Fontana, el facilitador

 

Paola Lo Cascio

Historiadora i politòloga italiana. Es va doctorar en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i es va llicenciar en Ciències Polítiques a la Universitat de la Sapienza, passant a ser professora de ERAM i del Departament d’Història Contemporània de la UB

 

La mort de Josep Fontana ha commocionat no només el món acadèmic, sinó que ha estat vívida com una pèrdua pel conjunt de la societat. Això es deu a molts factors, sense anar més lluny, al seu indestructible compromís amb la lluita antifranquista com a militant del PSUC des de 1957 i fins a 1980. Però més enllà d’això, es deu a la manera en què es va plantejar i va practicar l’ofici d’historiador.

Nascut el 1931, en una Barcelona que just acabava de veure la proclamació de la II República del balcó de la Plaça Sant Jaume, els seus primers records estan vinculats a la guerra, i especialment als terribles bombardejos a què va ser sotmesa la capital catalana. Fill d’un llibreter de vell, va travessar el túnel dels anys 40 practicant una de les activitats que més el va caracteritzar al llarg de tota la seva vida: la lectura. Va ser la lectura que el va portar a cursar la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, ​​i, anys més tard a culminar els seus estudis doctorals en 1970.

Quan va començar a investigar a escriure -després d’haver pogut formar-se, en part clandestinament, amb figures com Ferran Soldevila, Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives-, ho va fer sobre el segle XIX espanyol i des de la perspectiva de la història econòmica. Els llibres La quiebra de la monarquía absoluta (Crítica, 1971) i Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (Ariel, 1983), encara avui representen una de les més sofisticades i completes anàlisi al voltant dels canvis estructurals a partir dels quals es va forjar la que coneixem com Espanya contemporània. Només més tard -pràcticament al final de la seva carrera acadèmica, ja a la Universitat Pompeu Fabra, després d’haver passat per les universitats de Barcelona, ​​de València i de la UAB-, es va aventurar a analitzar el segle XX. Ho va fer acceptant un repte que només poden acceptar els grans historiadors: confrontant-se amb la història global, llançant-se a anàlisi de processos geogràficament, cronològicament i temàticament amplis. D’aquesta tan escassa (almenys en la historiografia espanyola), arriscada i, alhora necessària aposta, neixen volums importants com Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945 (passat i present, 2011) o el seu últim assaig El siglo de la revolución: una historia del mundo de 1914 a 2017 (Crítica, 2017).

No obstant això, Josep Fontana no va poder, i sobretot no va voler -afortunadament-, plantejar-se l’ofici d’historiador com una tasca individual, asèptica i, sobretot, limitada a les parets dels edificis universitaris. Potser pel seu origen de fill de llibreter, potser per la seva curiositat innata, segurament pel seu compromís cultural i polític, va entendre aviat que llegir i, sobretot facilitar que poguessin llegir altres als grans llibres de la historiografia internacional era, alhora, una tasca imprescindible de la seva professió i una forma de contribuir de manera efectiva a la lluita per la democràcia (i, dit sigui de passada, per la intel·ligència). Tenia un coneixement de la historiografia internacional que excedia i de molt, el de qualsevol altre acadèmic del seu context i de la mà de l’amic inseparable Gonzalo Pontón, va introduir a través de l’editorial Crítica el gruix de la historiografia marxista britànica a finals dels anys 70. Hobsbawm i, sobretot EP Thompson -els dos gegants de la historiografia britànica (i mundial) de la contemporaneitat- van arribar aquí gràcies a un Fontana convençut que l’acadèmia i el conjunt de la societat en què vivia tenien tot el dret d’estar assabentats dels grans debats historiogràfics que s’estaven donant a la resta del món, com una forma en definitiva de satisfer l’endarreriment i l’aïllament en què el règim havia condemnat generacions d’espanyols. Fontana va ser el gran facilitador de l’arribada d’una historiografia (els citats, però també Mary Beard, David S. Landes o el seu mestre Pierre Vilar) que marcaria de manera clara la formació de generacions d’acadèmics, i que obriria la porta a la introducció de temes, enfocaments, debats i paradigmes d’interpretacions inèdites en el panorama d’aquella Espanya que sortia del franquisme. En aquest sentit, pràcticament ningú dels historiadors que han protagonitzat la recuperació de la universitat espanyola després del franquisme es pot definir aliè a la influència de Josep Fontana, encara que sigui des de posicions interpretatives i ideològiques llunyanes de les seves.

Febrer de 2019