Dolors Clavell
Advocada especialista en dret administratiu
L’entorn físic afecta les relacions entre persones i genera sentiments de pertinença i de no pertinença, fins i tot de por. Per això s’estudia si és possible prevenir problemes de delinqüència -o de percepció de la mateixa- a partir del disseny de l’espai de les nostres ciutats.
Fixem-nos que les ciutats s’han dotat sempre de mecanismes defensius, des de les muralles que es construïren fins al segle XIX a les reixes que envolten molts barris actuals. Quan la ciutat burgesa destruí la ciutat medieval eliminant les muralles que l’havien protegit, ho va fer entre altres causes per enfrontar els problemes d’higiene i malalties, facilitar la mobilitat i permetre major densitat de població. Però aquesta actuació va fer més poroses les fronteres entre espai públic i privat i, per tant, provocà noves inseguretats vinculades als espais públics com a llocs de major diversitat, tolerància i reconeixement de l’altre.
Més endavant la ciutat contemporània (idees Le Corbusier) va construir-se a partir de la planificació i l’estandarització, de l’ordre i l’aïllament en front a tot allò inesperat, no planificat, casual, que generava ansietat i pèrdua d’estatus.
Les idees planificadores van ser fortament qüestionades pels defensors de la vida comunitària, i el principal exponent d’aquest plantejament fou Jane Jacobs, una dona que teoritzà l’urbanisme a mitjans del S.XX des d’una perspectiva feminista i progressista. Ella va plantejar que la racionalitat excessiva en el disseny urbà era contrària a la mateixa idea de ciutat, doncs suposava un rebuig a les persones, les seves relacions i la seva complexitat. Des de la perspectiva securitària, segurament Jacobs va ser la primera en articular una proposta que encara avui té vigència i evoluciona: L’espai públic és segur si hi ha gent, i més si hi ha altra gent que des de les finestres i aparadors veu l’espai públic. Es pot prevenir el delicte a partir de la intervenció comunitària i la construcció de barris habitables, sense tanques, amb baixos permeables, comerços oberts i un control informal entre el dins i fora (els ulls en el carrer). També es defensa una bona il·luminació, que proporciona una sensació de control i seguretat a les persones que transiten a la nit.
Més endavant aparegué la “teoria de les finestres trencades” segons la qual les conductes incíviques són contagioses i alhora provoquen l’expulsió de les persones cíviques de l’espai. Es defensa que el desordre en l’espai provoca delicte, i per tant cal cercar l’ordre per evitar-lo. A partir d’aquí s’impulsen accions de “tolerància zero” i control ferri de l’espai públic, també d’esforç per la corresponsabilització de les persones residents, que han de ser agents d’aquest control. La deriva d’aquestes teories ha suposat la justificació de la sanció a petites infraccions i actes incívics però no delictius.
En aquest context va emergir la metodologia anomenada en anglès CPTED (Crime Prevention Through Enrironmental Design), que es basa fonamentalment en la teoria que el delinqüent escull racionalment la seva acció i, per tant, l’urbanisme preventiu ha de ser una eina d’intervenció per evitar la presència del potencial perpetrador del delicte, o bé eliminar la presència de l’objectiu desitjat, o bé vigilar formalment o informalment que no es cometi el delicte, o bé entorpir aquesta acció posant obstacles en l’espai on es pot cometre el delicte. Amb aquest enfocament es sistematitza un complex conjunt de propostes i categories d’actuació, com la introducció de la idea de propietat de l’espai, l’eliminació de llocs que no són de ningú, o la vigilància per part dels residents o de forma mecànica (càmeres). Però avui ja es parla del CPTED de segona generació, dirigit a complementar la perspectiva de l’urbanisme preventiu amb aspectes més socials i l’estudi de contextos sociològics.
Els diversos enfocaments que hem resumit breument compten amb experiències interessants i altres no tant, i no existeixen dades concloents del seu èxit. S’ha demostrat que només amb més llum a l’espai públic sovint no es resolen els problemes d’inseguretat (si hi ha llum però no hi ha gent, també tenim por); o que una excessiva afluència de persones pot arribar a ser un espai per al delicte, com seria el cas de les aglomeracions al metro o en determinats carrers; o que la repressió policial genera nous conflictes. Per tant, la realitat no facilita plantejaments rígids en aquest tema.
Podríem concloure doncs que pensar en el disseny urbà com a mecanisme per potenciar la seguretat d’un entorn és adequat, que el treball conjunt entre especialistes en disseny i planificació i els experts en delinqüència pot donar els seus fruïts. Però alhora cal veure que resulta molt difícil estendre unes pautes d’actuació exitoses i útils a tot arreu i en tota circumstància. Som complexos i no hi ha receptes objectivament eficients.
Això significa que la ciutat d’avui està condemnada a no trobar sortides? Malgrat alguns observadors així ho raonen, altres plantegen vies de superació. Richard Sennet, per exemple, recuperant a Jane Jacobs, defensa que l’espai públic ha d’incentivar l’encontre, el descobriment, la innovació, i aixeca la bandera de la complexitat, la diversitat i la dissonància. La ciutat oberta seria la ciutat democràtica en un sentit físic, on es pugui practicar la ciutadania i la participació, construir passadissos entre el “dins i fora”, entre el “ells i nosaltres”, i reclamar l’espai públic com a espai polític.
La nostra conclusió és que el debat sobre el rol de l’espai com a conformador de seguretat continua essent molt obert i d’alguna forma poc explorat des del punt de vista pràctic. Apostem per una incentivació de les polítiques urbanes basades en la cohesió social, la barreja i la generositat pel que fa als usos de l’espai. No podem oblidar que l’urbanisme va lligat a l’espai i al seu aspecte, a la realitat física i a la forma urbana, però que també regula els usos del sòl i, per tant, incideix en formes d’utilització d’aquest espai. La seguretat hauria de ser una conseqüència de l’aplicació d’aquests principis, però no el paràmetre central a partir del qual crear les nostres experiències urbanes.
Podeu trobar coneixement sobre la matèria llegint, entre altres, a: Zimbardo, Saskia Sassen, Richard Sennet o David Harvey.
Dimecres, 14 de febrer de 2018