El bon mestre: Josep Fontana

 

Angelina Puig i Valls

Doctora en Història, alumna de Josep Fontana. El febrer de 1991 va llegir la tesi doctoral, De Pedro Martínez a Sabadell: la immigració una realitat no exclusivament econòmica (1920-1975)

 

Em demanen que escrigui un article sobre en Josep Fontana senzillament perquè vaig tenir la sort de tenir-lo com a director de tesi (De Pedro Martínez a Sabadell: la immigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976).

Malgrat que  en el moment del seu decés s’evidencien  intents de menystenir o millor d’ignorar en Fontana, és evident que el seu prestigi és fora de cap dubte, fora i dins de casa nostra; de manera que em pregunto,  què puc aportar que no hagi ja estat dit o escrit.

Sobre la seva immensa obra altres persones han tingut i tenen la possibilitat de parlar-ne, d’analitzar-la, de valorar-la, d’impulsar el seu coneixement. Per tant, és cert,  el que jo puc dir, ho és en funció d’haver estat el meu director  d’una tesi d’elaboració prolongada,  i professor en diverses assignatures al llarg de la carrera.

La faceta que m’és m’ha influenciat i impressionat, que em va sorprendre en un primer moment, va ser la manera exhaustiva i rigorosa com es preparava totes les classes. L’exigència de qualitat per a cada lliçó. Era igual que fos una assignatura que  impartís de feia anys. On altres  es presentarien sense aportar res de nou, fent una pura repetició, ell, per dignitat professional i per respecte a l’alumnat, portava les lliçons preparades com per fer la conferència més important davant del més selecte públic. Ho he recordat i, modestament, ho he tingut sempre en compte al preparar qualsevol intervenció que hagi hagut de fer en la meva vida professional i/o com historiadora.

D’en Fontana es ressalta sempre la capacitat immensa de lectura, com n’era de coneixedor de totes les novetats, estudis i línies de recerques d’arreu, tant bon punt eren publicades.  El seu alumnat teníem la immensa sort de ser partícips  d’aquests coneixements,  car eren la base de moltes de les seves classes. Sempre podíem saber, gracies als seus afanys, l’ultima línia de recerca, les darreres interpretacions històriques dels diferents esdeveniments. Aquella sensació, quasi aclaparadora, que ho havia llegit tot.

I no solament ens descobria tota la bibliografia (sovint traduïda de l’original gracies a la seva participació en l’edició) sinó que més d’un cop vàrem poder conèixer els mateixos historiadors que convidats per ell, visitaren Barcelona i la facultat. I així, nosaltres,  aprenents d’historiadors i historiadores, sentirem i veiérem  altres grans mestres,  com en Pierre Vilar, en Ronald Freser, en Manuel Moreno Fraginals i n’Edward Thompson.

Ras i curt: Un professor excel·lent.  El bon mestre, malgrat la seva defensa del “treball en un ofici en el qual sempre som aprenents i mai no arribem a mestres (p. 16. L’ofici d’historiador)”. Així, m’havia dit, que la meva tesi l’havia ajudat a comprendre millor el temps de la República i desprendre’s de tòpics sobre la reforma agrària.

D’ell voldria haver arreplegat, ni que sigui una engruna,  d’aquest ofici d’historiador. A l’escriure,  per saber transmetre bé i amb concisió el resultat de les pròpies recerques.  Compte amb els adjectius!, m’advertia. Però, sobretot,   per seguir-lo en el camí de desemmascarar els que ostenten el poder en contra dels més dèbils. En qualsevol moment de la història. I tenir consciencia que la història no esta predeterminada. Que tot podria haver estat diferent. Identificant els moments en que s’ha escollit una drecera sabent que hi havia d’altres alternatives possibles. I, per què no es va seguir “el que hauria estat millor, en termes del benefici col·lectiu, sinó el que semblava convenir, a curt termini, als que tenien la capacitat de persuasió o la força repressiva necessàries per decidir” (P.39-40 L’ofici d’historiador).

En aquest curt text he citat dues vegades L’ofici d’historiador, on es recullen les lliçons d’un curs que va impartir el 2009 a la Universitat de Girona. Lliçons excepcionals per a qualsevol persona amant de la història,  on sobresurt per la seva excel·lència l’última d’elles: Per a què serveix un historiador? M’embarga una forta emoció i gratitud poder disposar d’aquest llegat.

Per acabar,  també veig en ell la persona honesta que des de la immensa alçada professional,  amb humilitat,  s’adapta al seu temps per entendre’l millor.  Ara fa ja molts anys,  jo era una investigadora primerenca i a la vegada una jove feminista que, com tantes en aquella època, assajàvem, sense models a seguir, la manera de trencar amb el llenguatge patriarcal que té l’home com a única mesura i model universal. Una tasca difícil per intentar no tornar la lectura d’un treball científic en massa feixuc. Ell,  mestre,  però home del seu temps a la fi, batejava els meus esforços amb un: collonades!.  Tanmateix, és ben cert que la seva escriptura incorpora, una forma d’expressió que no deixa cap dubte i que fa evident el paper de les dones i dels homes del període estudiat, perquè són elles i ells qui conformen  la vida i, en conseqüència, la història.

Barcelona,  febrer 2019