Per una cultura de seguretat progressista

 

Pau González

Educador i criminòleg

 

 

 

Qui hagi llegit amb una mirada crítica la interessant novel·la de Joël Dicker, El llibre dels Baltimore, hi haurà observat una constant en la branca benestant de la família. Viuen envoltats de seguretat privada. Les visites són custodiades fins a l’entrada de la seva mansió, incloses les familiars, i al xaval protagonista li agradaria que l’identifiquessin com a membre d’aquesta elit pròspera i protegida. Els vigilants mai entren en aquest joc. Si ens preguntéssim per què no se li reconeix aquest parentiu al jove Goldman, la resposta seria tan senzilla com evident: ell no els paga.

En les últimes dècades s’ha viscut una transformació silenciosa però imparable de la mà de l’onada liberalitzadora: la privatització de l’espai públic. I aquesta realitat ha al nostre país. Zones residencials a les quals no es pot accedir si no ets resident o convidat; zones comercials urbanes amb vigilància privada als seus carrers, seguretat privada en els transports públics, empreses de seguretat que instal·len càmeres en recintes que protegeixen i així un incessant degoteig de mesures que tenen en comú el binomi riquesa i seguretat. Fins al punt que al ciutadà comú li sembla normal aquesta associació.

Però, on queda la seguretat d’aquest ciutadà? On trobem la seguretat ciutadana? Què han fet els poders públics per afavorir aquesta seguretat? Les respostes poden ser controvertides. La seguretat és un valor i com a ciutadans tenim dret a ella, de fet la paguem amb els nostres impostos, uns 240.000 sous públics a tot l’Estat.

El concepte i la funció policial han evolucionat d’una faceta repressora a la dictadura i la Transició, garants de l’ordre públic, a un paper protector dels drets i llibertats de la ciutadania. Però la percepció pels contribuents ha variat segons el moment i molt associada a la gestió política i l’evolució de la crisi sistèmica de l’última dècada. La instrumentalització política ha perjudicat la funció policial, mentre es reforçava el negoci de la seguretat privada de baix cost. Només la més innocent de les criatures no veuria una relació entre ambdues realitats.

Si la seguretat és un problema de percepció política, quin model ha presentat l’esquerra? La resposta és cap, perquè ha de reformular el seu discurs de manera fàctica, des de la realitat. Som un país amb molta policia, molt per sobre de la mitjana europea, amb una xifra similar a Alemanya per a una població que gairebé ens duplica. Però el nostre model és absolutament descentralitzat i descoordinat, tampoc ajuda la dispersió territorial. En les últimes dècades del segle XX un govern municipal que pretengués guanyar les eleccions, impulsava la seva policia municipal, encara que no la necessités. Avui dia diverses comunitats autònomes estudien crear les seves policies autonòmiques, encara que no la necessiten. El qüestió està en quin model policial necessita aquest país, i que podem aportar des d’una visió progressista i experta. Resulta curiosa l’associació de tots dos qualificatius perquè la dreta associa una visió romàntica i il·lusa de la realitat al concepte de seguretat que esgrimeix l’esquerra, i en gran mesura li ha anat molt bé. I l’esquerra li retreu l’associació repressió i control amb la dreta i encerta.

CCOO va liderar a inicis de la dècada passada les propostes de coordinació policial a nivell estatal, i es van publicar interessants conclusions. Malauradament poques s’han portat a la pràctica. El gestor polític té altres prioritats. Però el debat és inajornable. Milers de policies estan a les portes de la jubilació i no hi ha relleu previst. Serà l’avantsala a la major privatització de seguretat ciutadana del nostre país? Esperem que no.

Trobarem dos nivells d’intervenció molt diferenciats, un associat a la proximitat, la prevenció, el lideratge social i la mediació comunitària, on les policies locals han d’exercir un paper capdavanter pel coneixement que tenen del terreny i la seva realitat social.

A un nivell estatal, federal si es prefereix, hi ha dues línies de treball inajornables. La primera la creació d’una veritable policia judicial. Són dos els articles que parlen de policia a la Constitució, sigui fins i tot amb el llarg eufemisme de forces i cossos de seguretat. L’art. 104, dins de l’Administració i sota la dependència del Govern i en l’art. 126 dins el títol del Poder judicial, únic Poder anomenat com a tal. Dos grans pols sempre en competició, prevenció i repressió del delicte. Els jutges i tribunals han de comptar entre els seus òrgans auxiliars, com ha passat amb els forenses, amb policies experts en investigacions. Només així parlarem d’un poder judicial independent i farem possible una efectiva i ràpida lluita contra la corrupció.

I d’altra banda, desenvolupar una política de seguretat efectiva en la lluita contra el crim organitzat. On van a ser les unitats especialitzades dels cossos estatals els qui van a exercir aquesta funció, i on s’incloguin accions contra el frau, la corrupció, els paradisos fiscals, el blanqueig de capitals o l’adulteració de la lliure competència. En aquesta línia, el BOE del 21 de desembre de 2017 publica l’Estratègia de Seguretat Nacional 2017 i identifica com a principals amenaces els conflictes armats, el terrorisme, el crim organitzat. La incidència de la gran criminalitat afecta el ciutadà del carrer més del que s’imagina, perquè arriba als poders públics i destrueix la governança econòmica, a més de dinamitar la convivència social. I qui tingui dubtes que li pregunti als veïns de les ciutats on han de lluitar contra els narcopisos, o el tràfic de dones per a la seva explotació sexual davant de casa seva.

I per concloure, l’esquerra pot aportar un valor singular, la cultura de la legalitat i la cooperació. Pilars de la seguretat i patrimoni de les forces progressistes, que inclouen una perspectiva del desenvolupament socioeconòmic inclusiu, col·laborant amb el teixit social en la lluita contra la criminalitat, i la implantació d’auditories socials de seguretat i rendició de comptes de servei públic. Tenint sempre present la sensibilització i diferenciació en l’atenció a dones, menors i minories com col·lectius potencialment vulnerables.

Dimecres, 14 de febrer de 2018