Xabier Arrizabalo, Professor titular de la Universitat Complutense de Madrid i membre de CCOO
Gabriela Roffinelli, Professora de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires
Històricament la classe treballadora es va constituir com a moviment obrer, amb els primers partits i sindicats, al voltant dels seus programes que integraven reivindicacions elementals per protegir-se dels embats de la vida (sanitat, educació, jubilació, etc.) i del mercat (atur, negociació col·lectiva, salari mínim…). Sota el capitalisme, l’única forma d’aconseguir aquestes reivindicacions, almenys relativament, passa per treure-les de la lògica del mercat, establint-les com a drets garantits gràcies a la seva cobertura estatal. Són els serveis públics que, per tant, suposen salari indirecte.
Però el desenvolupament històric del capitalisme és el desenvolupament de les seves contradiccions creixents. De manera que s’arriba a un punt en què la tendència de la rendibilitat a caure amb prou feines pot ser contrarestada, aguditzant així l’exigència d’augmentar el grau d’explotació dels treballadors. Per a això s’imposen polítiques d’ajust l’essència de les quals són la desvalorització de la força de treball, tant directament com indirectament (en el cas d’Europa, a través de la UE1). Indirectament és, en particular, mitjançant el desmantellament dels serveis públics, especialment a través de la seva privatització, que els liquida com a tals.
Davant d’aquesta situació, què han de fer les organitzacions de la classe treballadora? Sens dubte, defensar les seves conquestes de l’única manera possible: incondicionalment. És a dir, sense sotmetre-les a cap condició, ni objectiu de dèficit, ni pagament de deute, ni res, ja que si en un costat de la balança hi posem els drets, res que es posi a l’altra banda pot pesar més. Però, en què es concreta aquesta defensa? Com es poden defensar realment els serveis públics, única forma de protegir, encara que sigui limitadament, als treballadors en una societat capitalista?
L’Estat burgès, com qualsevol altre, no és aliè a la realitat social en la qual existeix. Per tant, no té una capacitat il·limitada d’intervenció, sinó que està limitat per la seva funció constitutiva, que és la d’afavorir l’acumulació del capital. La institucionalització d’una sèrie de conquestes obreres i democràtiques en ell és, per tant, contradictòria, conflictiva. Per als treballadors és positiva perquè aquestes conquestes protegeixen les seves condicions de vida, encara que només limitadament. Però per als capitalistes és negativa, ja que la identifiquen com a cossos estranys incrustats en el seu Estat; que detrauen recursos i, a més, constrenyen o fins i tot impedeixen que aquestes activitats siguin camp de valorització del capital.
En efecte, per definició en una societat capitalista i, per tant, amb un Estat burgès, els treballadors només poden quedar protegits limitadament (en conseqüència, no cal idealitzar aquesta protecció, però tampoc menysprear). Perquè les lleis de l’acumulació capitalista imposen restriccions, fins i tot les pròpies llibertats democràtiques només poden mantenir-se mentre no obstaculitzin la rendibilitat. Això ho tenien claríssim teòrics com Marx o Lenin, per als que l’única solució possible passava per l’organització autònoma dels treballadors, el seu treball lliure i associat, sota la premissa de l’expropiació dels mitjans de producció. Marx ironitza sobre el major defecte que el diari anglès The Spectator va descobrir al Rochdale Cooperative Experiment realitzat per seguidors del socialista utòpic Owen:
van demostrar que les associacions d’obrers podien administrar amb èxit botigues, fàbriques i gairebé totes les formes d’indústria, i van millorar immensament la condició dels operaris, però, ¡però!, no van deixar un lloc lliure per als patrons.2
Ara bé, la defensa d’aquest treball lliure i associat només pot fer-se sota la premissa que ho sigui realment, el que resulta impossible en el capitalisme, però no així en un procés de veritable transició socialista, és a dir, un procés que realment obri d’una perspectiva de sortida a la greu situació actual. Això no suposa menysprear les experiències cooperatives i no només pel que puguin servir per a preservar l’ocupació, sinó també pel caràcter demostratiu d’elles sobre que la societat pot funcionar perfectament sense capitalistes (com les vagues de veritat, el gran valor simbòlic rau en què revelen que nosaltres -els treballadors- podem viure sense ells -els capitalistes-, però ells no poden viure sense nosaltres, sense explotar-nos). Però no poden ser la solució de fons als problemes, llevat que, com dèiem, s’insereixin en un procés socialitzant, un procés de ruptura amb el (des)ordre burgès, que ja només pot oferir destrucció econòmica, regressió social i qüestionament de les conquestes democràtiques.3
Cap qüestió social pot abordar ahistòricament. Per això la defensa de l’organització autogestionada, cooperativa dels serveis públics ha d’enquadrar en el tipus de societat de què es tracti. En el context actual en què l’orientació del capital és el desmantellament dels serveis públics, especialment mitjançant la seva privatització, tota proposta que defensi la substitució de la plena propietat i gestió estatal dels serveis públics col·labora de fet en el seu desmantellament. Per més que ho faci d’una forma o una altra i fins i tot amb la retòrica més suposadament benintencionada que es pugui imaginar. Així, al costat del atac als serveis públics sorgeix aquest tipus de propostes que fomenten l’associacionisme com a pal·liatiu, sovint provinents del propi Estat o el gran capital, la qual cosa revela el seu rerefons regressiu.
En definitiva, en l’actual context d’atacs frontals al salari i, per tant, al component indirecte d’ell que són els serveis públics, és imprescindible defensar-los de forma inequívoca, sense cap ambigüitat. Això passa en primer lloc per rebutjar tot cant de sirena sobre altres formes de gestió, vinguin d’on vinguin, que de facto servirien per acabar dinamitant la seva condició de drets. Però no només un rebuig en el terreny argumentatiu, sinó plasmat en la més àmplia lluita unitària dels treballadors i les seves organitzacions per la propietat i gestió plenament públiques d’aquests serveis, el que inclou, per descomptat, la renacionalització dels ja privatitzats. És l’única manera d’avançar en la preservació dels drets conquerits mitjançant l’acció independent de la classe durant decennis.
1 Per això és absurd pretendre un “nou model productiu” en el marc de la UE, quan des de Maastricht, el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, en el seu article 107, prohibeix l’ajuda pública a la producció.
2 Marx (1867); El capital, Siglo XXI, México DF, pàg. 403.
3 Pere Scaron, traductor d’El capital, recull en les seves notes com ho plantejava la I Internacional: “al congrés de 1866 de la Internacional es va reconèixer al ‘moviment cooperatiu com una de les forces transformadores de la societat present’, però es va assenyalar, a més, que ‘és impotent per si mateix per transformar la societat capitalista’, tasca que requereix l’ús de ‘les forces organitzades de la societat’ “(ibidem: 1065).
Madrid, 1 de juliol de 2019