Carlos Tuya, periodista
José Candela, periodista
Des que Reagan sentenciés que el govern era el problema i no la solució, i s’aixequés la veda contra les conquestes del Pacte Social de la postguerra, les consignes de guerra del neoliberalisme han estat: reducció d’impostos, particularment als més rics, tan discriminats els pobres; desregulació dels mercats, captius de la burocràcia estatal; ofensiva contra les organitzacions sindicals i el seu fort poder, una rèmora per al progrés; i disminució de la mida i paper de l’Estat, insaciable Leviatan devorador de recursos econòmics que haurien d’estar en mans de la societat civil. Impostos, regulació, sindicats i Estat, les bèsties negres del neoliberalisme. La puixança de l’ofensiva va fer que fins i tot partits socialdemòcrates acceptessin, no sempre a contracor, algunes de les seves premisses (Blair, Schroeder). Després d’una lleu recuperació inicial del creixement econòmic, més especulatiu que real, els resultats no van acompanyar a les expectatives. L’efecte desmoralitzador i desmobilitzador que van generar les privatitzacions i retallades no va trigar a manifestar-se. Finalment, la gran crisi sistèmica de 2008 ha suposat la prova empírica de la insuficiència i ineficàcia de les receptes ideològiques dels desconcertats defensors del capitalisme global i financer. Perduda la confiança política en neoliberals i socialdemòcrates, una majoria de ciutadans va expressar la seva indignació i cansament en mobilitzacions sectorials i globals, encara que sense direcció política, impulsant l’aparició de partits populistes a dreta i esquerra. De tot això ja s’ha escrit prou, de manera que no cal insistir.[i]. El que interessa ara és ressaltar que tot això passa mentre es desenvolupa davant els nostres ulls el fenomen més impactant de la història de la humanitat des del neolític: la Revolució Digital, una reconfiguració sense precedents del medi natural, econòmic, polític i cultural, que invalida les velles receptes liberals i socialdemòcrates. La suma de crisi sistèmica del capitalisme i revolució cientificotècnica digital és la que emmarca i condiciona els conflictes actuals sociolaborals i les seves respostes, tant reivindicatives com polítiques. Per això, tota proposta que no tingui en compte la pressió evolutiva de la Revolució Digital està abocada a la inoperància, la ineficiència i, finalment, el fracàs.
La pressió evolutiva de la digitalització
La Revolució Digital estimula i potencia els processos d’heterocronia; és a dir, les alteracions en el desenvolupament i funcionament del sistema socioeconòmic capitalista. La seva pressió evolutiva afecta, entre altres coses, a la manera de crear, accedir, processar i executar la informació del sistema i, per tant, el seu creixement. Per exemple, ha impulsat el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial fins convertir-la en omnipresent, la qual cosa unida a l’increment de la potència de computació i la formació del Big Data, permeten externalitzar el cervell humà en les màquines intel.ligents[ii]. El nou sintagma passa de fer-ho per tu, a pensar per tu, possibilitant la colonització gradual de pràcticament totes les àrees de l’activitat per la robotització i automatització intel.ligents. Els efectes en l’activitat laboral resulten demolidors, principalment per la falta d’educació teòrica i pràctica dels treballadors, afegint així la nova bretxa digital a la bretxa social [iii]. D’altra banda, la Revolució Digital està trastocant els mitjans i formes de produir i distribuir la riquesa, incrementant la desigualtat congènita del sistema capitalista (l’1% més ric de la població mundial posseeix més riquesa que la resta, segons dades del Fòrum Econòmic Mundial 2015), el que incideix negativament en el consum intern, i posa en perill la cohesió social. Al seu torn, el desenvolupament exponencial de la societat digital està diluint les fronteres espaciotemporals en els sistemes de producció, reduint els mecanismes tradicionals de socialització en les grans fàbriques, alhora que s’amplien els espais virtuals de relació, cooperació i treball, i propicien l’aparició de noves categories de treballadors amb perfils digitals més o menys especialitzats, vinculats a l’GigEconomy (economia a demanda). Aquestes modalitats d’activitat laboral estan originant una forta tensió dialèctica entre treball i capital, en crear un grup cada vegada més gran de treballadors desprotegits[iv]. Tot això evidencia la ineficàcia de l’entramat de les actuals relacions de producció (Rp), forjades al llarg de les successives fases de la Revolució Industrial, i constretes per les limitacions de la propietat empresarial. El resultat és una nova fase de col·lisió amb les forces productives (Fp), desenvolupades per la Revolució Digital, que posa en qüestió la necessitat històrica de la propietat privada dels mitjans de producció com a factor de desenvolupament econòmic, i exigeix la reformulació de l’Estat com l’espai global de socialització, sota el principi d’autogestió. [v]
Estem, per tant, en un període de transició, caracteritzat per la necessitat de readaptació a les potencialitats i exigències de la Revolució Digital, amb les seves turbulències, fluctuacions, crisis, i incerteses. Període que manifesta clarament la naturalesa del capitalisme com un sistema productiu de racionalitat limitada, que privatitza la informació per desenvolupar els seus mecanismes de supervivència: apropiació, acumulació, expansió. Són regles ubiqües d’una concurrència competitiva darwinista que col·lapsaria el sistema sense l’oportuna intervenció homeostàsica de l’Estat. No obstant això, la memòria immunològica del sistema capitalista no funciona adequadament en el nou ecosistema de l’Era Digital. Tenia raó Sarkozy en assenyalar la necessitat de refundar el capitalisme per salvar-lo de si mateix, la qual cosa immediatament va ser neutralitzat per l’establishment, ja que tota reformulació eficaç i eficient suposa necessàriament avançar en la seva transformació. Les regulacions salvadores, més o menys benintencionades, que havien d’afrontar les successives reunions multilaterals del G20 i G8, no han aconseguit revertir un procés que en la digitalització del sistema socioeconòmic tendeix a incrementar-se[vi]. El capitalisme és, malgrat les seves grans realitzacions, un sistema socioeconòmic de baixa qualitat i escassa racionalitat, en el qual es desaprofita part de la riquesa en un món amb gairebé 800 milions de persones vivint en la pobresa extrema. Des del punt de vista de l’entropia, l’empresa és una estructura dissipativa (ordre) en un sistema desordenat (competència), la qual cosa crea tendències monopolistes (+ ordre); aquestes, al seu torn, impedeixen el funcionament òptim del sistema (- competència). Per això, el capitalisme és un sistema productiu desequilibrat que necessita l’Estat (regulació) per mantenir-se[vii]. Però la revolució cientificotècnica de l’Era Digital crea les condicions per a la seva gradual transformació en un sistema d’alta qualitat. I en aquest procés l’Estat juga un paper determinant.
El paper transformador de l’Estat
Malgrat les resistències del neoliberalisme i les seves receptes austericides, l’Estat necessita desenvolupar una activitat reguladora creixent que permeti el reajustament del sistema productiu, i pal·liar-ne els danys col·laterals (Estat de benestar). Activitat que entra en conflicte amb els pressupostos del neoliberalisme i el seu crit de guerra: menys impostos! Menys Estat!… això sí, un cop passada les fases agudes de les crisis. L’increment dels efectes socioeconòmics de les crisis econòmiques, i la capacitat ciutadana de resposta als reajustaments neoliberals, suposa una forta pressió política a favor del paper econòmic de l’Estat, i la seva capacitat per reduir dràsticament el factor d’incertesa (desordre) del capitalisme. Fins i tot els que demonitzen l’intervencionisme estatal, els nous anarcocapitalistes, no dubten a valer-se dels seus aparells per a la defensa del sistema injuriat. Causa rubor escoltar líders com Trump, Salvini, Orban, Kaczyński, Erdogan, Bolsonaro, bramant contra els polítics globalistes i liberals, mentre es valen dels poders executius per blindar el seu poder, anul·lar la contestació social, protegir el gran capital nacional, i afavorir una quimèrica recuperació capitalista tradicional. Malauradament, l’esquerra cosmopolita no té l’estratègia adequada per respondre als desafiaments globals de la Revolució Digital. Començant perquè no arriba a comprendre en tota la seva dimensió el paper de l’Estat, més enllà de la seva necessària defensa com benefactor (welfare capitalism), feliç combinació de capitalisme i democràcia amb serveis socials, però la supervivència posa en perill la mateixa crisi els efectes de la qual tracta de pal·liar.
Per analitzar el paper de l’Estat en l’Era Digital, i de quina manera pot impulsar la reestructuració de la relacions de producció (Rp), i implementar solucions transformadores a la crisi sistèmica del capitalisme que possibilitin el desplegament de les forces productives (Fp), ens cal conèixer com la Revolució Digital està reconfigurant la realitat socioeconòmica. Una de les seves expressions més significativa, pel seu abast global, són les xarxes socials i plataformes basades en Internet, un nou àmbit de socialització, tant interpersonal com de mobilització i participació ciutadana, incloent la propaganda política, en què participen més de 5.000 milions d’usuaris a tot el món[viii]. Multituds que treballen gratuïtament les xarxes socials a canvi de fer-les servir també gratuïtament. Aquests mitjans s’integraran en l’anomenat internet de les coses (Internet of Things), potenciant l’intercanvi d’informació sobre els nostres hàbits, i propiciant el pas d’una societat de consum basada exclusivament en posseir a una altra basada principalment en utilitzar i compartir. Un altre poderós efecte de les xarxes socials és l’efecte Facebook, un contagi emocional la capacitat de la qual per dirigir la presa de decisions en els camps polític, econòmic, social i cultural està sobradament comprovada. En estar les xarxes socials dominades pels GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon), corporacions tecnològiques cada vegada més poderoses i sofisticades, converteixen el nou apoderament dels ciutadans en la forma assumida de dominació tecnològic-digital, en lloc de significar una redistribució del poder social. En ser necessàries com a porta d’accés a la biblioteca de coneixements, imposen la seva quid pro quo: gratuïtat a canvi de informació. L’objectiu és l’individualisme connectat consumista que faciliti l’autoexplotació. Es tracta d’una espècie de ciberfeudalisme on les prestacions gratuïtes de les xarxes socials s’ofereixen a canvi de dades, el nou petroli de l’economia digital.
Dit això, no convé perdre de vista que xarxes socials valen tant perquè ONGs salvin vides com per treure-les (fanàtics religiosos, bandes criminals). La seva poderosa capacitat d’autoorganització ha permès grans mobilitzacions globals com les primaveres àrabs (2010), Occupy Wall Street (2011), o el moviment feminista MeToo (2017). Però també han incidit negativament en processos electorals (EUA, França), referèndums com el Brexit, o la difusió de notícies falses (fake news)[ix]. Per tot això, i a causa de la facilitat per ser controlats i manipulats a la nostra activitat virtual, és urgent legislar sobre els algoritmes que prenen decisions que afecten la vida personal i incideixen en la realitat política. Aquí el paper de l’Estat i les organitzacions supranacionals, com l’ONU i la UE, és fonamental. Però la regulació en el món ubic d’Internet és problemàtica, i sens dubte insuficient. La veritable garantia que es respecti la intimitat dels usuaris, i no puguin ser manipulats, és que les xarxes socials siguin un servei públic i no propietat de grans corporacions. L’Estat ha d’actuar com a agent econòmic dinamitzador i escometre les tasques vinculades als serveis públics que exigeix el desenvolupament de la societat de la informació. Un dels camps estratègics és el dels serveis digitals a la ciutadania, que garanteixin l’accés universal, lliure i gratuït a Internet mitjançant la creació d’un núvol públic; que permetin a les administracions publiques controlar la gestió del Big Data; que promocionin el coneixement informàtic des de l’escola; que protegeixin la seguretat i neutralitat en les xarxes socials; que ofereixin serveis i aplicacions gratuïtes en el núvol, etc. Suposaria l’ampliació del concepte de servei públic en l’Era Digital, i contribuiria a revertir la bretxa digital, un dèficit afegit a la creixent desigualtat. Des d’un punt de vista estratègic, la creació d’una mena de Centre Nacional Digital, basat en la supercomputació, la Intel·ligència Artificial, i el processament del Big Data relacionat amb l’activitat econòmica, que permeti, en base als patrons de consum i les previsions de comportament macroeconòmic extrets de la informació global del sistema, l’elaboració d’un programa-marc que racionalitzi i optimitzi l’activitat econòmica, en la perspectiva d’una futura planificació científica.
La societat digital i l’ocupació
Sens dubte, l’efecte més disruptiu i immediat de la Revolució Digital és el seu impacte sobre l’ocupació. Davant l’aplicació cada vegada més estesa de l’automatització i robotització intel·ligents s’està configurant un escenari desconegut, que transcendeix l’anterior ús de màquines autònomes, i posa en qüestió la reposició clàssica d’ocupació mitjançant la creació de noves empreses, tal com va teoritzar Schumpeter (destrucció creativa) [x]. Hi ha estimacions molt diferents, des de la pèrdua de 800 milions el 2030, segons l’Informe MacKinsey Global Institute, de 2017 fins a un superàvit de 1,2 milions d’ocupacions que Randstad Research vaticina es crearan a Espanya[xi]. Sigui quin sigui finalment el ritme i nivell de substitució, no oblidem que en l’Era Digital el desenvolupament passa de ser lineal (agricultura) i progressiu (indústria) a exponencial, el que invalida els paradigmes de canvi socioeconòmic anteriors. En qualsevol cas, ja ningú dubta que els treballs nous seran molt diferents als que es destruiran, la qual cosa genera no només un problema de desocupació sinó d’inempleabilitat. Si ens fixem en els sectors productius on la incidència de la digitalització està més avançada, com són les telecomunicacions i indústries de comunicació i oci, comprovem que l’economia digital genera flexibilitat de producció, potencia els treballs en xarxa, redueix els costos, i generalitza l’ús de la informació. Això explica, en gran mesura, la colonització per les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) de cada vegada més grans sectors econòmics (comerç minorista, manufactura, edició, publicitat, vídeo, cinema, investigació salut, educació, oci). L’informe Future of Jobs 2018 mostra el nivell d’adopció de tecnologia digital en la indústria:
Aprenentatge automàtic, el 87%.
Anàlisi de grans dades d’usuaris i entitats, 84%.
Internet de les coses (IOT), el 82%.
Computació en el núvol, el 76%
Mercats habilitats per a aplicacions i web, 76%.
Transport autònom, 74%.
Nous materials, el 71%.
Realitat augmentada i virtual, el 71%.
Comerç digital, 68%.
Electrònica ble (Wearables), 61%.
Impressió 3D 61,%.
Encriptació, 58%.
Robots estacionaris, 53%.
Robots terrestres no humanoides, 42%.
Blockchain, 32%.
Computació quàntica, 29%.
Robots humanoides, 29%.
Biotecnologia, 18%.
Robots aeris i submarins, 18%.
A tot això, hem d’afegir un fenomen incipient d’enorme potencial: les impressores 3D i 4D (permet crear materials biològics programables capaços de canviar de forma i propietats), l’activitat ja està present en àrees com alimentació, joieria, calçat, disseny, arquitectura, enginyeria, construcció, automoció, sector aeroespacial, indústries mèdiques i farmacèutiques, educació, enginyeria civil, etc. El seu impacte, tot i que encara incipient, pot arribar a convertir la impressió 3D i 4D en el meteorit que canviï radicalment l’ecosistema productiu capitalista, transformant gradualment els processos productius i les relacions de producció en nombrosos sectors, amb les implicacions sociopolítiques que pot arribar a tenir. En tot cas, estem davant d’un fenomen imparable que ja està suposant una transformació profunda en les relacions de producció capitalistes, i que pot suposar un canvi de fase en el sistema socioeconòmic de conseqüències incalculables.
En l’Era Digital l’activitat productiva girarà entorn l’eix treballador especialitzat-màquina intel·ligent, un binomi dinàmic on la Intel·ligència Artificial forçarà la contínua actualització del treballador, restringit cada vegada més a les àrees on preval la creativitat i les relacions socials. Un treball, per tant, radicalment diferent al fordista de la Revolució Industrial: fix, localitzat, més o menys estable, jerarquitzat, reglamentat, especialitzat, monòton i repetitiu. Per contra, en l’Era Digital serà flexible, de cicle curt, connectat, qualificat, amb formació contínua, creatiu i empàtic. Aquesta transformació gradual de la feina, unit a la ràpida destrucció d’ocupació i lenta reposició de nous, al costat de la pressió de l’obsolescència cognitiva professional a què es veuen sotmesos els treballadors, està aguditzant els efectes perversos del capitalisme: augment de la desigualtat, precarietat i temporalitat laboral, atur de llarga duració, exclusió social, inseguretat, i cronificació de la pobresa, la qual cosa fa social i laboralment insuportable les enormes bretxes econòmiques, i inadmissible el domini de les grans corporacions tecnològiques. Per tot això, l’Estat haurà de jugar un paper cada vegada més gran en el camp de l’educació i les prestacions socials, garantint, entre altres coses la formació continuada, i una renda mínima assegurada (RMA) o renda garantida de ciutadania (RGC) [xii].
Transformacions estatals, solucions globals
La Revolució Digital ha propiciat no només la formació de grans corporacions tecnològiques que monopolitzen la informació i l’accés a les xarxes, la qual cosa els atorga un poder de control i manipulació inacceptable, sinó que aquest poder resulta incompatible amb la llibertat d’elecció, de precisió i realització personal. El seu domini interfereix en la legitimitat democràtica, com un Gran Germà l’ull del qual habita en el núvol. Per enfrontar aquestes noves formes de dominació és necessari que l’Estat actuï com a agent econòmic. Un Estat impulsor, regulador, coordinador i socialitzador de l’activitat productiva, en l’horitzó d’un nou sistema socioeconòmic basat en la concurrència cooperativa, la solidaritat, i la lliure realització personal. No es tracta d’impedir o frenar el desenvolupament de la Revolució Digital, alguna cosa d’altra banda impossible, sinó de canalitzar-la en profit de la majoria. Per a això comptem amb les poderoses eines del vot i l’algoritme. Vot per enfortir i desenvolupar l’Estat Social i democràtic de Dret, ampliant el control democràtic de la ciutadania amb la institucionalitat de formes de democràcia participativa, deliberativa i directa; algoritme per posar al servei de l’interès comú la potència productiva de la Revolució Digital.
Es tracta d’un projecte de futur que es construeix en el present, des del coneixement de les dinàmiques evolutives de l’Era Digital, i basat en les condicions concretes de cada país. Sense caure en vel·leïtats fantasioses i voluntaristes que solen acabar en fracàs. Començant per valorar les possibilitats reals d’actuació de l’Estat nacional en un món globalitzat, on les petites nacions només poden defensar els seus interessos integrades en estructures supranacionals com la Unió Europea, ara per ara una institució de caire liberal, a mig camí entre Unió política i Àrea de lliure comerç, el que condiciona fortament les seves facultats. En aquest sentit, cal comptar amb les limitacions que l’Estat té per traçar polítiques socials, tant per l’extensió i intensitat aconseguida per la globalització, com per la seva pertinença a la Unió Europea. Limitacions que no se superen abandonant la UE, que suposaria el suïcidi com nació, exposada al poder dels mercats financers sense més recursos de defensa que els propis. De fet, cap dels governs euroescèptics es planteja ja, com abans, la sortida de la UE. Per aquest motiu les forces transformadores necessiten consensuar les polítiques de defensar al Parlament europeu, la Comissió i el Consell, per tal d’ampliar la capacitat d’actuació fiscal, eliminant els refugis paralegals que permeten l’evasió i el blanqueig de capitals, imprescindibles per afrontar les polítiques socials de l’Estat, així com traçar sengles per satisfer les necessitats energètiques i de subministraments comuns, basades en la primacia del que és públic. Des del punt de vista polític, els problemes socials, culturals i polítics, comuns a la Unió Europea, aconsellen crear una àmplia coalició parlamentària entre l’espectre socialista, el bloc transformador d’esquerres al sud, i els verds del nord i el centre.
Per complir el seu paper en l’Era Digital l’Estat necessita ampliar la seva folgança financera, constrenyit pels límits que imposa la lliure circulació de capitals, les necessitats del comerç i la inversió global. Tant la globalització com la pertinença a la Unió Europea fan molt perillós el dèficit pressupostari, ja que l’endeutament pot acabar, com en l’època del PP d’Aznar, amb la venda de patrimoni públic, bancs, telecomunicacions, energètiques, fins i tot sòl[xiii]. D’altra banda, la industrialització a través d’inversions públiques està totalment vetada per la doctrina neoliberal dominant a la Unió Europea, no així les ajudes per a iniciatives en cooperatives i empreses. És un camp a explorar, sempre que es solucionin els problemes de finançament i organització corporativa, i es dissenyin mecanismes de garantia per blindar la finalitat social dels fons i ajudes que s’atorguin. Bé gestionada, l’activitat estatal pot servir a manera de projecte pilot per a una de les innovacions més revolucionàries en l’Estat del Benestar, introduint, entre altres coses, sistemes d’organització participativa, en l’horitzó de la autogestió, que garanteixin la qualitat dels serveis així com la necessària innovació[xiv].
Un terreny inexplorat, però amb gran potencial per a l’acció pública de l’Estat, és l’evolució cap a una economia verda, el que es coneix en els països anglosaxons com New Green Deal, recollit en el programa dels Verds Europeus. La conversió verda d’amplis sectors econòmics és un instrument magnífic per desenvolupar noves activitats econòmiques mitjançant finançament públic, amb base cooperativa, o incorporant pimes a conglomerats on els sindicats tinguin veu i els treballadors vot. Un altre camp és el desenvolupament de l’Economia Social, un sector orientat al bé comú que va tenir una important implantació, especialment a Euskadi i el País Valencià, fins l’aturada provocat per la gestió del segon mandat d’Aznar, la complaença de Rodríguez Zapatero amb la bombolla, i la gestió de la crisi per Rajoy[xv]. Cal tornar a recuperar les experiències dels anys noranta, netejar-les de les fantasies que van costar molts diners als cooperativistes sense capital propi, i posar l’èmfasi en què la qualitat total del servei sigui mantinguda, d’aquí a unes limitacions econòmiques raonables. Qualsevol d’aquestes polítiques necessita una transformació radical del sistema educatiu que el faci més igualitari i eficaç socialment: injectant diners en la investigació universitària, aprofitant les sinergies amb els sistemes públics del benestar, i una reforma radical de l’FP per adaptar-la a les noves tecnologies de tota mena, i atendre les necessitats pràctiques de la societat. Tot la qual cosa suposa apropar els estàndards del sector públic a la mitjana europea, augmentant el pressupost nacional a 6 punts del PIB (passar del 34% al 40%), que permetin ampliar les àrees de socialització de l’Estat de Benestar, que a Espanya suposa només el 20,2% del PIB, molt per sota del 27% promig de la UE[xvi]. Amb el correlat necessari d’una reforma fiscal que recuperi l’esperit de la qual es va dur a terme després de la Transició Democràtica, malauradament descafeïnada posteriorment[xvii]. Reforma fiscal adaptada a les noves realitats empresarials, socials i tecnològiques, que contempli, entre altres mesures, l’impost sobre les fortunes i successions; un gravamen específic a les grans rendes, particulars i corporatives, sense superar els estàndards europeus per evitar l’evasió; impostos verds i tecnològics; i el famós Impost sobre Transaccions Financeres (ITF), en línia amb la Directiva de la Comissió Europea (febrer de 2013), únic mitjà de controlar els moviments de capitals, i reduir la velocitat de les mateixes, fent més viable la seva inspecció.
Democràcia econòmica i socialisme
Per acabar, cal fer èmfasi en un fet fonamental: la reorganització del sistema productiu sota la pressió evolutiva de la Revolució Digital afecta el nucli de la propietat empresarial, de manera que només es pot resoldre alterant les relacions de poder en l’empresa mitjançant l’autoorganització dels treballadors. Una forma és implementant la democràcia econòmica mitjançant l’autogestió de la cosa pública i la cogestió ¡vinculant! en el privat. Es trencaria així tant el domini absolut empresarial com el control burocràtic estatal. Però aquest és un tema que, per la seva força, mereix un estudi més detallat. El que interessa ressaltar ara és que la Revolució Digital, la racionalitat de la qual es basa en el processament del Big Data per mitjà de la Intel·ligència Artificial, elimina la necessitat del capitalisme i possibilita el seu desbordament mitjançant la planificació científica de l’economia i la regulació democràtica del mercat en l’espai global de la Unió Europea[xviii]. La implementació i desenvolupament de la Revolució Digital no pot quedar exclusivament en mans empresarials, ja que pressuposa un canvi radical en les relacions de producció (Rp) que afecta l’ideologema burgès de propietat. Tant més com que la Revolució Digital suposa una forta asimetria en la detenció del poder de negociació. Aquest és un dels grans reptes que el sindicalisme ha d’afrontar per seguir sent la gran força organitzada dels treballadors que els permeti intervenir i condicionar el desenvolupament de la Revolució Digital. Perquè, no ens enganyem: o el treballadors controlen el desenvolupament i implementació de la Revolució Digital, o aquesta acabarà devorant.
Si som capaços de transformar el sistema socioeconòmic perquè les forces productives es desenvolupin plena i racionalment en l’Era Digital, s’inaugurarà un nou període històric on la cohabitació home-màquina permetrà realitzar, finalment, el vell somni socialista: de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats. No va ser possible al segle XX de la Revolució Industrial, potser ho sigui en el Segle XXI de la Revolució Digital. Es tracta d’una tasca difícil per inèdita, plena d’incògnites, necessàriament gradual, encara que amb un desenvolupament exponencial, que només es pot abordar amb el suport àmpliament majoritari i participatiu dels treballadors, propietaris, finalment, de la seva destinació.
NOTES
[i] Veure: Fernando Vallespín y Máriam Martínez-Bascuñán. Populismos. Alianza, 2017; Carlos Tuya. La sinrazón populista. Amazon, 2016.
[ii] Els data generats en el sistema socioeconòmic creixen contínuament, i ja formen part cada vegada més important de tota l’activitat productiva. Per exemple, l’empresa Dell calcula que el 2020 s’emmagatzemaran en el núvol uns 44 zettabytes (44 trilions de gigues).
[iii] A causa d’això no només és d’esperar el sorgiment de formes de neoludisme, sinó que la nova configuració de la relació entre les habilitats mentals i el treball tradicional frenarà els processos d’inversió, que són els que generen el benefici (Kandiski, 1967), a abaratir els processos industrials fordistes. El resultat podria ser un semi-estat estacionari, amb taxes de guanys properes a zero, i exasperació del capitalisme especulatiu, tal com assenyala Piketty i en economistes crítics amb la gestió de 2008, alguns d’ells antics tècnics de l’FMI.
[iv] Una manifestació d’aquesta dialèctica és el cas dels falsos autònoms, que amaguen una relació purament laboral, subjectes a un horari i al compliment d’unes normes similars a les que regeixen per als treballadors per compte d’altri, però si la seva protecció; o els treballadors autònoms econòmicament dependent (TRADE), figura creada per protegir a aquells autònoms que treballen pràcticament en exclusiva per a un sol client.
[v] L’Estat que es correspon a la globalització està en procés de configuració, i les instàncies supranacionals com G7, G20, etc. no són precisament democràtiques. Les corporacions són els comtats d’un neofeudalismo, i els tecnòlegs seva cavalleria. D’altra banda, com assenyala l’economista i historiador francès, Charles Bettelheim (1913-2006), l’abast real de la propietat estatal depèn de les relacions reals existents entre la massa dels treballadors i l’aparell estatal. Si aquest aparell està veritable i concretament dominat pels treballadors (en lloc de trobar-se sobre aquests i d’dominar), la propietat estatal és la forma jurídica de la propietat social dels treballadors. (Bettelheim, 1979).
[vi] Les grans empreses tecnològiques tenen pocs contrapesos, i el principal d’ells, l’Estat, s’està debilitant a causa de desregulació liberal promoguda per la globalització econòmica. El següent quadre, elaborat per statista, el portal d’estadístiques, mostra la despesa en lobbies de les grans corporacions a Brussel·les, el que no ha evitat fortes multes en el cas de Google, encara que clarament insuficients.
[vii] Les estructures dissipatives són illes d’ordre en un oceà de desordre. (I. Prigogine)as tienen pocos contrapesos, y el principal de ellos, el Estado, se está debilitando debido a desregulación liberal promovida por la globalización económica. El siguiente cuadro, elaborado por statista, el portal de estadísticas, muestra el gasto en lobbies de las grandes corporaciones en Bruselas, lo que no ha evitado fuertes multas en el caso de Google, aunque claramente insuficientes.
(xviii) Només Facebook, engloba més de 2.000 milions de persones, a les quals cal afegir WhatsApp, Signal, Messenger, Telegram, snapchat, Skype, Wire, Tumblr, Twitter, YouTube, Instagram, Linkedin, i Pinterest.
[ix] Un estudi de l’ONU va alertar del reclutament de 35.000 terroristes a 100 països, el ISIS va activar 3.000 compte el 2016 pota difondre a les xarxes l’atemptat de Niça, i Twitter va suprimir 300.000 comptes de publicacions extremistes en 2017.
[x] Joseph Schumpeter (1883-1950) va ser un destacat economista austro-americana, a qui es deu el concepte de destrucció creativa. En la seva obra Capitalisme, socialisme i democràcia (1942) ho formula de la següent manera: El procés de mutació industrial … revoluciona incessantment l’estructura econòmica des de dins, destruint constantment les estructures antigues, creant constantment noves … Aquest procés de destrucció creativa és l’essència del capitalisme.
[xi] Per la seva banda, el Fòrum Econòmic Mundial calcula que l’automatització i la Intel·ligència Artificial suposaran en cinc anys la pèrdua de 7,1 milions de llocs de treball a les 15 economies més desenvolupades, mentre que només es crearan 2 milions. Per la seva banda, un estudi sobre la informatització de les ocupacions europeus de Jeremy Bowles (Think Tank Bruegel), arriba a la conclusió que en una o dues dècades es podria veure afectat entre un 40 i un 60% de la força laboral europea; Espanya podria arribar a perdre el 55,3% de la seva ocupació. Hi ha més estudis, com el realitzat el 2013 per Carl Benedickt Frey i Michael A. Osborne, de la Universitat d’Oxford, on es suggereix que el 47% dels llocs de totals del mercat laboral nord-americà (uns 64 milions) podrien automatitzar-se en una o dues dècades.
[xii] Hi ha diferents propostes, la viabilitat dependrà dels recursos de l’Estat i de la voluntat política. Per a un estudi sobre el tema veure: Juan Torres López. Renda bàsica. Què és, quants tipus hi ha, com es finança i quins efectes té? Deusto, 2019.
[xiii] El sòl urbà i la seva delimitació és una eina que l’actual correlació a la UE permet utilitzar per a polítiques socials; però per això es necessita definir millor l’extensió de la Constitució que cobreixi el bé comú: en aquesta línia s’hauria de desenvolupar una línia d’inversions municipals en habitatge social de lloguer per a cobrir el dèficit actual, calculat en dos milions d’habitatges, per a això es necessitaria un finançament del 2% del pressupost nacional durant prop de 20 anys; encara que aquest finançament es cobriria amb els lloguers i, qualsevol govern amb voluntat de fer-ho, podria fàcilment presentar un pla a Brussel·les, que seria aprovat.
[xiv] L’autogestió és un mecanisme de gestió de l’empresa i la producció, que té a veure amb l’organització social de la divisió del treball i amb les opcions de comprensió del procés productiu que la tecnologia permet a les persones, condicionat a les habilitats i coneixements de les pròpies persones involucrades. Està directament correlacionada amb conceptes com ara el grup, el lideratge i la confiança mútues.
[xv] L’Economia Social és una forma de produir que integra els següents valors: primacia de les persones i de l’objecte social sobre el capital; organització i cultura empresarial amb vocació de gestió participativa i democràtica; conjunció dels interessos dels membres usuaris i de l’interès general; defensa i aplicació dels principis de solidaritat i responsabilitat; autonomia de gestió i independència respecte als poders públics; aplicació de la major part dels excedents a la consecució d’objectius a favor de l’interès general, l’interès dels membres i el desenvolupament sostenible. (Veure: www.cepes.es).
[xvi] Veure: Vicenç Navarro. El Estado de Bienestar en España. Tecnos, 2004.
[xvii] Totes les modificacions al disseny inicial de Fernández Ordoñez van restar eficàcia recaptadora i inspectora al sistema fiscal de la democràcia.
[xviii] El mercat és un assoliment de la civilització, que culmina amb el capitalisme. Aquest s’apropia dels seus mecanismes intentant posar tota la vida social sota la seva tutela (Polanyi), evitant que cap activitat pugui escapar als requeriments de l’acumulació de capital. El mite dels mercats autoregulats sorgeix al segle XIX, i es deriva d’una extensió abusiva del liberalisme smithià, sota la tutela de les fal·làcies matemàtiques de Pareto i Wallras. En l’últim terç del segle XX, el capitalisme desenvolupat el ressuscita per expandir-se, i amagar sota aquest vel ideològic la realitat de les grans corporacions, les quals competeixen buscant avantatges monopolistes (competitius).
Madrid, 1 de juliol de 2019