Josep Fontana (de classe i nacional) de CCOO

 

Andreu Mayayo i Artal

Catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals-Pavelló de la República. Director de Segle XX. Viquipèdia

 

Josep Fontana i Lázaro (Barcelona, 1931-2018) va néixer en la llibreria d’una família catalanista i d’esquerres del carrer de la Palla, al melic del barri Gòtic, i ha estat l’historiador català més influent en la historiografia espanyola i de més projecció internacional. Alfabetitzat a través de la lletra impresa, Fontana era una biblioteca ambulant en la triple dimensió de lector, editor i escriptor, i un militant de la Història, a la que es va dedicar en cos i ànima, convençut que era una arma, en mans dels sectors populars, carregada de raons pel futur. La Història alliçona però no té alumnes, sentenciava Antonio Gramsci, Tanmateix, en el cas de Fontana, va deixar una pila de deixebles i de lectors agraïts.

Fontana va vindicar sempre el mestratge de Ferran Soldevila (la catalanitat), de Jaume Vicens i Vives (la renovació historiogràfica dels Annales i el compromís cívic) i de Pierre Vilar (la filosofia de la praxis, el marxisme). L’historiador francès havia deixat enrere l’esquematisme simplista del concepte d’Història de Marx tot recuperant l’esperit dels manuscrits de joventut. Mentre en la filosofia les idees van del cel a la terra en la Història cal començar per la vida real dels homes per a esbrinar els seus pensaments. Tota vida social, deia Marx, és essencialment pràctica. La Història es fonamenta en els fets i no en els relats, malgrat que la interpretació sigui ben lliure. Aquest serà el fil conductor de Fontana en les seves classes magistrals, en les seves conferències de reciclatge dels professors de secundària i en els seus llibres que reflexionava sobre l’ofici de l’historiador com ara Historia: anàlisis del pasado y proyecto social (1982), La història després de la fi de la història (1992) i Història dels homes (2000).

El seu lectorat a Liverpool, en curs 1956-57, li permetrà accedir a una bibliografia inimaginable en l’Espanya franquista i, sobretot, connectar amb el Grup d’Historiadors del Partit Comunista Britànic aplegats en la revista Past and Present, liderats per Eric Hobsbawm. Fontana seria, a través del seu amic i editor Gonzalo Pontón, el principal introductor del marxisme britànic al nostre país. De tornada de Liverpool, va prendre Partit i, amb el nom de militància de Rosell, s’incorporava a la cèl·lula d’intel·lectuals del PSUC. Per Fontana els drets socials i els drets nacionals de Catalunya anàvem de bracet i el PSUC, com més endavant Comissions Obreres, era l’organització, de classe i nacional, que millor ho palesava.

L’any 1980 va deixar enrere 23 anys de militància política tot i que va continuar donant suport públic ( i crític, per descomptat) al PSUC i ICV. L’any 2012 encara encapçalava el manifest de suport electoral a Joan Herrera en les eleccions al Parlament. Així mateix, Fontana va mantenir sempre un estret lligam amb CCOO i mai va tenir un no per a participar en les múltiples activitats de la Fundació Cipriano García. Potser per a deixar ben clar el seu posicionament polític, davant els intents d’apropiació de l’agit-prop independentista, va acceptar, per primer cop, figurar en un candidatura de Barcelona en Comú en les eleccions municipals de 2015.

Fontana no feia fàstics a la independència, sobretot, sense costos socials, però el treia de polleguera el full de ruta del “tot o res” i del “ara o mai”. Fontana no va caure en el parany de les eleccions plebiscitàries i menys de la unilateralitat contra Espanya i sense la complicitat de la Unió Europea. Sabia, millor que ningú, que les secessions sense acord esdevenien un ball de bastons. Per això no va signar el manifest d’ex-militants del PSUC, ICV i PSC, que demanaven el vot per les candidatures independentistes.

Fontana ens va alliçonar a ser crítics amb el poder establert i aprendre de les derrotes per a poder guanyar algun dia. Tal com ens ho recorda Bertold Brecht en els darrers versos del  poema que tenia penjat en el seu despatx: “Dempeus qui estigui abatut!/ Qui se senti perdut, que lluiti!/ Qui podrà aturar a qui conegui la veritat?/ Així que els vençuts d’avui són els vencedors de demà/ i el mai esdevé avui mateix.”. Amb la música de Bob Dylan: els temps estan canviant.

Febrer de 2019