El Tractat Transatlàntic i els serveis públics

origin_3302785237

 

 

Joan Coscubiela Conesa

Ex-secretari general de la CONC i diputat per ICV-EUiA

 

 

La crisi econòmica iniciada el 2007, de la qual ens trobem molt lluny de poder sortir, ha esdevingut una crisi social, política i democràtica de primera magnitud. Entre altres coses perquè els seus orígens són polítics i democràtics: la pèrdua de sobirania real de la societat i les institucions democràtiques en benefici d’uns mercats de capital cada vegada més poderosos políticament, que imposen les polítiques als estats.

A Espanya i altres països europeus ho hem patit de manera molt directa durant aquests darrers anys. Els mercats de capital han exigit, per finançar el deute públic provocat per l’endeutament privat –fonamentalment bancari i empresarial–, que l’Estat espanyol posés en marxa polítiques de reducció de la despesa pública i reformes estructurals que inclouen des de la reducció de l’estat social fins a la precarització de les condicions de treball, inclosa una reducció estructural dels salaris.

Aquesta transferència antidemocràtica de sobirania té el seu origen en el gran desequilibri de forces entre uns mercats que actuen en el marc d’una economia globalitzada i unes institucions que actuen en els estrets marges de l’estat nació.

Aquest no és un procés nou. Els primers símptomes d’aquests canvis tan radicals apareixen entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat. Amb expressions institucionals, entre les quals destaca la reducció de fronteres comercials, i amb expressions ideològiques com la del capitalisme popular de la Thatcher, que tenia la intenció, i ho aconseguí, que les persones deixessin de considerar-se a si mateixes ciutadanes per convertir-se en consumidores i capitalistes. L’estafa financera de les participacions preferents ha estat possible, entre altres coses, per aquesta colonització ideològica de la ment de les persones.

Cada cop és més evident que la lluita determinant del segle xxi és que els ciutadans i ciutadanes recuperin la sobirania. Una batalla per la sobirania que ja no és, com en els segles xix i xx, entre els estats, sinó que es lliura, i cada vegada més, entre la societat organitzada social i institucional en espais plurinacionals i els mercats de capitals.

En aquesta lluita democràtica per decidir qui té la sobirania, la propera batalla, la que ja s’està lliurant, és la del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP, segons les sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea. Com sol passar amb aquests tractats, la seva negociació es gairebé clandestina, amb clàusules explícites de confidencialitat que s’imposen als negociadors. L’obscurantisme va acompanyat d’un intent de vendre gat per llebre. Com sempre, els poders econòmics venen les seves estratègies en nom de la llibertat i del progrés econòmic i social.

Així, el TTIP es presenta i es defensa en nom de la llibertat de comerç, de la reducció de fronteres entre les dues parts de l’Atlàntic, i va acompanyat de tot tipus de lloances a la seva capacitat de generar creixement econòmic, ocupació i benestar social. Qui pot estar en contra d’un panorama tan paradisíac?

Però la realitat és molt més fosca i dura. Quan encara estem patint les conseqüències d’una crisi que té els seus orígens en un model de globalització econòmica sense drets i regles; quan assistim al vergonyant espectacle d’uns caps d’estat i de govern europeus que es neguen a cedir sobirania a les institucions europees, però se sotmeten a les decisions d’espais i organismes no democràtics –no elegits per la ciutadania– com la troica, ara ens plantegen un altre pas més en aquesta direcció de globalització econòmica sense regles polítiques ni controls democràtics.

Aquest és, de fet, l’element central, determinant del TTIP. Mentre a la Unió Europea es lliura una batalla per determinar quina serà la seva naturalesa definitiva, si només un espai de llibertat de capitals, mercaderies i serveis, o bé un espai polític amb institucions democràtiques pròpies –no sols intergovernamentals–, els poders econòmics, encapçalats pels mercats de capitals, han llançat un nou projecte que va en la direcció d’una globalització sense drets ni regles democràtiques.

 Sembla evident que si no volem cedir del tot la sobirania democràtica de les institucions, ens hem de negar al fet que es posin en marxa nous espais econòmics que no vagin acompanyats d’un espai democràtic i polític de regulació política i democràtica. I el TTIP, més enllà dels detalls, és, sobretot, un projecte per crear un gran espai comercial sense cap control polític. O el que és pitjor, un projecte en el qual el regulador sigui el mateix mercat, sense seguir regles democràtiques, sinó les regles dels mercats.

En la seva fase actual de negociació, tenim evidències que el projecte de TTIP passa per substituir les institucions democràtiques per processos reguladors que, via harmonització a la baixa, determinaran els mercats, en temes tan importants com la protecció del medi ambient, la seguretat alimentària, la salut pública, els drets dels consumidors i consumidores, i els drets laborals.

Fins i tot es pretén generalitzar la lògica privada a la solució dels conflictes entre empreses i entre empreses i estats, traslladant la solució dels conflictes de l’àmbit dels tribunals a l’àmbit dels mecanismes arbitrals privats. L’arbitratge pot ser un bon mecanisme per resoldre conflictes entre empreses, sempre que no suposi la capacitat dels tribunals arbitrals privats per imposar decisions als estats, com ja ha passat en alguns casos en el marc de l’Organització Mundial del Comerç  (OMC).

Els objectius del TTIP han quedat molt clars en les declaracions del portaveu del lobby de la indústria alimentària dels EUA, quan ha declarat que el TTIP hauria de suposar la reducció d’exigències de seguretat alimentària que estan establertes a la Unió Europea que, segons ell, no aporten més seguretat que la dels EUA i, en canvi, dificulten la creació d’un mercat alimentari transatlàntic. Més clar, l’aigua.

Entre els objectius clau del TTIP hi ha la reconversió ideològica del paper i la naturalesa dels serveis públics. Mentre a la UE els serveis públics constitueixen un dels pilars de l’estat social i els serveis que es garanteixen tenen la consideració de drets socials, un dels objectius del TTIP és convertir, com ja passa en altres països, especialment als EUA, els drets socials en mercaderies, regulades no per la lògica de la ciutadania, sinó per la lògica dels mercats.

Però l’objectiu últim és generar un nou mercat de serveis per a les multinacionals, a partir de l’obertura de l’important sector econòmic dels serveis públics als països de la Unió Europea a la possibilitat de ser gestionats i governats per empreses privades. Res que a Catalunya ens vingui de nou, perquè els processos de privatització de la gestió d’importants institucions sanitàries va en la mateixa lògica.

Hauríem de tenir clar que els drets socials de la ciutadania i les condicions de treball dels empleats públics del segle xxi ens les juguem en la batalla davant del TTIP. Si no l’aturem, les llàgrimes poden pujar més el nivell del mar que l’escalfament global.