Luis Antonio Salvadores Roure
Advocat del Gabinet Jurídic CONC
Amb l’aprovació l’any 2015 de la nova llei de seguretat ciutadana denominada llei orgànica 4/2015, i per a la ciutadania “llei mordassa” es va tornar a replantejar el vell debat entre seguretat i drets fonamentals.
En el projecte presentat pel PP la seguretat era definida com un dret equiparable a un dret fonamental establint que la seguretat i la “tranquil·litat ciutadana” eren un requisit indispensable per a l’exercici dels drets fonamentals, equiparant tots dos i anteposant la seguretat en fixar-ho com a requisit previ.
Posteriorment al debat parlamentari per esmena del grup basc aquesta equiparació va ser suavitzada i es va establir que la seguretat és “garantia” de l’exercici dels esmentats drets. La diferència no és solament semàntica sinó de calat ja que el concepte sempre difús de seguretat no és un dret per si mateix equiparable als drets de vaga, manifestació o reunió o el de llibertat d’expressió.
Indicar que aquesta segona llei de seguretat ciutadana, igual que la primera, anomenada “de la puntada a la porta”, es van promulgar amb l’única finalitat no de garantir els drets fonamentals sinó precisament de limitar el seu exercici i que els límits del seu exercici estiguessin sota el control de l’Administració i no del “poder judicial”. I és així perquè les noves formes d’exercir els drets de reunió i manifestació, així com les convocatòries de les vagues generals consecutives entre el 2009 i el 2012, evidencia que la vella llei del 92 havia quedat obsoleta per reprimir-les: 15 M, concentracions davant el Congrés dels diputats, acampada a la plaça del Sol; plaça Catalunya; escarnis, concentracions per evitar desnonaments i un llarg etc. La nova Llei serveix per enfortir el poder coercitiu de l’Estat ampliant el seu poder discrecional i sancionador donant prevalença a les manifestacions dels agents que formen part dels cossos de seguretat al mateix temps que limita el control judicial sobre l’actuació sancionadora administrativa mitjançant les costes en el procés contenciós administratiu.
Com sempre prèviament s’orquestra o s’inventa una escusa, en aquest cas la despenalització de les faltes penals per ampliar les faltes administratives sancionables (passen de 26 a 44) i evitar simultàniament, amb una altra escusa, la saturació dels tribunals, que la judicatura no hagués de jutjar aquestes nous tipus d’expressions de la protesta, ja que van començar a dictar-se sentències on s’absolia als suposats infractors del Codi Penal raonant que aquests ciutadans que feien “escarni” o es concentraven per evitar desnonaments exercien drets fonamentals i no podien ser sancionats per això.
D’aquesta forma el que es pretén amb la nova Llei és limitar l’exercici dels drets fonamentals sota la coacció de sancions administratives que poden arribar a 600.000 euros les molt greus (4 supòsits) i les greus fins a 30,000 euros (23 supòsits). A això cal unir la creació d’un Registre d’Infractors per tenir identificats i controlats als ciutadans que protesten i poder-los aplicar major sanció en cas de reincidència.
També en aquest marc es procedeix a aplicar l’article315.3 del Codi penal per intentar impedir les actuacions dels piquets informatius de vaga sol·licitant penes de presó per als seus integrants si exercien “coacció” terme també difús que es pot aplicar a una multitud de supòsits. Un article del Codi penal heretat del codi penal del tardofranquisme que es va mantenir en el nou codi penal de la democràcia aprovat l’any 1995 com a resposta a la vaga general de 1994 però s’havia utilitzat poques vegades en la pràctica. Simplement estava en el calaix però llest per ser aplicat quan fos necessari. Aquesta necessitat es dóna davant les noves mobilitzacions socials que es produeixen en el marc de la crisi del 2008, i el Govern del PP dóna instruccions a la Fiscalia perquè acusi per aquest article als components dels piquets en les vagues generals del 2010 i del 2012.
Aquest petit repàs històric, és suficient per evidenciar que les Lleis de Seguretat neixen en períodes de crisis i contestació social simplement per ampliar el poder sancionador de l’Estat i intimidar als ciutadans i no com una necessitat d’aquests. Les mateixes enquestes del CIS durant el període d’aprovació de l’última llei de seguretat acredita que els ciutadans que consideraven la inseguretat com el principal problema no arribaven a l’1% de la població. No hi havia demanda social per enfortir la seguretat i tranquil·litat dels ciutadans. El que hi havia era contestació social contra la política de retallades i el desmantellament de l’anomenat Estat del Benestar.
El canvi en l’exposició de motius introduint el terme que la seguretat és “garantia” dels drets fonamentals difícilment canvia la naturalesa de la Llei i no impedirà que mitjançant la mateixa s’intenti sancionar als ciutadans que exercitin els seus drets fonamentals establerts en la Constitució del 88 davant noves situacions de crisis econòmiques en el futur pròxim que seran molt més profundes i reiterades que les passades en agreujar-se les causes econòmiques pel canvi climàtic i els moviments migratoris.
Al meu entendre l’única “garantia” de l’exercici dels drets fonamentals és precisament la derogació del 315.3 del Codi penal així com la derogació parcial de la Llei de Seguretat, en concret de les faltes previstes en la llei de seguretat ciutadana que limiten els drets fonamentals dels ciutadans (llibertat d’expressió, reunió, manifestació i vaga essencialment). És precisament l’exercici d’aquests drets en una societat moderna els que garanteixen la tranquil·litat dels habitants del nostre país i no a l’inrevés.
Dimecres, 14 de febrer de 2018