Un “Rojo” incorregible, amb una tendència habitual a la impertinència. Una nota sobre Josep Fontana

 

José Babiano

Doctor en Història Contemporània i especialista en història del treball i de l’emigració, dirigeix ​​a la Fundació 1º de Mayo l’Arxiu d’Història del Treball i és coordinador tècnic del Centre de Documentació de l’Emigració Espanyola (CDEE)

 

Josep Fontana mai va escriure les seves memòries o una autobiografia. No obstant això, en els anys finals de la seva vida sovint va ser interpel·lat -bé mitjançant entrevistes o a través d’articles que li van ser requerits1– sobre la seva trajectòria com a historiador i el seu compromís social. Tots dos aspectes de la seva vida van estar molt entrellaçats entre si, en la mesura que es va considerar un historiador marxista, un militant sense partit que pensava que el seu treball professional constituïa la millor manera d’influir en la societat, encara que fos modestament.

Anem per parts. Quan Fontana es referia a la història marxista ho feia d’una manera molt àmplia i oberta. Per exemple:

Ser «un historiador marxista» consisteix, al meu entendre, a participar en un ampli camp intel·lectual que va més enllà de les codificacions més o menys dogmàtiques que formen el que alguns entenen per «marxisme», per seguir el mètode que Marx proposava el 1879 , quatre anys abans de la seva mort, d’ «observar el curs actual dels esdeveniments fins que arribin a la seva maduració abans de poder ‘consumir productivament’»2.

O també:

Que jo sàpiga no hi ha cap cànon historiogràfic establert per Marx, sinó una varietat de tendències i corrents (…). Si parlem de Hobsbawm, de Thompson, de Renahit Guha, de Chris Wickham o de McCormick, parlem de mètodes i visions diferents, però que tenen en comú la voluntat d’aportar una mirada crítica al saber acadèmic construït per legitimar l’ordre establert i la consciència del significat de les contradiccions de classe en la història.3

Com es pot veure, es tracta d’indicacions molt sumàries, que giren al voltant de les classes i de la idea de l’antagonisme entre elles. Indicacions, al cap i a la fi, molt distants del que pugui constituir una ortodòxia.

Com a historiador, Fontana va abordar tres grans temes de recerca a través d’innombrables llibres i articles acadèmics. D’una banda va estudiar la crisi de l’Antic Règim i l’aparició del Liberalisme a Espanya, amb títols com La quiebra de la monarquia absoluta (1814-1820) o La crisis del Antiguo Régimen. La transició del feudalisme al capitalisme va ser, d’aquesta manera, una esfera d’interès compartida amb els historiadors marxistes britànics -vegeu els casos de Rodney Hilton o Christopher Hill-, amb qui va tenir una estreta connexió a partir d’una estada com a professor visitant a Liverpool en la segona meitat dels anys cinquanta.

El seu segon àmbit de recerca no va ser altre que el segle XX, amb llibres com Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 o El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914. Probablement sigui la temàtica més coneguda pel públic en el segle XXI, si ens atenim al nombre d’edicions d’ambdós títols. Finalment, Fontana es va interessar per la reflexió metodològica i teòrica. En aquest àmbit va escriure Historia. Análisis del passado y proyecto social, així com la seva Introducción al estudio de la historia y La Historia de los hombres.

Però més enllà dels seus estudis, Fontana va estar professionalment preocupat per dues qüestions. En primer lloc, per fer que el coneixement històric depassés els límits dels cercles acadèmics, arribant així a sectors amplis de la ciutadania. Es tractava que aquesta aconseguís “pensar històricament”. Pensar històricament ens permet afrontar el present col·lectiu inspirant-nos en dilemes del passat que plantejaven qüestions anàlogues a les que avui es susciten. Amb això Fontana anava un pas més enllà de la mera pedagogia o de la didàctica de la història; és a dir, mostrava la seva faceta com a historiador crític i militant.

Finalment a Fontana li devem una gran tasca de difusió en castellà de la historiografia marxista britànica, principalment a través de l’editorial Crítica. En efecte, allà on van aparèixer les grans obres d’historiadors tan influents en la segona meitat del segle XX com E.P. Thompson i la seva La formación de la clase obrera en Inglaterra, o Eric Hobsbawm, autor de dos volums d’assajos sobre els treballadors i el món del treball, a més d’una excepcional trilogia sobre la història de la societat -europea, s’ha d’aclarir- del segle XIX .

Quant a la seva condició militant, cal recordar que va ingressar al PSUC el 1957, participant activament en el seu comitè d’intel·lectuals, la qual cosa el va portar a ser expulsat de la universitat franquista. Ja abans, Vicens Vives, un dels seus mestres, sabia d’ell que era un “rojo” incorregible, amb una tendència habitual a la impertinència4. Vint anys després, just en el moment de més efervescència política i social va abandonar el partit, pensant que aquest abandonava a la vegada la lluita pels objectius que li havien atret al comunisme català. Independentment d’aquella adscripció orgànica i precisament per ser “rojo” i impertinent el vam tenir sempre com a aliat de la causa dels treballadors i les treballadores ‘Brindem per això!

[1] Vegi’s l’extensa entrevista realitzada per José GÓMEZ ALÉN a Nuestra Bandera, nº 237, setembre 2017, pp 128-161, així com el seu propi article, Josep FONTANA: «La formación de un historiador marxista», Nuestra Historia, nº 5, 2018, pp. 11-13. Remetem a ambdós textos per allò dit en esta nota.

2 Josep FONTANA: «La formación de un historiador…, p. 11.

3 Entrevista…, p. 153

4 Ibídem, p. 135

Febrer de 2019