Sobirania segrestada, drets en perill

origin_12239145723. Món

 

 

Ricard Bellera

Responsable d’Internacional de CCOO de Catalunya

 

 

1.076 paraules. Aquest és l’esforç de transparència que ha fet la Comissió Europea per explicar els avenços assolits abans de començar, el passat 13 de juliol a Brussel·les, la sisena ronda de negociacions de l’Acord transatlàntic de comerç i inversions UE-EUA (TTIP, segons les sigles en anglès). El document publicat per la Comissió (State of Play), el passat 11 de juliol, pretenia fer front a les crítiques que s’han fet per l’opacitat i el secretisme amb els quals s’ha conduït la negociació des del seu inici, el març del 2013. No se n’han sortit, i sembla evident que quan en democràcia hi ha alguna cosa per ocultar, la majoria tenim alguna cosa a perdre. En el cas del TTIP, lamentablement, és molt i molt important el que ens pot acabar costant. La pèrdua de cohesió i la precarietat social i laboral que ha arrossegat la implantació de tractats de lliure comerç a altres indrets de la geografia global comporta, com ho mostra el magnífic article de Lesbia Mezquita en el cas de Guatemala, una amenaça greu contra el nostre model social, però també contra la nostra identitat cultural i la nostra sobirania política en el marc d’una democràcia que ens va costar molt de guanyar.

L’exclusió del debat públic del TTIP, fins i tot en el context de les recents eleccions a l’actual Parlament Europeu que haurà d’aprovar el tractat, suposa un dèficit democràtic important i demostra un menyspreu clar per part de la Comissió Europea a la ciutadania europea. Està en sintonia amb la subordinació als mercats dels interessos públics i dels drets socials, laborals i polítics que s’ha fet palesa en el marc de la governança econòmica europea, i suposa un pas més enllà en l’estratègia dels grans actors financers i econòmics, per aprofitar les contradiccions i febleses de la Unió Europea actual per conquerir espais de sobirania i de control social i econòmic. El TTIP pretén obrir així, mitjançant un canvi estructural en la nostra arquitectura de garanties i drets polítics i socials, una escletxa que pugui forçar una nova competència a la baixa. Si té èxit, aquesta se sumarà a la que ja ens ha sobrevingut amb l’ofensiva de l’austeritat i que ha encès l’actual deflació competitiva europea tant pel que fa a la pèrdua de qualitat i abast de les prestacions i serveis públics, com pel que suposa en pèrdua de drets i condicions socials i laborals.

Malgrat que s’intenta presentar com un gran avenç en la dinamització dels fluxos mercantils i, per tant, en la producció industrial, amb efectes molt positius en la creació d’ocupació, el TTIP va molt més enllà de la rebaixa d’aranzels, que ja són prou baixos entre la UE i els EUA. Del que es tracta és d’eliminar allò conegut com a obstacles burocràtics, això és, els reglaments i les normes que posen traves als drets corporatius i a les garanties d’inversió que el capital reclama en la seva expansió. Si considerem que els EUA i la UE sumen prop del 50% del PIB mundial, podrem entendre ben ràpid què és el que està en joc. Més encara quan l’economia dels dos grans actors atlàntics pretén crear i preservar el seu mercat natural per reforçar la seva posició dominant en un món on han començat a prendre consciència geopolítica les economies que ja fa prou temps que van emergir. Davant els riscos que comporta aquesta dinàmica pels interessos de les grans multinacionals americanes i europees, ara toca reforçar la seva vocació hegemònica, millorant la posició de domini estratègic i les condicions d’allò que alguns, malauradament, entenen per competitivitat.

En el cas del TTIP es tracta, per començar, d’afeblir els drets laborals. Els EUA no han signat sis de les vuit normes bàsiques de l’Organització Internacional del Treball, entre elles les que regulen la llibertat de reunió, la negociació col·lectiva, la igualtat en la remuneració, l’abolició de la discriminació o l’edat mínima per començar a treballar. Sense la ratificació d’aquestes normes bàsiques per part dels EUA, la conseqüència lògica és que, a la llarga, la pressió dels lobbys acabi afeblint els drets laborals a la UE i sacrificant el seu caràcter de drets i llibertats fonamentals a les llibertats i cobdícies del capital. Així, l’acord transatlàntic preveu un mecanisme de solució de diferències estat-inversor (ISDS, segons les sigles en anglès) que ja en el seu propi nom demostra que, en aquest debat, la posició entre estat i empresa es considera que és d’igual a igual. També el previst Consell de Regulació de la Cooperació (Regulatory Cooperation Council), que vol “harmonitzar les regulacions” en cas de conflicte, reforça la idea d’un acord al dictat dels grans interessos empresarials, que crearà els instruments per anar rebaixant les regles i normes que protegeixen els interessos dels europeus i europees com a  treballadors i treballadores, consumidors i consumidores, i ciutadans i ciutadanes.

Perquè el TTIP va més enllà. La negativa dels EUA a l’hora de signar el protocol de Kyoto, de posar límit als transgènics o d’assegurar la qualitat de la cadena alimentària en qüestions tan espúries com els tractaments hormonals suposa que, en cas d’una harmonització a la baixa gràcies a procediments i instàncies de reconeixement mutu, Europa hagi de patir també un retrocés en els seus avenços en el marc de la lluita contra el canvi climàtic o a l’hora de gaudir dels beneficis d’una ramaderia i una agricultura més sostenible i ecològica. El mateix passa amb els drets i les polítiques culturals, prou afectats ja pel GATT (General Agreement on Tariffs and Trade), o amb les patents, que poden comportar canvis substancials a l’hora d’accedir a medicaments o a altres productes de primera necessitat. Finalment, el TTIP suposa també una amenaça molt evident per als nostres serveis públics i per la gestió de recursos comuns com l’aigua. Un acord amb projecció política que consideri com a obstacles els criteris de qualitat en la provisió dels serveis que necessitem en qüestions com l’educació o la sanitat suposarà una forta pressió afegida en un àmbit on les retallades i l’externalització forçada ja han provocat prou mals.

L’Acord transatlàntic per al comerç i la inversió torna a reblar el clau en l’estratègia de privatització, desregulació i precarització de les condicions i dels drets de les treballadores i treballadors en el marc de la globalització econòmica. Com estableix CCOO en la seva resolució de juliol passat, pot “contribuir a una degradació de la legislació laboral, social i mediambiental de la UE i dels seus estats, així com afavorir la privatització dels serveis públics”. Per això cal demanar que s’aturin immediatament les negociacions. Com dèiem des de CCOO de Catalunya, el mes de maig, en la nostra resolució, “la Unió Europea té prou problemes per fer front a les conseqüències de la crisi i de la resposta equivocada que se li ha donat en el marc de les polítiques d’austeritat i de la governança europea, com per obrir un nou front de liberalització en el marc de les relacions atlàntiques”. Per això hem participat activament en la campanya del “No al TTIP” i en les jornades internacionals “Sobirania segrestada, drets en joc”, del 10 i 11 d’octubre. La plataforma que s’ha creat continuarà treballant els propers mesos per intentar aturar el procés. Per aconseguir-ho és imprescindible comptar amb el suport de les afiliades i afiliats, i de les delegades i delegats de CCOO de Catalunya. Són totes aquestes persones les que han de traslladar les raons d’aquesta lluita al conjunt dels treballadors i treballadores, i les que poden sensibilitzar la ciutadania davant la greu amenaça que suposa el TTIP per a la pau, la justícia i el progrés social.