Carme Molinero
Catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB)
Josep Fontana i Làzaro (1931-2018) ha estat l’historiador català més eminent dels darrers cinquanta anys i la traducció d’alguns dels seus llibres a diverses llengües el va afermar també com una figura de projecció internacional. L’ obra de Fontana va recolzar en una sòlida formació, en la qual van pesar historiadors de referència al segle XX: Ferran Soldevila –que Fontana va considerar el seu primer mestre- i Jaume Vicens Vives, de qui es va convertir en ajudant a la Universitat de Barcelona als anys cinquanta, i que va facilitar el seu accés a la plaça d’assistant lecturer en la Universitat de Liverpool; aquella estada li va permetre entrar en contacte amb una bibliografia inaccessible sota la dictadura franquista. Però segurament l’historiador que el va influir més profundament va ser Pierre Vilar, amb qui va establir una intensa relació i amb qui compartia el compromís amb la renovació historiogràfica i la vocació d’implicació intel·lectual socio-política.
L’obra de Fontana ha influït decisivament en la formació de bona part dels historiadors catalans i espanyols des dels anys 70 del segle XX fins a l’actualitat a través de tres dimensions fonamentals: la investigadora, la docent i l’editora. La quiebra de la monarquia absoluta (1971) va esdevenir una obra de referència, que explicava l’esfondrament de l’Antic Règim a Espanya darrera la pèrdua de l’imperi colonial i comparava aquest procés amb els esdevinguts a Anglaterra o França. També els seus treballs Hacienda y Estado en la Crisis Final del Antiguo Régimen Español (1823-1833), o La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833), tots dos publicats en la dècada dels setanta, acabaren per convertir-lo en un reconegut especialista en l’estudi de la transició de l’Antic Règim al capitalisme i la formació del mercat peninsular.
Tanmateix, la influència de Josep Fontana es va estendre particularment per l’atenció que sempre va mostrar cap a la història com a branca científica del coneixement social. En aquest àmbit i pel context en què es va publicar, particular ressò va tenir el llibre Historia: análisis del pasado y proyecto social (1982), on és manifesta la inquietud en pro de la història total, una preocupació sempre renovada, com es mostra a La Historia de los Hombres (2001). Als darrers anys, quan es va fer evident que no havia arribat la fi de la història que proclamava el neoliberalisme, va dedicar especial atenció a explicar el complex segle XX, com va fer en Europa ante el espejo (1994), que va ser traduït a 12 idiomes, o El siglo de la Revolución (2017).
Josep Fontana mai va voler un savi allunyat de la societat. Dels seus amplíssims coneixements es van poder beneficiar directament milers d’estudiants i també moltíssims professors de Secundària; per aquests, durant molts anys, va col·laborar en l’organització de cursos de debat historiogràfic. Igualment acceptava les invitacions d’entitats populars per fer conferències perquè com es va publicar en el moment de la seva mort, Josep Fontana declarava que “Pertenezco a aquella especie, todavía no extinguida, de los que pensamos que el futuro será de la razón. Pero, dentro de esta especie, soy de la variante que ha aprendido que eso no se conseguirá sin más sino como resultado del trabajo y de la lucha de todos juntos”.
Josep Fontana va destacar sempre pel seu compromís social, que el va portar a incorporar-se al PSUC, ja al 1956, partit en el què milità fins el 1980. Ell va ser un dels introductors de les formulacions teòrico-polítiques d’Antonio Gramsci en la revista Nous Horitzons i, a partir d’aquí, dins del PSUC i entre els intel·lectuals catalans.
La tercera dimensió de la influència de Fontana està relacionada amb la seva feina editorial des d’inicis dels anys 70, primer a l’editorial Ariel i després a Crítica. Les traduccions que ell va impulsar van permetre accedir en castellà a treballs de referència en la renovació historiogràfica –inspirada en bona mesura pel marxisme- com els del mateix Vilar, Hobsbawm, Thompson, Rudé i tants altres.
Després de la Segona Guerra Mundial i, particularment durant els anys 60 i 70, l’estudi de la història estava encoratjat per la voluntat de comprendre el present i així poder construir un futur millor. Josep Fontana va ser un dels millors representants de la historiografia amb un intens compromís social que, sense ser hegemònica, continua existint en l’actualitat.
Febrer de 2019