Rosa Rodríguez
Secretaria d’Organització de CCOO Málaga
Europa va adoptar el model del benestar enfront dels sistemes més liberals en els quals les necessitats socials s’afronten amb beneficència pública o privada sense reconeixement de drets subjectius i jugant amb les regles del mercat. Són dos models econòmics i polítics enfrontats que ofereixen organitzacions socials diferents. Europa, a la dècada dels 40 del segle XX, va buscar en aquest model una resposta a la qüestió de com aconseguir i mantenir un ordre econòmic, social, polític i cultural cohesionat. Sense ell, una economia puixant, una societat habitable, estable i confiada i un estat amb capacitat sembla inconcebible.
La idea bàsica de l’Estat del Benestar se situa en la correcció de les deficiències de l’economia de mercat a través de la redistribució de la riquesa que es porta a terme a través de dos instruments, la despesa social i el sistema fiscal. Una càrrega fiscal progressiva i justa i una distribució de la despesa eficaç, aquests principis tenen la seva referència constitucional en l’article 31.
Així, el paper que els serveis públics han d’exercir és redistribuïdor i de progrés, orientats a promoure una igualtat d’oportunitats efectiva i la satisfacció de necessitats, assegurant els drets socials i les seves prestacions. En aquest afany hi ha la ferma convicció que els Serveis Públics que constitueixen l’Estat del Benestar contribueixen al desenvolupament econòmic a través de la seguretat que aporten a la ciutadania i a les persones individualment considerades, també com a dinamitzadors de l’economia en augmentar la mida del mercat que propicien.
La societat va experimentant canvis, avança i això suposa un repte continu per incorporar noves prestacions a noves demandes, millorar la qualitat i sobretot garantir el seu futur i això exigeix el compromís de totes les parts implicades en consensuar el marc d’un model de planificació i gestió de les diferents polítiques de cohesió i benestar social que responguin de manera eficaç a totes aquestes qüestions. És necessària una modernització i adaptació contínua dels serveis públics, agilitzar la seva gestió, però la solució no és necessàriament l’externalització dels serveis, ja que al marge de no demostrar més eficàcia, no és el camí per garantir la igualtat ni la cohesió en la nostra societat.
En l’última dècada ens vam veure immersos en una crisi que ens va portar el canvi de model i on qualsevol retallada era justificat amb l’empitjorament de l’economia. En aquest cop brutal dels serveis públics, i per descomptat la seva gestió no van quedar aliens. Una nova fase del capitalisme s’estava forjant i els canvis que va introduir van generar una reestructuració interna del propi sistema capitalista.
Amb aquesta onada de capitalisme financer, especulatiu i no productiu va arribar la desregulació i la subordinació dels poders públics davant dels poders financers i els mercats, així com a la mercantilització dels serveis públics, amb la col·laboració necessària dels agents polítics. El ‘mercat’ va reforçar el seu paper com a element vertebrador de tota la societat i així, els drets socials bàsics es transformen en simples béns de consum. Drets de les persones, sanitat, educació, aigua…. que passen a ser tractats com a béns econòmics amb els paràmetres del mercat i no com a elements de creixement, cohesió i democràcia.
En nom de l’eficiència i l’economia, la necessitat que es traslladava era d’alliberar de càrregues de gestió a l’Estat endeutat. A la nostra Espanya de la crisi, devastada per la falta d’inversió pública i per l’austeritat econòmica imposada pels deures de compliment d’objectius d’estabilitat pressupostària, les privatitzacions i les fórmules jurídiques sota el sistema de contractes col·laboració públicoprivada es van veure com fórmules d’escapament necessària, aquesta última a més oferia una opció a la Llei de Contractes. Amb un estat aprimat, endeutat i amb escassa credibilitat, l’opció de la col·laboració tracta de resituar el paper del sector públic de (co)prestador de serveis a consumidor o usuari dels mateixos, un nou concepte d’Administració moderna i eficient que venia per salvar les deficiències econòmiques i tècniques. Una trampa mortal.
El lliurament al capital dels béns públics se’ns presenta com la salvació del sistema, i el que realment comporta és adjudicar al mercat el negoci de satisfer i comerciar amb necessitats bàsiques de la ciutadania. Així, el benefici social es trasllada, revestit de taula de salvació social, a les xifres de rendibilitat empresarial. Atès que la intervenció pública ha de regular i posar remei a les deficiències del mercat i no ho va aconseguir, llavors serà el mercat el que hagi d’actuar.
Augmenta la tensió com a conseqüència dels elevats dèficits pressupostaris i de les fortes pressions dels mercats financers i Europa es mobilitza per eliminar obstacles a la inversió privada. S’eliminen “barreres” reglamentàries, també de normativa laboral, es facilita l’assistència tècnica i es posen mans a l’obra les institucions nacionals i les de la Unió oferint polítiques que garanteixin el nou model.
I anem veient com les privatitzacions porten les seves conseqüències: multiplica les despeses finals del servei, mentre per augmentar el seu propi benefici retallen en despeses d’activitat, principalment laborals, rebaixant en conseqüència la qualitat de l’ocupació i obrint la desigualtat social, afectant a l’exercici individual dels drets i necessitats bàsiques i minvant la qualitat de la seva prestació. Només la concessionària gana.
D’altra banda, la col·laboració públicoprivada consisteix en què un particular assumeix el cost, per exemple, de construir la infraestructura i també el risc de la seva explotació econòmica, es paga en funció de l’ús i tornarà a mans públiques al final del termini estipulat en el contracte. Què pot sortir malament? La resposta la podem tenir en les radials de la comunitat de Madrid, i en l’anul·lació per part d’Adif dels contractes que incloïen el manteniment durant 25 anys de les vies, les telecomunicacions, les instal·lacions de seguretat i les d’electrificació. És el mercat. “Deficiències generalitzades, beneficis limitats” segons el TCE.
Noves xifres apareixen llavors en l’escenari nacional obrint la bretxa social i els seus efectes en els nivells salarials, de protecció social, la qualitat de l’ocupació, les pensions, les prestacions sanitàries, l’educació i l’habitatge. El resultat és realment descoratjador. Els factors determinats d’aquesta nova realitat cal buscar-los en la reducció constant de la despesa social, les rebaixes fiscals sobre la renda i la riquesa, el retrocés de salaris (com a base principal per al creixement empresarial) i la precarització del mercat de treball . Tot afecta les rendes més baixes, però no als generadors de la crisi. El repartiment, com es preveia, no ha estat equitatiu. El creixement econòmic només ha tocat a uns quants, tots del costat del capital.
La despesa pública és un agent multiplicador i unit als serveis públics promouen la productivitat laboral, són un factor d’igualtat i afavoreix l’estabilitat. La resta, és el mercat.
Madrid, 1 de juliol de 2019