Democràcia, crisi, sindicat, Crisi i democràcia

Presentació

Perspectiva núm. 3:

 

Carlos Pellejero Gómez

Coordinador del Sector Carretera de la FSC-CCOO Catalunya

 

 

 

Quan el 1er de maig de 2009, ja fa 6 anys, ens manifestàvem demanant solucions a la crisi ho fèiem sota dos principis: que d’aquella situació només es podria sortir amb més treball, inversió pública i protecció social, i que la crisi no l’havíem de pagar les persones treballadores, ja que no vàrem ser els autors de la mateixa.

Malauradament 6 anys després hem de concloure que l’anàlisi que vàrem fer era correcte, però qui tenia capacitat per dur a terme les polítiques necessàries per orientar aquestes solucions no només no ho va fer, si no que va aprofundir encara més les causes, forçant que, efectivament, la crisi que uns pocs havien creat, la paguéssim entre tots.

Recordem que al 2009 encara governava el PSOE a Espanya i, malgrat les evidències d’aprofundiment de la crisi que feia mesos que es feien sentir, va aplicar unilateralment la reforma laboral mitjançant el RDL 10/2010, que abaratia el preu dels acomiadaments improcedents i obria la porta a despenjaments de conveni sense control i a modificacions substancials de condicions de treball. Aquesta primera reforma laboral va iniciar el camí que després seguirien les successives del Partit Popular, tant en quant la forma com en el contingut.

I és que si alguna cosa ha caracteritzat les reformes laborals dels darrers anys que, insisteixo, són més causa que no conseqüència de la situació de crisi que vivim, ha estat el model emprat pels diferents governs: el Reial Decret Llei.

Aquest tipus de norma es troba contemplat a l’article 86 de la vigent Constitució i determina que només s’ha de fer servir en cas d’extraordinària i urgent necessitat, ja que és promulgat directament pel Govern i, només després, sotmès a la votació del Congrés del Diputats. Així doncs, quina era la extraordinària i urgent necessitat que obligà al govern a la promulgació d’aquest norma en contra de les voluntats expressades per tots els agents socials?. Recordem que la seva publicació i posterior conversió en Llei 35/2010 va provocar la Vaga General del 29S però també les queixes de les organitzacions patronals que la titllaven de massa inconcreta.

Als anys 90 i principis d’aquest segle, havíem viscut com els organismes internacionals creats a partir dels acords de Bretton Woods, els FMI i el Banc Mundial, nascuts per tal de “fomentar la cooperació monetària internacional, facilitar l’expansió i el creixement equilibrat del comerç internacional” (FMI) i per “oferir préstecs a baix interès i recolzament econòmic per a països en desenvolupament, per tal de lluitar contra la pobresa” (BM), anaven poc a poc esdevenint guardians dels interessos econòmics de les grans corporacions multinacionals, imposant als governs de països sencers uns criteris d’estabilitats financera i contenció de l’endeutament, que, necessariament, marcaven un camí molt determinant en quan a la política interna, no només econòmica, si no social i de dret. Efectivament, ho vèiem, ho vèiem a països de l’Àsia o de Sudamèrica, però mai hauríem pensat que podia passar a Europa.

La informació que ens arribava d’aquesta situació resultava, fins a cert punt, confusa (o intencionadament confusa): d’alguna manera es comptabilitzava a les poblacions d’aquest països de la situació a la que es trobaven. El que es donava a entendre és que en aquest països en vies de desenvolupament s’havia estirat més el braç que la màniga (tothom sap de la proverbial manca de capacitat de autogestió dels pobles descolonitzats) i ara calia fer front a les conseqüències, quan en realitat el missatge resultava molt més cruel: els diners que els havien prestat tenien per objecte garantir l’activitat d’un mercat que permet a les grans corporacions del països més desenvolupats vendre els seus articles a qualsevol lloc del món. Afortunadament, alguns governs van saber desfer-se d’aquesta carrega o, com a mínim, negociar la raonabilitat de les mesures que s’havien d’adoptar (Brasil, Costa Rica, Equador, etc.)

Amb l’esclat de la crisi financera e immobiliària als Estats Units i a Europa passem al centre del problema: la voraç especulació afavorida pels bancs i recolzada pel govern passava a ser responsabilitat de les persones que “havien viscut per sobre de les seves possibilitats”. Quan els diners deixen de fluir des de l’especulació, les grans corporacions, mitjançant els organismes internacionals, fan servir la mateixa medicina que tantes vegades s’ha implementat: abaratir la despesa en treball.

I aquest és el marc al qual es desenvolupen les successives reformes laborals iniciades pels govern del PSOE però continuades (i de quina manera) pel del Partit Popular.

De les reformes esmentades podem dir moltes coses i cap bona:

-per un costat són, indiscutiblement, una imposició que responent als criteris de les grans corporacions (i bancs) no formaven part dels programes electorals de cap partir dels que actualment ocupen els escons del congrés o el govern de l’Estat (o de cap Comunitat Autònoma) i per tant, estan acreditadament mancades del recolzament democràtic de cap procés democràtic de participació.

-per l’altre han aprofundit greument la situació de crisi, abaratint l’acomiadament fins a límits mai vistos a la nostra jove democràcia, han suposat un endarreriment de decennis en drets de les persones treballadores, ressuscitant fantasmes de precarietat i dependència clarament preconstitucionals. La brutal pèrdua de capacitat adquisitiva de les persones treballadores, amb la caiguda del salaris o, encara pitjor, amb la pèrdua de la seva ocupació ha provocat la gran caiguda de la renda disponible de les famílies, la caiguda de les vendes de tot tipus de productes i, conseqüentment, l’enfonsament d’una part important de l’economia nacional, basada en la petita i mitjana empresa amb escassa projecció internacional.

Ja hem tingut prou d’aquesta medicina, cal agafar el bou per les banyes i aturar aquestes polítiques que no tan sols ataquen les classes treballadores ja que són també un gran prejudici pels petits propietaris que, no ho oblidem, són els que creen més del 80% de l’ocupació en aquest país. Cal fugir de solucions a curt termini de les quals no sabem mai a qui beneficiïn. Però tot plegat, això no serà possible sense una participació informada i conseqüent de totes les persones que composen la ciutadania d’aquest país: no potser que tornem a caure en el mateixos topics ja que, si hi ha una cosa de la que som responsables, és de triar als nostres representants i de demanar-los comptes de la seva feina.