Construir una nova identitat democràtica

 

Pepe Fernández

Secretari de Comunicació i Coordinació de la Direcció FSC-CCOO

 

 

Moltes companyes i companys s’interroguen permanentment davant els problemes pels quals travessem els sindicats, per la tensió a la qual estem sotmesos o per les raons del malestar que perceben d’una part de la societat que des d’uns anys abans del despunti brutal de la crisi, ens consideren un problema i no un espai de confiança plena amb el qual construir una realitat sòciolaboral en permanent millora.

És cert que actuem en una societat per a la qual no hem pogut definir les normes, de la qual sistemàticament hem estat exclosos, bé per regulacions laborals restrictives i autoritàries, bé per desig exprés del bloc de poder partidari que s’ha vingut alternant a Espanya en els diferents governs. Aquests sempre ens han observat com un problema, com un inconvenient amb qui lidiar civilitzadament, però des de l’òptica que no havia de consensuar-se en excés amb les organitzacions sindicals, ja que encara que poguessin estar posseïdes de cert grau d’institucionalització i moderació, són les organitzacions socials que més treballen i s’esforcen per reequilibrar els desajustos socials, portant a efecte un permanent treball de reivindicació, lluita i millora de les condicions laborals de la gent treballadora, afiliada o no, cosa que disgusta els poders econòmics i socials determinants del capitalisme espanyol.

L’ara injuriada i qüestionada Transició espanyola per part d’alguns gentils de nou tipus, es va fer especialment viable gràcies a l’esforç ingent del moviment obrer organitzat, especialment al voltant de les Comissions Obreres i altres reduïdes expressions locals. Aquestes persones que van posar en el centre del seu programa immediat de treball i reivindicació l’accés a la Democràcia, fins i tot sent conscients que aquest era un objectiu curt per als esforços i el grau de patiment que el conjunt del poble espanyol havia patit al llarg dels llargs anys de Dictadura franquista, qualificant el moviment obrer la democràcia a conquerir, com avançada i social.

La sortida de la Dictadura es caracteritza per diversos escenaris, però té com a tret general el que es mantinguin intactes durant llargs anys els aparells coercitius i econòmics del règim franquista, que tutelaran el procés de reconstrucció democràtica d’una forma severament autoritària, donant continuïtat a comportaments, pautes, formes i models que van construir la Dictadura, producte de la seva victòria militar i posterior extermini del pensament progressista i democràtic a Espanya, amb el consegüent rastre d’assassinats, exili i presó per a centenars de milers de persones.

Fer un debat ara, en el punt àlgid de la crisi econòmica, amb una part de les institucions socials construïdes en llibertat desmantellades, amb milions de persones sense feina, amb la destrucció de les xarxes de solidaritat i suport, amb un escenari marcat pel triomf dels neoconservadors que s’han globalitzat el món d’espoli i robatori organitzat a nivell mundial, és una aventura que ens pot portar a la malenconia, el desassossec o la major de les frustracions, llevat que ponderem en la seva exacta mesura la situació, fem balanç del que som i el que podem fer, equilibrem els nostres valors i despleguem els recursos i iniciatives que encara estan en el nostre espai organitzatiu.

El moviment obrer, especialment CCOO, ha de ser un abanderat de la recuperació de la memòria històrica, un divulgador del pensament polític crític, una font de noves idees progressistes i avançades i espolsar-se els anys de despolitització salvatge, de possibilisme de curt abast i de apocament que van poder donar al trast amb l’organització, salvada in extremis en els últims processos congressuals, en els quals es perceben els problemes i es produeix un gir cap a la política de classe sense cognoms, la independència i l’autonomia sindical real.

Parlem de Democràcia en una societat que està emmordassada, segrestada, sotmesa a la permanent alienació de ments i voluntats a través dels sistemàtics rentats de cervell dels mitjans de comunicació, que excepte honroses i poques excepcions, estan supeditats als brutals interessos de la gent que s’enriqueix amb la misèria de milions de persones.

Parlem de Democràcia en un Estat, en el qual una part de la població és llançada enfront d’una altra per parlar de forma diferent, per tenir emocions diferents, per voler configurar espais de convivència que s’acostin més a les persones i que les reconeguin en la seva intimitat emocional.

Parlem de Democràcia en un país que està fortament influenciat per les sotanes, els clergues de nissaga, els creadors d’opinió conservadors que viuen de liquidar mediàticament als adversaris.

Parlem de Democràcia en una societat que mata les il·lusions, que destrueix sentiments, que condemna passions, que anul·la voluntats i que exigeix ​​la sortida de centenars de milers dels seus ciutadanes i ciutadans en no voler permetre que construeixin les seves experiències vitals en la terra que els va veure néixer.

Milions d’aturades i aturats, les bases econòmiques i industrials de la societat destruïdes, les llibertats i els drets negats, la negociació col·lectiva de la gent treballadora sepultada sota milers de normes, lleis i codis. Impedides les grans concentracions de gent treballadores amb drets, per destruir física i políticament a la classe obrera amb consciència.

Ens volen limitar a l’espai del domicili, de la família més propera, volen que exercim els drets d’opinió, crítica i proposta en les nostres cases, que tinguem Democràcia com dissidència permetien en el franquisme, en l’espai íntim, sense que transcendeixi, que l’opinió es faci sense fer soroll, quan et trobis amb els amics i sempre que algun no sigui un tipus a sou dels que ens dominen i que vulgui denunciar o destruir per fer carrera.

Vivim un clar exemple de la Democràcia autoritària que tant va danyar als moviments de l’esquerra real en la dècada dels setanta en països com Alemanya, Itàlia o França. Societats amb les quals ens podem identificar, en haver intentat construir un espai de diàleg i comprensió després dels desastres de les guerres mundials.

Democràcia és una paraula subversiva en el nostre Estat espanyol. Porta a velles cançons, a necessitats insatisfetes, a demandes necessàries, a fams que ens assetgen i que són necessàries calmar.

No tenim un gran programa de futur, no necessitem estar donant-li voltes al model de participació, a la nova forma de ordenar-nos, d’organitzar les respostes, d’establir les jerarquies de govern i presa de decisions: sota la meva opinió de persona que vol el canvi social, que aspira a una altra forma d’organitzar la societat i de viure, cal obrir-se a les noves forces que amb ímpetu volen fer saltar els estrets marges d’aquest cada vegada més reaccionari règim democràtic pervertit, anquilosat per l’apoliticisme franquista i la il·lusió de un consumisme desenfrenat que perverteix valors i liquida la sostenibilitat del planeta.

Són temps d’obrir-se, de fondre en amalgama amb identitat i pensament de classe, d’edificar en gresol d’experiències i d’il·lusions un projecte renovat de societat i de participació, salvaguardant el que tenim i millorant-lo, sense pors i amb valentia.

És un temps de rebel·lia i lluita, de construir una nova identitat democràtica i liquidar d’una vegada per totes el vell règim i les seves expressions polítiques, socials i culturals.

Viure és la consigna.

Construir una nova democràcia de les persones treballadores i progressistes és l’objectiu.