Juan Manuel Tapia
Sindicalista
Paradoxalment, després de més d’una dècada de crisi econòmica i els consegüents retrocessos en les condicions de vida i treball, en els drets socials, en l’Estat del Benestar, i paper, i pes del sector públic; no acaba de dibuixar-se una alternativa general a la situació, ni tan sols un camí de recuperació de drets i una sortida més justa de la crisi.
Quan sembla socialment compartida la idea que el capital i els poders establerts són la causa i origen de la crisi, no s’ha posat en peu un projecte social i polític il·lusionant, capaç d’aconseguir l’adhesió de les classes populars, en la lluita per una alternativa integral.
Per contra, avancen en una Europa sense projecte social i polític, amb principis significatius de disgregació, i en el conjunt del món, les forces més conservadores i d’ultradreta, amb els seus espantalls ideològics, com fantasmes d’un passat que moltes i molts havíem cregut enterrats per sempre. En el mateix sentit assistim al xoc de trens de nacionalismes adversaris i interdependents, que arraconen el conflicte social, del qual depenen les potencials transformacions necessàries, a un segon terme.
En què consistirien els trets d’aquest projecte il·lusionant capaç de reorientar, en un sentit de progrés social i democràtic, l’actual “marasme” en què ens trobem?
Quin paper hauria de tenir el sector públic, quin els necessaris elements de cogestió i en quin sentit?
La referència a la que convida Perspectiva, el sector públic motor econòmic, la cogestió una alternativa, sota la seva aparent generalitat i desconnexió entre les dues idees, amaga un vincle molt fructífer en aquesta reflexió.
Per davant, tres afirmacions:
Allò que distingeix el context de crisi, ha estat, en el seu origen i desenvolupament, la preponderància dels mercats sobre la democràcia, de l’economia capitalista sobre la política. Aquest desequilibri té com a dinamitzadors la ideologia neoliberal i la globalització sense regles. És lògic que un projecte alternatiu es construeixi sobre la base d’invertir aquest desequilibri, sobre la base del govern democràtic de l’economia. De la crítica d’aquesta economia política, atès que l’economia mai ha estat un factor neutral i desideologitzat, que faci néixer una economia política al servei del conjunt dels éssers humans i les seves societats.
Aquest projecte programàtic de canvi no pot tornar al passat, però no pot desconèixer els problemes, per l’esquerra política i social, d’aquest passat. No es tracta que l’enfortiment del sector públic sigui equiparat a l’estatalització o el col·lectivisme indiscriminat de l’economia. Les lliçons del socialisme real es donen per apreses. Encara queden moltes reflexions interessants que fer respecte de l’altra història del socialisme, de les diversíssimes experiències autogestionàries, i de “socialització en el sentit donat per Karl Korsch. De les experiències “heretges” que diria Bruno Trentin.
Aquest projecte programàtic només pot ser concebut des de l’actual realitat de canvi del paradigma econòmic i social, de l’actual desenvolupament de les forces productives, de la nova realitat científico-tècnica de l’organització del treball i la globalització. Dit d’una altra manera, en un projecte programàtic per l’actual fase de desenvolupament del mode de producció capitalista. La qual cosa inclou de forma central la consideració del problema de la sostenibilitat de l’ecosistema, l’economia circular i el canvi climàtic.
Que el sector públic és un motor econòmic essencial, del qual depenen milions de llocs de treball directes i indirectes, amb una enorme capacitat de dinamitzar el conjunt del teixit econòmic, és una evidència. La crisi ha demostrat, aquesta i totes les anteriors, que el debilitament del sector públic només ha aconseguit augmentar els nivells de depressió econòmica, agreujant la situació.
És oportuna, avui també, la confrontació d’idees entre els postulats neoliberals dominants i els postulats, nous o tradicionals del neokeynesianisme i altres corrents del pensament econòmic crític marxià.
A l’absència, no ja de complexos, sinó de moralitat -en un sentit filosòfic, del neoliberalisme, podem respondre sense complexos heretats del nostre propi passat. No està de més una relectura del programa comú de l’esquerra francesa, que la va portar al poder el 1981, programa que va concitar aquesta il·lusió general necessària.
Dos grans models, amb totes les seves diversitats, estan en joc. No es tracta exclusivament de models econòmics de desenvolupament, sinó de models socials i polítics.
Un sector públic fort forma part del cor de la democràcia social, de la defensa de l’interès general de la població, fins i tot en un sistema d’economia social de mercat. Un sector públic lògicament eficient i competitiu. Una anàlisi dels processos de privatització de les últimes dècades ensenya l’enorme cost econòmic i social d’aquestes polítiques econòmiques. A més, el nostre sector públic, i el nostre Estat del Benestar, en relació al desenvolupament mitjà de la Unió Europea, tenen importants marges de creixement.
Necessitem un sector públic fort i complex, plural, de propietat pública i/o mixta, en sectors econòmics estratègics i en els àmbits de l’Estat del Benestar. Els processos de renacionalització, i de reversió no són necessàriament una heretgia.
No tenim un referent públic en el sector financer, no el tenim, ni controlem el sector energètic, que passa amb el sistema de transports, no hi ha pràcticament presència de la cosa pública en altres sectors econòmics. Algú avisat dirà que aquests plantejaments poden xocar amb determinades regulacions europees, però, no estem plantejant un projecte autàrquic per al nostre país, sinó per compartir-lo amb el conjunt de les forces de progrés europees.
Necessitem nous sistemes de control públic del conjunt de l’activitat econòmica, noves regulacions legals al servei de l’interès general.
Necessitem enfortir l’economia social i el cooperativisme, dignificant la seva veritable significació social.
Necessitem garantir al nostre país un espai en condicions, i amb condicions, i amb condicions per a les grans empreses globals i les seves xarxes. No es pot obviar la seva importància.
Necessitem incorporar elements d’autogestió en l’economia pública i privada, d’aquí passem a segona qüestió connexa: la cogestió com a alternativa?
Al meu entendre el model de participació de les persones treballadores a l’empresa ha de respondre a determinats criteris i condicions, que a grans trets han de ser els següents:
El sistema de participació ha de ser sindicalitzat i sobre la base de la democràcia sindical representativa.
En el sistema, el sindicat no pot convertir-se en un subjecte subaltern del projecte i la gestió empresarial. Justament, l’experiència de la cogestió en alguns països ens assenyala aquest risc. El sindicat no pot perdre la condició de subjecte crític en el desenvolupament del projecte empresarial. Fins i tot quan alguns elements d’aquest projecte responguin a processos de concertació sindical, ha d’exercir el seu paper bel·ligerant en el compliment.
El sistema s’ha de centrar en la participació en el control del desenvolupament, amb organismes específics, i els elements de concertació del projecte empresarial. Segurament, ha de tenir concrecions diferencials en les grans i mitjanes empreses, respecte de les petites.
El sistema de diferenciar la participació del sindicat en representació de les persones treballadores de l’empresa. Que pot i ha de tenir moments de codecisió, i de participació anticipada a les decisions empresarials en el projecte -és interessant analitzar el nostre recent Acord Interprofessional de Catalunya i com dibuixa aquests drets de participació proactius, sindicals i personals-. De la participació sindical en representació del conjunt social de la població treballadora.
La qüestió és apassionant, i mereix un important debat que encara no s’ha produït en el moviment sindical. Que ningú pensi que es tracta d’un tema postmodern. El tema va ser un dels elements centrals en els primers passos de la nostra centenària Organització Internacional del Treball.
Algunes conclusions generals de les dues qüestions connexes:
Es tracta en tots dos casos d’una construcció integral d’un projecte de desenvolupament de la nostra democràcia política i social, del nostre Estat Social de Dret. En el conjunt social i en la ciutadania social a l’empresa.
Es tracta de crear un marc que possibiliti un desenvolupament econòmic sostenible i l’economia circular.
Es tracta de dinamitzar nous desenvolupaments, i no només recuperar la posició, del nostre Estat Social del Benestar.
Es tracta de millorar les condicions de treball, la seva qualitat, en una empresa més democràtica i participativa, amb nous desenvolupaments de drets personals i sindicals.
Es tracta de contribuir a la construcció d’un nou model de governament democràtica global de l’economia, de la qual la renovació social de la nostra Unió Europea és un element central. I més enllà el nostre món.
Madrid, 1 de juliol de 2019