Ángel Moreno
Secretari Salut Laboral i Coordinació Sectorial FSC
El capitalisme com a model socioeconòmic imperant en les nostres societats actuals ha anat articulant estratègies per a la consolidació del seu projecte polític, que ha adquirit diferents formes i matisos en cada un dels camps de disputa on es dirimeixen els conflictes de classe. En l’àmbit de la feina, ha anat afavorint models com el del corporativisme o el del sindicat groc d’empresa. No es tracta de fenòmens nous però amb el temps van adquirint prevalença en el món de la feina i en un context post pandèmia on les sortides per la dreta a la crisi sumessin més adhesions, el corporativisme té un brou de cultiu propici. Cada vegada que els projectes corporatius o grocs creixen en l’àmbit laboral, el sindicat de classe es debilita i amb això les possibilitats de transformació de les societats a través de la disputa de les plusvàlues.
En la ponència que des de l’FSC de CCOO hem elaborat per al debat col·lectiu durant la fase congressual en què estem immersos ja situem la disputa de l’espai sindical com a eix de la nostra política sindical per als propers anys. Assenyalàvem algunes consideracions que el situen clarament:
El corporativisme l’hem vingut percebent com un fenomen d’articulació d’egoismes particulars o de grups al voltant de diferents sigles sindicals, representa l’expressió dels petits interessos individuals enfront dels interessos col·lectius. És l’expressió sindical d’un model polític i econòmic, el neoliberalisme, que està lluitant per imposar-se en totes les esferes de la vida des de la seva hegemonia actual política i econòmica.
El corporativisme fractura a la classe en tant que situa el conflicte individual enfront del col·lectiu i per tant ens debilita com a projecte sindical. Té arrelament en el conjunt de les activitats productives, però és l’àmbit de sector públic i de les administracions públiques on s’ha anat assentant fins a adquirir importants nivells de representativitat.
De manera encertada al meu entendre, situem en els nostres textos de debat, com el corporativisme és l’expressió del neoliberalisme en el món de la feina i com s’ha convertit en un instrument estratègic per a debilitar la classe. En la construcció cultural hegemònica del context actual la classe com a concepte que articula interessos s’ha anat debilitant i el centre de treball que era l’eix central per al seu disseny ha estat un camp de batalla continu. El debilitament de la classe comporta irremeiablement un deteriorament de les condicions de treball perquè suposa una pèrdua de posició en els processos de correlació de forces i per tant en la disputa de la plusvàlua.
Assistim a una nova concepció de centre de treball més atomitzada, major nombre de petites empreses amb poca vida sindical, constatem com expressions dins el món laboral com el teletreball s’han anat consolidant durant la pandèmia i adquiriran un potencial molt rellevant, es tracta de modalitats laborals que exacerben la individualització de les relacions laborals. Assistim a un auge insistent de propostes corporatives en l’àmbit de les administracions, fenòmens que abasten totes les àrees des del personal interí fins al sindicalisme de l’aparell coercitiu de l’estat i finalment la consolidació del sindicat groc a les grans empreses, algunes com l’ONCE on es revesteixen d’un marcat caràcter social.
No podem deixar d’assenyalar com algunes de les actuacions de l’esquerra més transformadora que configura el nostre panorama polític, han comportat processos d’afebliment del sindicat de classe. Hem pogut observar com una part de l’esquerra ha donat interlocució a opcions corporatives, fins i tot en algun cas amb trets reaccionaris molt marcats, amb la tàctica de curt recorregut de donar aixopluc a qualsevol que es mogui sense potser tenir un coneixement concret dels seus interessos. Hem pogut constatar l’impuls que s’ha donat a moviments no orgànics, amb el risc que pot suposar l’impuls de processos movimentistes que poden acabar reforçant les posicions més de dretes encara que en una primera fase d’impuls que pot fins i tot suscitar certes simpaties. Només hi haurà capacitat de transformar la societat si el sindicalisme de classe té arrelament en el món laboral. Per això qualsevol configuració teòrica des de l’esquerra que el concebi com el passat es debilitarà a si mateixa.
Al costat del corporativisme clàssic s’han anat incorporant corporativismes d’ultradreta o clarament filofeixistes, que tenen el seu nínxol fonamental en l’aparell coercitiu de l’estat, amb una estratègia clara de control de l’aparell de l’estat per part de les elits en un context molt evident de lluita de classes. El creixement d’aquestes opcions no només està present en els àmbits estatals, sinó que va creixent en espais de poder local i autonòmic.
El debat sobre l’aparell coercitiu de l’estat i el propi model de seguretat és un debat inherent a les diferents concepcions polítiques. En les democràcies complexes l’aparell coercitiu i per tant la política de seguretat està sotmesa al Parlament que és qui legisla i d’acord amb això, és un poder col·lectiu delegat per les ciutadans i ciutadanes, amb l’objectiu de garantir la llibertat i la llei. En altres règims polítics no democràtics, l’aparell coercitiu o de seguretat de l’Estat, és un element de control social i per tant la seguretat esdevé un instrument per sotmetre al conjunt de les institucions de l’Estat a uns interessos de classe determinats. Aquesta pulsió pel control de l’aparell de l’estat té un aliat fonamental en el corporativisme, per això el seu auge es converteix en un tema essencial que requereix d’anàlisis complexes per poder abordar-lo.
I en aquest context de crisi estructural on els consensos i les identitats comunes estan en joc, les classes dominants utilitzen tots els instruments per afavorir els seus interessos i és aquí on el corporativisme té aquest paper predominant que hem vingut assenyalant. Com diria el pensador italià Gramsci “Si la classe dominant ha perdut el consens, llavors no és més “dirigent”, sinó únicament dominant, detentora de la pura força coercitiva, el que significa que les classes dominants s’han separat de les ideologies tradicionals, no creuen més en el que creien abans. La crisi consisteix justament en què allò vell mor i allò nou no pot néixer, i en aquest terreny es verifiquen els fenòmens morbosos més diversos”.
Un cop situat l’anàlisi amb les seves complexitats inherents ens trobem amb la pregunta ¿Què fem com a sindicat de classe?
El primer que hem de fer és analitzar de manera complexa i dimensionar la magnitud del problema en cada àmbit de treball. No val amb ignorar-lo, cal diagnosticar-ho per elaborar estratègies per a la seva confrontació.
Integrar l’específic i particular en el col·lectiu i general, sembla l’única estratègia possible, però no podem enganyar-nos, la gestió de les contradiccions requereix d’eines que de vegades no posseïm.
Algunes qüestions, m’agradaria assenyalar, en un debat que entenc que ha de tenir un caràcter confederal i que requereix de diagnòstics precisos i de polítiques concretes que vagin molt més enllà de les meres formulacions teòriques.
Es requereix d’una formació política sindical dels nostres quadres que ens permeti la gestió de les contradiccions quotidianes i ens prepari per a construir discursos del concret, que tinguin el seu arrelament en el col·lectiu, necessitem propostes de classe que puguin abordar les situacions específiques de cada centre de treball.
Hem de situar al sindicat en la centralitat del conflicte sociopolític, apostant per reforçar la nostra identitat de classe, el nostre caràcter sociopolític en el centre de treball, mitjançant una acció sindical de classe amb vocació transformadora i que no només aspiri a la disputa de la plusvàlua sinó a convertir el centre de treball en espais de canvi i de politització.
Cal donar respostes als conflictes, el sindicat ha de ser vist com un instrument útil, les posicions tàctiques han d’estar subordinades a l’estratègia. Hem de fugir del sindicalisme de tuitter i de propaganda. Si ens allunyem de la realitat que representem deixarem de ser útils.
Cal dotar-se de fórmules orgàniques que ens permetin encaixar els àmbits més corporatius en el nostre sindicat, espais on aquests espais tinguin un major recorregut polític que els permeti reflectir les seves diferents personalitats.
És per tant, el moment de debatre, diagnosticar i establir estratègies davant el corporativisme que ens debilita com a classe i que intenta que el sindicalisme confederal i de classe tingui menor capacitat d’intervenció en el món de la feina.
5 de maig de 2021
Deixa un comentari