Gemma Galdon Clavell
Doctora en polítiques de seguretat i tecnologia
La seguretat (tan ciutadana com a nacional i exterior) s’ha convertit en una preocupació evident de les polítiques públiques i en un element d’importància creixent en l’agenda urbana. Recolzat en la por a una amenaça que és global (ISIS) però que actua localment (Nova York, Madrid, Brussel·les, Barcelona…), el discurs seguritari entronca també amb una progressiva exigència de control i eliminació de la incertesa en la vida a les ciutats. De la reivindicació de l’aventura urbana, el descobriment, la trobada de l’altre, la incertesa i la sorpresa com a valor positiu, la modernitat líquida (Bauman 2000) sembla buscar en les cantonades les certituds perdudes en la vida personal, en el treball, en la política. Mentre molts teoritzaven el potencial del govern de la proximitat en termes de representació, responsabilitat i rendició de comptes, el que realment ha anat emergint a les nostres ciutats ha estat l’erosió de garanties democràtiques i l’eliminació de la tolerància com a ingredient imprescindible de la vida urbana. Davant l’emergència d’una seguretat ontològica, lligada a l’erosió de la cohesió social i del paper redistributiu dels estats del benestar, les societats i ciutats del segle XXI tendeixen a buscar respostes en les estratègies policials.
No obstant això, la seguretat (social, jurídica, vital) va ser també una de les grans conquestes dels moviments emancipadors de la modernitat. Es reconeixia llavors que la falta de seguretat afecta sobretot a aquells que menys tenen, els quals no poden comprar-la al mercat privat. Les pressions actuals per convertir-la en moneda de canvi (seguretat versus llibertat), en un privilegi (per a qui pugui pagar-la) o en patrimoni policial i de l’estat posen en evidència la centralitat del concepte en el combat per la democràcia, i fan encara més incomprensible la inexistència d’alternatives i de discursos que des del compromís amb els drets reivindiquin una seguretat basada en la igualtat i la cohesió social.
Que el vincle entre democràcia, crisi i seguretat no sigui per a molts immediatament evident mostra quant s’ha ignorat en els últims 35 anys la conceptualització i construcció de la seguretat en democràcia. Avui, sumits en la crisi que vol posar fi als avanços socials i polítics de la postguerra mundial, aquest oblit es fa més evident que mai –la repressió no sorprèn perquè no s’imaginen forces de seguretat no repressives; es culpa a la delinqüència de la inseguretat perquè mai s’ha desenvolupat un discurs de la seguretat basat en els drets, la cobertura social i la cohesió; i se segueix pensant que la seguretat és alguna cosa aliena a la sortida de la crisi, com si la seguretat material i simbòlica no fos un dels elements clau del combat per la igualtat de drets.
Sembla que la permanent excepció justificada per l’amenaça terrorista ha acabat d’apuntalar una seguretat conservadora, centrada en la prevenció d’un ‘mal’ que emergeix a la calor d’un xoc de civilitzacions i que es difon a través dels usos impropis de l’espai públic. En aquest context, drets i valors que semblaven irrenunciables, com la privadesa, la llibertat o l’equitat passen avui a segon pla i s’intercanvien per seguretat, amb l’esperança que el sacrifici permeti el blindatge de la vida urbana a les inseguretats de l’era del ‘terror global’. Amb l’esperança de poder tornar a agafar-nos a alguna cosa sòlida. Ens adormim amb Liberté, Égalité, Fraternité i ens despertem amb Securité, Securité, Sécurité.
El problema és que, lluny d’augmentar els nivells de seguretat, l’obsessió seguritària no sembla fer que la societat se senti més segura. Malgrat la inversió contínua en seguretat i del descens generalitzat de les taxes de delinqüència en la major part del món occidental durant els últims 30 anys, els sentiments d’inseguretat i la demanda de seguretat no deixa d’augmentar. Sacrificar la justícia i la igualtat no sembla haver aportat més seguretat, amb la qual cosa al final ens hem quedat sense justícia, sense igualtat i sense seguretat. Semblaria, doncs, que en la cerca de la seguretat, hem estat sacrificant precisament el que no hauríem de sacrificar. Els valors que apuntalarien una seguretat humana centrada en les persones i els drets.
Però poc sembla quedar ja de les bones intencions de l’ONU, els seus intents d’avançar cap a una ‘seguretat humana’ i de la voluntat d’avançar cap a una comprensió complexa de la inseguretat i el sentiment d’inseguretat, una comprensió que inclogui factors i preocupacions socials i incorpori l’impacte psicològic de les desigualtats i la mancança de xarxes de suport públiques forts. Una seguretat que entengui que la inseguretat afecta sobretot als més vulnerables, i que per tant ha de formar part de tot programa d’emancipació basat en la igualtat i la justícia.
Existeixen alternatives? Només si parteixen d’una redefinició de la seguretat, la inseguretat i el paper de la seguretat pública en la consolidació de les garanties democràtiques i els drets col·lectius. Només si entenem la inseguretat com a molt més que l’absència de delictes –com la bastida social i legal de les societats democràtiques. Només si els que volen ser protagonistes del futur deixen de mirar per a un altre costat cada vegada que algú recorda que la utopia no hauria de ser només igualitària i justa, sinó també segura.
Dimecres, 14 de febrer de 2018