanços demogràfics van progressivament empitjorant cap a un matí, cada vegada més proper, de desertització. No és d’estranyar doncs que a l’Espanya buidada s’estengui cada vegada més el sentiment d’absència de futur. Un sentiment que pren camins fatalistes quan el pes aclaparador de la realitat s’impregna del conformisme conservador après del domini caciquil. Encara que front d’aquesta posició derrotista s’han alçat moviments socials com Teruel existe o ¡Soria ya!, que amb les seves mobilitzacions han plantejat al conjunt de les institucions i de la societat espanyola la seva responsabilitat en el problema del despoblament. Perquè no es tracta de problemàtiques localitzades sinó de situacions que afecten a parts importants del nostre territori i per tant a l’equilibri territorial.
Estem parlant d’un estat de decadència d’una part de la nostra societat que ha de ser contemplat i analitzat des de diferents perspectives més de la demogràfica: com la socioeconòmica, la cultural, i la mediambiental. I és que és un tema relacionat amb la funció i pes de l’agricultura i la ramaderia dins de l’economia i de la societat, així com de la visió estratègica del territori: Es tracta dels béns i serveis que aporten els diferents components del territori a l’equilibri del conjunt de la societat i de la consegüent distribució de recursos, inversions.
A més cal tenir en compte dos elements fonamentals en l’actual desenvolupament de les nostres societats: la crisi mediambiental i la revolució digital. La revolució digital està trastocant el concepte de la producció industrial, així com la de la mateixa organització empresarial, de l’activitat productiva presencial a l’empresa. Està canviant la relació de la producció amb l’espai, la possibilitat de descentralitzar gran part dels processos de creació o de producció industrial, obre un espai a un altre tipus de descentralització: la poblacional. Per la seva banda la crisi mediambiental qüestiona les grans aglomeracions urbanes pels seus alts costos contaminants. Així mateix, aquesta crisi planteja l’ús de l’agricultura i ramaderia per a revertir els efectes de l’emergència climàtica.
Finalment, a l’hora de plantejar-se la resposta al despoblament, cal partir que no es tracta tampoc d’un fenomen inevitable conseqüència del desenvolupament natural de l’economia. El concepte natural té molt poc a veure amb l’economia com a gestió dels recursos amb vista a obtenir un objectiu. La definició d’objectius, la priorització de recursos així com de la seva utilització no es realitzen de manera espontània i seguint lleis de la natura, sinó a través de l’entramat institucional en què es construeixen equilibris i desequilibris que reflecteixen, i interactuen, amb equilibris i desequilibris d’interessos. El buidament poblacional d’àmplies zones del nostre territori va ser la conseqüència d’un model de creixement econòmic que no va ser inevitable i indubtablement no va tenir res de democràtic. Es va desenvolupar sota una dictadura que va primar interessos privats, no va tenir en compte possibles alternatives i no va valorar els costos socials i territorials a mitjà i llarg termini. Va ser fruit d’una sèrie de correlacions de forces i interessos que mai han tingut res de naturalitat espontània.
Per contra el combat contra la despoblació en un context democràtic ha de ser fruit de consensos, majoritaris en la societat, que donin respostes conjuntes a la necessitat de reequilibri territorial. Consensos en els quals han de participar els moviments socials esmentats, als quals se’ls ha de reconèixer institucionalment capacitat de proposta i de seguiment de les mesures a adoptar.
Març de 2020