Paloma López
Ex-eurodiputada per IU
“El sector públic és la principal “indústria”de la UE. Dóna treball aproximadament a 75 milions de persones, és a dir al voltant del 25% de la població activa. La despesa pública és de gairebé el 50% del PIB”1
Aquestes dades per si sols determinen la importància de “la cosa pública” com a motor de l’economia i també com l’element central de la cohesió social.
Aquesta afirmació, que sembla difícil de rebatre, travessa moments de qüestionament sobre el que entenem genèricament com el valor social de “la cosa pública”. Això obeeix a diversos elements com són, entre d’altres: la primacia creixent de l’interès individual sobre el col·lectiu; la percepció sobre que l’Estat s’ha convertit en una sorra propícia per a la gestió de negocis i repartiment de prebendes, això implica sobre costos, ineficiències de gestió i corrupció; un desplaçament de la capacitat regulatòria per anteposar els interessos de mercat als principis d’igualtat i l’universalisme; les dificultats per a (re)establir polítiques de redistribució de la riquesa, etc.
Però tot això obeeix a un nou assalt de capitalisme a la democràcia, el neoliberalisme ha suposat una deconstrucció sistemàtica de l’Estat. Això no implica que no cregui en l’Estat, sinó que creu en un Estat fort en defensa dels drets de propietat privada i de mercat, fins i tot en detriment de les llibertats democràtiques, de l’eficiència econòmica i de la igualtat i benestar de la ciutadania.
En el moment que les decisions polítiques dilueixen el paper de la cosa pública com a mecanisme per a la igualtat creixen les desigualtats socials però també polítiques, com destaca Stiglitz, J. “La major desigualtat econòmica produeix més desigualtat política; en vista que s’han debilitat les normes i hi ha una major desregulació, es genera encara més desigualtat econòmica” per tant, caldria afegir, que l’increment de la desigualtat és l’expressió d’una relació de poder, la desigualtat fa més poderosos políticament a els que més tenen.
Acabar amb aquest sistema depredador -el capitalisme- comença a ser una qüestió de supervivència per a la humanitat, però mentre assolim l’objectiu -la utopia ens fa avançar- es poden adoptar mesures com ara una aposta decidida per les polítiques públiques que juguen un paper central a l’hora de (re)equilibrar el sistema. Això no és una qüestió d’economia, és una qüestió ideològica. Establir mesures per a aconseguir la igualtat és una exigència ètica i política.
La dimensió del sector públic és un tema de decisió política i d’elecció social
Atenent només a l’evolució de la despesa pública social, des dels anys 80 fins 2005 es produeix un creixement constant la tendència de la qual es va invertint amb descensos en la majoria dels països.
La despesa pública social s’ha vist afectat, entre d’altres, per les polítiques mal anomenades d’austeritat, que sota la idea de viure en una situació excepcional -una profunda crisi econòmica- ha significat l’aprovació de legislacions d’urgència i que algunes d’elles hagin acabat convertint-se en normes constitucionals, com és la modificació de l’article 135 de la Constitució Espanyola per prioritzar el pagament del deute en detriment dels serveis públics.
Un altre element a tenir en compte és l’ús de la política fiscal com un instrument de competència entre països -a través de l’elusió fiscal- desplaçant els ingressos de l’Estat a enormes beneficis per a les multinacionals.
I encara que podria seguir afegint més elements a aquesta llista, finalment, vull destacar l’interès que tenen les empreses privades per actuar com a prestadores de serveis essencials. Els criteris del mercat únic a través de la política de competència han facilitat la intervenció d’aquestes empreses en el sector públic.
Les conseqüències de la reducció de la despesa pública es veuen reflectides també en l’ocupació que, encara que sembla que va recuperant els nivells previs a la crisi, ha empitjorat la seva qualitat pel que fa a drets, disminuït les retribucions i la inversió en formació i salut laboral . Cal destacar que aquesta reducció de la despesa pública té un fort component de gènere. Amb caràcter general una bona part dels serveis públics essencials estan feminitzats (ensenyament, salut, serveis socials, administració) això ha significat una doble penalització per a les dones, tant pels efectes de la destrucció d’ocupació pública com per la reducció dels serveis públics i l’accés en aquests, el que ha forçat a la majoria de les dones a fer-se càrrec de les cures i de l’increment de les tasques reproductives. A més, una gran part de les inversions públiques han anat dirigides a sectors masculinitzats, amb la qual cosa la desigualtat entre dones i homes s’ha vist incrementada.
A la següent taula2 observem que països com Espanya tenen marge per incrementar el seu percentatge d’ocupació pública -de qualitat- el que revertiria, així mateix, en una millora dels serveis prestats i una certa correcció de la desigualtat.
Ens enfrontem a grans reptes i canvis socials i de com s’aborden dependrà que “la cosa pública” segueixi sent l’element central econòmic i de lluita contra la desigualtat. En aquest sentit és fonamental anticipar els canvis i abordar-los perquè l’impacte sobre la ciutadania tingui un saldo positiu.
Alguns d’aquests canvis es produiran en paral·lel a l’envelliment dels treballadors i treballadores. A Espanya en els pròxims 15 anys es jubilarà el 45% dels empleats públics3, és un bon moment per a una planificació estratègica dels canvis, tecnològics, formatius, etc que donin resposta, entre d’altres, a les necessitats de serveis en zones amb baixa població, que aposti per la innovació i el desenvolupament, la cultura, etc. Sobre això hi ha molta literatura i no em detindré més, però hi ha dos elements que em semblen bàsics als quals cal donar respostes immediates, un és l’eliminació de la percepció social sobre del mal ús dels recursos i la corrupció i el segon abordar la democratització en la presa de decisions.
Sobre l’ús dels recursos n’hi ha prou amb remetre al recent informe realitzat per un grup d’experts de diverses universitats espanyoles: “Aproximació a la Geografia del malbaratament a Espanya: balanç de les dues últimes dècades” on s’aporten solucions com “eradicar tota mena de pràctiques clientelars i tracte de favor a determinats grups de pressió (…) que privilegien determinats sectors econòmics, erosionen el sistema democràtic, deterioren el bon funcionament de les institucions i comprometen de forma indeguda gran quantitat de recursos públics “.
Poc més cal afegir, excepte l’exigència social que s’ha d’exercir perquè es produeixi una rendició de comptes clara i transparent, amb avaluacions d’impacte sobre les decisions i inversions adoptades.
Pel que fa a la democratització en la presa de decisions resulta una mica més complex i que part de fer la necessària pedagogia per entendre la despesa pública com a inversió i element de cohesió social i territorial sobre el qual han d’actuar diferents espais i actors de legitimació.
Existeixen múltiples factors sobre els quals cal actuar, més enllà de l’elecció social que fa la ciutadania, a través de les urnes, sobre com s’han de conformar les decisions polítiques en les institucions. Cal posar en valor i en coordinació diferents espais d’intervenció i canvi, obrint canals democràtics de participació social que contraposi els interessos de la majoria al domini del mercat.
En aquest context complex, de fragmentació del que és públic i deteriorament de la política i d’allò polític, cal actuar, també, sobre la percepció que es té de les institucions i el paper que exerceixen, és posar les institucions al servei del desenvolupament d’allò comunitari. Requereix un treball normatiu, però, sobretot que les institucions facilitin i promoguin dinàmiques de cooperació i col·laboració econòmica; de pràctiques col·laboratives reals -no desregulatòries-; d’estratègies de responsabilitat social -també corporativa-; de promoció d’economia social i solucions al marge del mercat. La transformació social requereix d’innovació en tots els aspectes de la vida, també i sobretot en els democràtics.
1 Fitxes temàtiques del semestre europeu sobre qualitat de l’administració pública (novembre 2017):
2 L’estatus de l’empleat públic i els serveis que formen part de “la cosa pública” varien de país a país. Una aproximació es pot fer a partir de les dades d’activitats econòmiques d’Educació, Salut (incl. Serveis Socials) i activitats “pures” d’Administració Pública. Aquest és el percentatge de l’ocupació total per països (EUROSTAT)
3 Fitxes temàtiques del semestre europeu sobre qualitat de l’administració publica (novembre 2017)
Madrid, 1 de juliol de 2019