Avançar o perdre

 

Aritz Cirbián

Productor multimèdia i cooperativista

 

 

 

Diu l’economista Joseph Stiglitz que els drets són amplis allà on els sindicats són forts. No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació: defensant la força productiva, el sindicalisme millora les condicions materials de tota la població. Fins i tot millora les condicions de vida d’aquells que viuen de rendes i del treball aliè, ja que disminueix moltíssim la possibilitat que els aturin el tot terreny en un semàfor qualsevol i els omplin de bales. Sembla que els poderosos han oblidat aquests avantatges de la pau social perquè, quan a Espanya encara no havíem gairebé ni assaborit les condicions d’una socialdemocràcia europea plena, van decidir que havien de reconquerir el terreny perdut i fer-ho a la major velocitat possible per a què no tinguéssim gaire temps de reacció i menys múscul per fer-ho.

Quan les organitzacions es fan fortes i eficients, i més si també es fan grans, corren el risc de deixar d’innovar i ser permeables a la creativitat en favor de la seguretat del que “sempre ha funcionat”. La contrarevolució neoliberal ens ha agafat així: rígids, atemorits i, per tant, sense gaire capacitat de reacció.

Recuperar espais i oportunitats de participació i decisió en la organització, i fer-ho aprofitant les noves formes i mitjans que tenim al nostre abast, és un deure que tenim per recuperar el terreny perdut i fins i tot passar a l’ofensiva. La millora democràtica i l’augment de participació serviran, com he dit unes línies més amunt, per millorar les condicions tant dels treballadors i treballadores com del conjunt de la societat, ja que l’acció del sindicat impregna i impulsa la capacitat de tota la resta d’organitzacions socials.

Aquesta participació no ha de voler dir multiplicar els requeriments de participació directa per  prendre les decisions clau de la organització, com amb la multiplicació d’assemblees, perquè això a la pràctica significa que un grup reduït acaba prenent les decisions sense que així se’ls hagi designat. Sabem que la delegació i la representació són mecanismes per garantir una presa de decisions més igualitària, més democràtica.  És important, però, que hi hagi més espais on el debat i la creativitat permetin representar millor als afiliats i afiliades, i innovar en velles i noves maneres de defensar els nostres drets. És clau que tothom dins de l’organització tingui la possibilitat d’aportar el seu temps amb allò que consideri més útil.

Al món de la cultura el canvi digital ens ha agafat igual: rígids, atemorits i amb poca capacitat de reacció. Quan va aparèixer Napster, les grans discogràfiques van preferir fer tancar l’aplicació en comptes de posar-hi el catàleg, tot i que Napster permetia la compra de cançons. Les pròpies companyies van cavar la seva fossa i el sector musical s’ha enfonsat, amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball, atomització de les companyies, i creació de menys llocs de treball i més precaris.

Deia abans que tothom dins l’organització ha de poder aportar allò que consideri més útil. En el meu cas, crec que el millor que puc fer per ajudar a la defensa dels drets col·lectius és posar la meva creativitat (molta o poca això ja ho haureu de jutjar vosaltres) al servei d’aquesta causa.

Això és exactament el que estem fent amb el projecte documental que hem engegat amb la Federació d’Indústria i el director Pol Fuentes a partir del 50è aniversari i de cara a la propera assemblea. L’objectiu no és fer un documental sobre el 50è aniversari. L’objectiu és que fer un documental sobre el 50è aniversari ens serveixi per generar espais de debat i participació per imaginar el sindicat de la propera generació. Obrirem el procés creatiu i demanarem a tothom que vulgui que se sumi al projecte, per a que no sigui una decisió exclusiva de la Secretaria General o de Comunicació, sinó del màxim d’afiliats i afiliades possible. Aportant els vostres coneixements sobre la història del sindicat, fotografies i altres materials d’arxiu, recursos econòmics, o organitzant debats i projeccions, farem que una pel·lícula esdevingui no només un entreteniment sinó un motor de canvi.

Al final, no només penso que tindrem un bon documental, sinó que tindrem un documental més entretingut i interessant, més efectiu en la difusió dels nostres valors i la nostra missió, que si s’ho haguessin manegat sols a la Secretaria General. Com en la resta d’actuacions del sindicat, vaja.