Gina Argemir
Economista del Gabinet Tècnic Jurídica de CCOO Catalunya
Democràcia és el concepte més globalitzat per l’hegemonia occidental, però també és un concepte que continua essent disputat. De fet, que continuem qüestionant-la és el millor senyal de que no s’ha assolit el consens simbòlic buscat des del poder.
En la lluita per l’hegemonia es confronten dues idees de democràcia, la liberal i la republicana. Suggereix Habermas que són dues formes d’entendre el procés democràtic, l’exercici del poder i els objectius del procés polític. D’una banda, el republicanisme entén la democràcia com a un continu procés social, mentre que per al liberalisme és un simple element mediador. Una altra diferència és que en el model republicà l’exercici del poder polític té un sentit horitzontal, essent vertical en el model liberal. Pel que fa a l’objectiu polític, els elements que motiven la lluita per l’hegemonia liberal són el mercat, la competència i els interessos. Per contra, la democràcia republicana busca el diàleg com a exercici permanent, es fonamenta en la persuasió oberta i té l’enteniment com a objectiu.
Diàleg, persuasió oberta i enteniment com a objectiu són pràctiques permanents que organitzacions com les sindicals portem duent a terme. Pràctiques que en els darrers anys han estat fortament criticades o incompreses, fins i tot per organitzacions de participació ciutadana que avui estan protagonitzant el mateix intent d’enteniment i participació. S’ha criticat la insuficiència dels resultats polítics massa sovint atribuint-la directament als agents que havien d’introduir el canvi o servir de model de resistència. S’ha qüestionat la intenció, la identitat i l’estratègia d’organitzacions crítiques i sindicals. Però, ¿i si la insuficiència dels resultats fos intrínseca a la síntesi, en el sentit emergentista, de les dues formes d’entendre el procés polític?
Potser té raó Pablo Dávalos quan diu que la democràcia liberal només crea la il·lusió de la lluita pel poder, de manera que, fent creure que la participació és possible, acaba neutralitzant – “domesticant” diu ell – els sectors crítics de la societat, entre ells, els intel·lectuals i les organitzacions sindicals. Si fos cert que el procés polític liberal inevitablement acaba desfragmentant la identitat i el discurs dels agents crítics que participen “ingènuament”, ¿com identificar i neutralitzar els factors implicats? El poder, deia Weber, troba en la institucionalització del conflicte social una forma de control. ¿És d’això del que han estat víctimes les organitzacions sindicals i crítiques? ¿És això el que han d’esperar les organitzacions ciutadanes que de manera activa avui intenten participar i dialogar amb el poder?
En la nostra societat cada cop més complexa i artificial, és imprescindible entendre com s’articula la il·lusió de la lluita per l’hegemonia, de què s’alimenta i què la fa tan difícil de combatre. A l’hora d’interpretar el desequilibri de forces resultant del procés polític, acostumem a referir-nos al desplegament de mitjans de la democràcia liberal, especialment de tipus material, però en canvi poques vegades recordem que el poder es troba en la ment del sotmès. El poder és, de fet, una forma de relació interioritzada per una ciutadania condicionada pel sistema.
La trampa il·lusòria que ens estén la democràcia liberal comença amb la nostra acceptació dels seus esquemes ideològics, esquemes que contenen conceptes construïts per a mantenir el seu poder polític. I durant el diàleg polític, una de les trampes en les que hem caigut ha estat l’assimilació de l’economia com a centre fins al punt de desplaçar l’ésser humà, fet que de vegades ha comportat l’acomodació excessiva dels nostres propis valors. La democràcia liberal ha aconseguit convertir el concepte economia en una finalitat i ja no en un mitjà. L’ha convertit en l’únic carril per on circula forçosament qualsevol possibilitat d’acord. Tot passa per l’economia. La democràcia i la vida passen per l’economia. Tots usem el discurs de l’eficiència, la competitivitat i l’èxit, perquè el concepte ha aconseguit penetrar i tenir el mateix sentit per a tota la societat. I no sols això, sinó que el poder econòmic, com apuntava Baudrillard, ha acabat subordinant la realitat mateixa. Aleshores ens queda la sensació de que cada “sortida” de la crisi econòmica de torn, ens empeny més i més cap a un altre tipus de democràcia, una democràcia disciplinària, un sistema repressiu basat en la por: la por al deute públic, al Banc Central Europeu, a la deflació o la inflació… I així és com la por ha quedat instaurada com a instrument per a aniquilar el diàleg en una societat cada cop més obedient, sotmesa i dòcil – o, en el pitjor dels casos, una ciutadania “de rendiment” i autoexplotada, en la línia que descriu Byung-Chul Han -.
La democràcia liberal ens ofereix encara una altra il·lusió de lluita per l’hegemonia, aquesta relacionada amb el potencial de la cultura de l’espectacle per a cosificar, per a convertir en producte per al consum de masses els agents i els processos polítics, incloent-hi els adversaris del poder. Baudrillard alertava sobre les simulacions i els reality-shows mediàtics que ens estan confiscant la rebel·lia i la sobirania. De fet, avui com mai, els reality-shows polítics estan presents en la televisió, en les mil i una tertúlies polítiques televisades que han desplaçat les tertúlies de premsa rosa potser complint la mateixa funció. Al cap i a la fi, continuen distraient a una ciutadania en conjunt més observadora que participativa, excitada però no per això activa davant l’exhibicionisme de la política frívola i reduccionista, que ofereix el poder econòmic a través dels seus canals de televisió, canals que nosaltres creiem crítics.
La redefinició del votant, ara convertit en consumidor polític, és un altre miratge contra el qual lluitar. El model liberal tira del màrqueting i la manipulació més salvatge per a oferir un còctel de mentides i atractiu als seus consumidors. I, malauradament, oblidant que les formes de fer política acaben afectant el fons, hi ha també organitzacions polítiques crítiques i organitzacions de participació ciutadana que intenten seduir el seu votant potencial fent ús de manuals de persuasió i màrqueting polític d’inspiració liberal. Amb la febre de guanyar escons s’oblida aleshores el gest emancipador del vot. Així es contribueix a allunyar la participació ciutadana del caràcter continu i constructiu buscat en la democràcia republicana. Així es converteix el votant en un usuari mediador d’una democràcia d’un sol dia i d’un sol ús.
Aquests són només alguns exemples dels instruments que fa servir la democràcia liberal -l’hegemonia de la desigualtat- per a mantenir el seu poder alhora que repeteix i repeteix la paraula democràcia. És un poder que permet veure sense ser vist; que, com deia Foucault, vol ser omnivident i invisible alhora, d’aquí la importància de promoure el control del poder per part dels ciutadans i de forçar la transparència dels de dalt.
La nostra idea de democràcia queda lluny encara, però una manera de combatre la il·lusió de democràcia plantada pel model liberal és destapant-la. Les desil·lusions tenen un punt amarg però són altament reveladores i emancipadores. I davant els artificis i les persuasions encobertes del procés polític, no hi ha poder més gran que l’autenticitat d’un discurs escrit amb les pròpies paraules i valors.
Deixa un comentari