Ana Méndez Gorbea
Advocada
Membre de l’Associació Lliure d’Advocades i Advocats (ALA) i de Legal Sol
Dos anys i mig des de l’entrada en vigor de la Llei Mordassa. Dos anys i mig de retallades de drets i de repressió silenciosa als ciutadans i ciutadanes del carrer que hem de caminar mastegant el fètid olor a corrupció del partit que la va aprovar.
La Llei Mordassa va entrar l’1 de juliol de 2015 disposada a silenciar totes les veus d’aquelles que lluitem per una societat molt més justa i equilibrada i que vam veure en un moment donat amb il·lusió aquesta acampada de Sol.
Han estat moltes les persones que han sentit directament com se’ls intentava aplacar la veu a força de sanció: homes i dones que han vist com la seva economia es veia infringida per sortir al carrer, o per posar un tuit o per acudir a parar un desnonament; en definitiva per lluitar als carrers fent de totes i PER A TOTES aquesta lluita.
Aquesta María que posant-se en la porta de Pepe i Juan mirava a les seves petites amb tristesa en els ulls quan la Delegació de Govern li notificava que per acudir aquest dia a ajudar als qui són els seus veïns, havia de pagar per no obeir el que ell considerava una ordre d’un policia absolutament injusta com era el que abandonés als seus. Multa de 601 euros.
O aquesta Ana, que al costat d’altres 20 companyes va decidir proclamar als quatre vents que la lluita feminista segueix i que està als carrers, a les places i que no estem soles. Aquesta Ana que juntament amb altres 20 més va ser sancionada per aquest Govern amb altres 400 euros cadascuna.
I així, moltes Marías, Anas, Pepes, Juanes, fins a milers i milers.
Per al Govern, robar no només és suposadament qüestió de “sobres”.
I jo penso en aquesta cínica definició que es fa del concepte de seguretat ciutadana com “la garantia que els drets i llibertats reconeguts i emparats per les constitucions democràtiques puguin ser exercits lliurement per la ciutadania”: definició que s’ha traduït en una reforma del Codi Penal i en una Llei Mordassa que legislen retrocedint en moltes de les nostres victòries de drets i llibertats aconseguides, restringint-los d’una manera absoluta a través d’un sistema punitiu on a més qui sanciona és part. Autèntica bogeria jurídica.
I jo em pregunto, on som després de dos anys i mig? Doncs estem amb més de 34.000 sancions que obeeixen a conductes emparades pel dret de reunió, expressió i informació i on el concepte de resistència i desobediència és utilitzat en manifestacions on no ha existit cap besllum de violència.
On les més de 19.500 sancions per les faltes de respecte als membres de les forces i cossos de seguretat estan emparades per la capacitat de discrecionalitat de l’agent ja que és aquest qui decideix si el nostre comportament pot considerar-se sota tal consideració. Retorçat sistema on el jutge i una de les parts és la mateixa: el Govern. Escandalós que portin recaptats només per aquesta sanció més de Tres Milions d’Euros.
Alarmant perquè seguim sense casa, sense sanitat, sense educació, sense poder expressar-nos lliurement en un context de desesperança social on a més la corrupció s’ha instaurat i campa a pler; conscients que les mobilitzacions haurien de ser la força iniciadora d’un canvi col·lectiu i cohesionat.
I esperant aquest canvi, les mobilitzacions han disminuït, aconseguint l’Estat “emmordassar” a molta més gent de la qual s’ha multat ja que enfront de les 37.861 de 2014 , es va passar a 28.890 al 2.016 i molt em temo que aquest any, mancant dades, no hagi millorat la xifra o de fer-ho, mínimament.
Però jo segueixo pensant en els canvis i a treballar per això i en què resultarà dur… ja ho era abans, però somriem en la Porta del Sol.
Eduardo Galeano deia que “La justícia és com les serps, que solament mossega a qui va descalç”
Jo somio amb un món on realment els descalços siguin els corruptes, els que ens han portat a aquesta situació i segueixen somrient amb tota la descaradura i la supèrbia del poder. I segueixo somiant i creient en un món on seguretat ciutadana sigui un terme amable i no alguna cosa que quan es pronuncia genera una mirada de desconfiança i dolor.
On seguretat ciutadana sigui el dret al fet que tots tinguem un habitatge; al fet que puguem debatre lliurement i expressar la nostra opinió sense que ningú calli les nostres veus.
On el terme seguretat ciutadana permeti construir una sanitat pública d’accés lliure i universal per a tots i totes i una educació pública i de qualitat.
Una seguretat ciutadana que col·labori perquè l’accés a la justícia es faci en condicions dignes i solvents
Com a dona, com a mare, com a advocada i com a activista, aquesta és la meva seguretat ciutadana.
Solament des de la lluita es fa justícia.
És qüestió de temps.
Seguim!
Dimecres, 14 de febrer de 2018