Defensar la Democràcia avui és Promoure l’Evolució Qualitativa i Social de la Pròpia Democràcia

team-386673_640

 

Juan Manuel Tapia

Membre del Consell Nacional de la CONC i del CERES (Centre d’Estudis i Recerca Sindicals)

 

 

Quin Paper ha jugat el Sindicalisme en el Desenvolupament de les nostres Modernes Democràcies?

Pensar la relació existent entre el sindicalisme confederal i les nostres societats democràtiques avançades; el present d’amenaces certes per a la democràcia, en aquest context de crisi i conflicte social i polític; i dibuixar a grans trets escenaris alternatius, exigeix ​​desvetllar el procés històric, ni que sigui a través d’alguns episodis significatius, que va desembocar en el nostre estat social, el nostre règim de llibertats i drets socials.

La història de l’esquerra social i política és la història del desenvolupament “qualitatiu” de la democràcia.

És evident que el moviment obrer organitzat, el sindicalisme de classe, i les diferents expressions polítiques de les esquerres, necessiten d’un marc de llibertats per a la seva existència plena i desenvolupament, però la democràcia no ha estat, ni és, un fet instrumental sinó el resultat de la nostra pròpia existència com a subjectes en el procés de lluita de classes.

Fins i tot, quan les estratègies de l’esquerra es van formular com “dictadures” democràtiques, amb resultats tan dramàtics i contradictoris amb els objectius polítics originals, la justificació era la superació dels límits de la democràcia “formal”, i en escenaris de devaluació del propi sistema democràtic, moments de deriva autoritària o situacions de dictadura pura.

Aprofito per reivindicar la permanent reflexió de la relació condicional entre els mitjans i els fins, el que afecta tant als nostres grans moviments estratègics, com a l’acció sindical quotidiana o la negociació d’un conveni col·lectiu, per als quals la democràcia tampoc té caràcter instrumental .

Des del sindicalisme tenim l’avantatge, a poc que reflexionem sobre la nostra naturalesa com a subjecte social, que la democràcia és per a nosaltres “un fet constitutiu”, sense el qual no és possible coaligar les voluntats personals que tenen com a resultat l’acció col·lectiva que implica el sindicat.

Potser per això, la burgesia i l’empresariat, des dels propis orígens de la revolució industrial i el conflicte social modern, van estar atents a prohibir i reprimir el dret de coalició obrera. De forma tan primerenca com 1791, i en plena revolució francesa, els jacobins legislen en favor de la llibertat d’empresa i contra l’associacionisme obrer amb la Llei de Le Chapelier.

Convé no oblidar que el sindicat és expressió de la decisió democràtica de “autoorganització” de les persones treballadores, per exercir una força col·lectiva, una interferència democràtica i legítima, en les relacions de treball. El meu esment a la “autorganització” de les persones en el sindicat no és accidental. Crec que segueix sent una pista útil per al creixement de la nostra organització i la nostra acció com a sindicat. També per pensar els camins que portin, millor d’hora que tard, a la unitat plena del moviment sindical.

Convé rellegir una peça bàsica en la literatura sindical moderna, el “contracte moral” de José Luis López Bulla. Potser és el moment per a que CCOO constitueixi, i obri al públic general, amb utilitats per a nosaltres mateixos, una biblioteca virtual amb documents com l’esmentat. El mateix origen de CCOO és un dels més nítids exemples de “autoorganització” de les persones treballadores.

La veritat és que la història del desenvolupament democràtic de les nostres societats, tant en el polític com en el social, no es pot entendre sense la “genètica” democràtica de l’esquerra social i política. Un procés històric protagonitzat per les classes treballadores i populars, davant de les resistències de les classes dominants, un procés de lluita de classes amb el seu perfil propi en cada context temporal o espacial; amb els seus equilibris diversos, de major o menor estabilitat en el temps, i lògicament, vinculats a les diferents fases del desenvolupament capitalista.

Serveixi aquesta darrera reflexió per afirmar que el nostre estat social de dret té una íntima relació amb les fases més avançades del fordisme-taylorisme. És el desajust entre la nostra realitat politicosocial actual i la configuració de la nova fase del desenvolupament capitalista i les seves lògiques dominants, la revolució tecnològica i la globalització, que estan impactant en les relacions socials de producció a tot el planeta, les que provoquen els dilemes i amenaces amb les que avui ens enfrontem.

Una nova fase que, com ens recordava recentment Miquel Falguera no abandona, sinó al contrari, el taylorisme, perquè aquest és l’expressió de l’autoritarisme de l’empresari sobre l’empresa, o el que és el mateix, el problema del poder en les relacions de treball i sobre l’organització del treball, en disputa amb el sindicat.

Una nova fase de desenvolupament capitalista que està al centre de l’actual crisi i que, curiosament, en pocs anys, ha passat del diagnòstic de Sarkozy, sobre la necessària refundació ètica del capitalisme, a les últimes declaracions de Lagarde, sobre l’existència de suficients marges per a la continuïtat del desenvolupament del sistema. Això de la curiositat és sarcasme, realment es tracta d’advertir sobre les “terribles” condicions materials, socials, polítiques i jurídiques, en què el capitalisme pot, i vol, tenir continuïtat.

Considerar aquest fet ha de ser requisit necessari per a esbossar alternatives, per ubicar en aquestes alternatives, des del general fins la quotidianitat, el paper del sindicalisme en les estratègies de transformació social.

Tornem a la història del moviment sindical, dins dels límits espacials d’un article com aquest, per comprendre la nostra empremta decisiva en la construcció de l’estat social de dret i les llibertats, i de com res del que avui gaudim “ens ha caigut del cel .

No es tracta d’un exercici de “historicisme”; es tracta d’ubicar la nostra realitat en l’esdevenir històric; si es vol, d’una visió de les coses des de les “virtuts” del materialisme històric, que és sempre útil per construir futurs.

La memòria històrica no passa per bons moments, que això sigui així des del camp de la dreta econòmica i política sembla lògic, perquè sempre han intentat amagar les seves pròpies vergonyes; que es produeixi similar fenomen en el camp de l’esquerra és “cretinisme” col·lectiu, i un “adamisme” al servei d’interessos purament personals. No és de rebut que alguns dels nostres creguin haver descobert l’esfericitat de la terra.

Fem-ho a través d’alguns, quatre, episodis transcendents i il·lustratius.

El primer, el gran moviment que va significar el “cartisme”. Un moviment popular, íntimament relacionat amb la classe treballadora anglesa i les seves primeres organitzacions sindicals, que s’estén des de 1838-1848, que té com a plataforma reivindicativa eminentment política i democràtica, el sufragi universal masculí, el vot secret, la renovació anual del parlament – per evitar la corrupció-, el pagament d’un salari als diputats -per permetre l’accés de treballadors a la representació democràtica-, i circumscripcions electorals que garanteixin la proporcionalitat igualitària de vots i representants. No cal que indiqui l’enorme semblança entre aquelles reivindicacions i les que avui, 175 anys més tard, són problemes de la nostra pròpia agenda política.

El segon, es refereix al fet, evidentment no casual, que el primer dret constitucional d’associació obrera, en la Constitució resultat de la revolució de 1868, La Gloriosa, es produeix de manera simultània amb el dret de sufragi universal masculí. Aquesta relació entre associacionisme obrer i democràcia té a veure amb el fet del nou protagonisme polític de les classes treballadores, amb l’elecció dels primers diputats vinculats a ella i a diferents escoles de pensament socialista, Fernando Garrido, posteriorment Francisco Pi i Margall, o fins i tot Fermín Salvochea, un dels principals organitzadors de la primera internacional i alcalde de Cadis. Segur que a Pablo Iglesias no li hagués molestat aquesta referència.

En el mateix sentit, i especialment a Catalunya, cal reflexionar sobre les relacions triangulars i de companyonia, entre els dirigents demòcrates més assenyalats, com Abdó Terradas, els dirigents del primer obrerisme com Juan Muns i Josep Barceló, i la intel·lectualitat dels nostres propis socialistes utòpics, com Narcís Monturiol.

La identificació entre el moviment obrer, català i espanyol, i la democràcia política i socialment avançada, és un fet des dels orígens, i aquesta democràcia avançada, només podia ser, pel retard capitalista del nostre país, una democràcia de transformació impregnada de socialisme.

El tercer, la república de Weimar de 1919, i el primer reconeixement constitucional del dret a la negociació col·lectiva -art. 165 de la Constitució de Weimar-, el naixement del dret de participació dels treballadors en l’empresa i la democràcia industrial, la primera constitucionalització del Dret del Treball i del dret sindical, les primeres passes de l’estat del benestar i els drets humans fonamentals de segona generació, els drets socials vinculats a la feina. Aquestes realitats estan darrere del naixement de l’Organització Internacional del Treball, també en 1919.

Aquestes conquestes socials i democràtiques tenen el seu origen i explicació en els amplis moviments revolucionaris del moment. No van ser en cap cas pacíficament acceptats, i fins i tot després d’acceptats a contracor, i un cop passada l’onada revolucionària, els poders econòmics alemanys van intentar derogar-los a partir del més ampli moviment de locaut patronal que ha conegut l’Europa moderna.

El quart, la participació de l’esquerra social i política europea en la resistència contra el feixisme, que explica l’extensió de la constitucionalització dels drets socials i el propi estat social de dret a partir de 1945, que s’havia iniciat en el Període d’Entreguerres. Nosaltres vivim la nostra pròpia experiència, amb la lluita antifranquista en la qual és essencial la participació de CCOO i que culmina, en la Constitució de 1978, la construcció del nostre propi estat social de dret, la nostra configuració constitucionalment avançada com economia social de mercat, i la constitucionalització dels drets socials.

Està amenaçada la democràcia, tal com la coneixem?

Malauradament, la resposta és afirmativa. Hi ha un amplíssim consens respecte del diagnòstic del que està passant. La nova fase del capitalisme i el desenvolupament de les forces productives, la globalització i la devaluació del paper regulador dels estats nació, la funció dominant del capital financer i l’extensió i aprofundiment dels plantejaments ideològics neoliberals, són el nus neuràlgic de la nostra crisi econòmica, social i política.

Una crisi amb perfil propi lògic però que comparteix amb anteriors crisis capitalistes, com la del 29, alguns trets, ara multiplicats, entre ells el domini de les lògiques del capital financer, la generació d’enormes desigualtats socials i atur, i una àmplia dimensió temporal. El crac del 29, va ser un moment àlgid d’una crisi iniciada molt abans. Va ser el brou de cultiu del “ou de la serp”: el feixisme, i no va finalitzar de fet, fins després de la Segona Guerra Mundial.

Tornen a emergir nous i vells conflictes bèl·lics i el risc de la seva extensió; neixen nous riscos globals per a la humanitat, creats per la lògica del sistema i abans no imaginats, com els que impliquen els límits naturals del planeta, la crisi ecològica i el problema de la sobirania alimentària; adquireixen més virulència els conflictes religiosos i el qüestionament del laïcisme, sobre la base de l’integrisme, i en totes les cultures i tradicions. També els conflictes nacionals mal resolts.

La democràcia, com a expressió tota imperfecta que es vulgui del poder social, és un adversari, llevat que la manipulin dins d’uns límits admissibles per als seus interessos i projectes, dels poders econòmics que governen la crisi, i els seus mediadors polítics de signe divers en les diferents àrees del món.

Existeix també, un ampli consens sobre la ruptura del pacte social implícit després de la postguerra. Explícit, en tot cas, en les constitucions pròpies de l’estat social de dret i les seves institucions, el desenvolupament de l’estat del benestar, la universalització de la sanitat i l’educació, dels serveis públics -inclosos els nous mitjans de comunicació social públics, els serveis socials, la protecció social i un enfortiment de les administracions públiques- i un règim de llibertats públiques i socials avançat, que inclou el dret del treball, el dret sindical i les institucions jurídiques associades com el dret de vaga, i l’exclusió del locaut patronal i la prohibició de conductes antisindicals.

Un pacte pel qual l’esquerra social i política accepta no qüestionar la propietat dels mitjans de producció, accepta la propietat privada de l’empresa i el govern de l’organització del treball per l’empresari, excepte el dret de participació dels treballadors i les seves organitzacions, i els límits socials de l’economia que significa l’interès general.

A canvi, obté el propi estat social del benestar, la possibilitat de polítiques econòmiques públiques, i en general, una forta intervenció en les polítiques de redistribució de la renda, sobre la base d’una política fiscal progressiva, i és clar, les pròpies possibilitats de transformació social que ofereixen les polítiques econòmiques públiques i el sistema democràtic tan treballosament conquerit.

Umberto Romagnoli, descriu aquest itinerari de conquesta social del sindicalisme amb una imatge gràfica, al mateix temps que èpica, que parla de les generacions d’homes i dones de granota blava i mans plenes de durícies, que construeixen els drets socials de ciutadania, i del risc de perdre la memòria d’aquest viatge.

Aquest intercanvi, aquest pacte, o aquest equilibri ha estat trencat per l’evolució del propi sistema i les polítiques neoliberals que el sostenen. Una ruptura a favor del mercat i l’economia capitalista, dels poders econòmics.

Tres exemples significatius d’aquesta ruptura, i la consegüent devaluació democràtica són, d’una banda, la reforma constitucional “opaca” que va suposar l’adopció de límits constitucionals a la política pressupostària de l’estat, i per una altra, la recent sentència del Tribunal Constitucional 8/2015 en relació a la reforma laboral o, en el mateix sentit, el setge a la democràcia grega.

En el primer cas, amb una reforma constitucional autolimitativa de la capacitat de les polítiques econòmiques públiques, ja molt restringides a partir de la transferència de sobirania sobre política monetària a la Unió Europea, sense ser acompanyada per una veritable política democràtica europea sobre l’economia de conjunt. Una reforma constitucional sense referèndum ciutadà i sota la cortina de fum de l’estiu per evitar un veritable debat públic.

La segona, la sentència 8/2015 del Tribunal Constitucional que dóna llum verda a aspectes importants de la reforma laboral, en la mateixa línia que l’anterior sentència 119/2014, que de forma explícita planteja la subordinació dels drets constitucionals fonamentals, en aquest cas, el dret a la llibertat sindical i la negociació col·lectiva, a les exigències econòmiques de l’actual context. Vegeu una anàlisi més detallada de totes dues al butlletí jurídic sindical del CERES (Anàlisi de la sentència del TC 119/2014, Anàlisi de la sentència del TC 8/2015).

Això és, a més de l’abandonament per part del Tribunal Constitucional de la seva missió central com a tribunal de garanties constitucionals, una manifestació clara de la ruptura d’un dels principis fonamentals de la democràcia des que va ser formulada per Montesquieu en 1748, en l’Esperit de les Lleis: el de la divisió de poders, i la independència del poder judicial.

Es tracta d’una reforma constitucional “encoberta”, i un pas més en el procés de “desconstitucionalització” del dret del treball.

Una peça d’acompanyament a aquesta deriva antidemocràtica són els plantejaments de criminalització de l’exercici del dret de vaga. Dret de vaga que ha estat qüestionat recentment en un gran debat a l’OIT; la qual cosa indica el caràcter universal dels problemes dels que parlem.

La tercera, el qüestionament, llis i pla, de la sobirania política del poble grec. El pronunciament democràtic del poble grec, que implica una impugnació de les polítiques neoliberals europees, s’ha convertit en un laboratori de proves de la lluita contra els poders no electes democràticament que governen la Unió Europea. La qüestió no és la dels límits que imposa la Unió, sinó la necessitat d’un canvi des de les sobiranies populars dels estats membres, per afirmar una nova sobirania democràtica dels pobles del conjunt de la UE, transformant social i políticament Europa.

Què reflexions poden ser útils per al “Què fer”?

Són reflexions que cal abordar d’una manera integral i interdependent.

La primera ha de referir-se a que no és possible fer un viatge en el temps al passat, per recompondre, en els mateixos termes, la situació anterior a la ruptura dels antics equilibris polítics, socials i econòmics. Ni és possible ni desitjable, al meu entendre, per a la humanitat. Les raons són múltiples, i només apunto algunes.

Aquella no va ser una “edat d’or”; el món dels blocs que perpetuava el domini, en tots dos, de la condició assalariada amb la transformació social real “hipotecada”, en una i altra riba, amb els dèficits democràtics, no per singulars menys comuns, en un i altre camp. Amb els riscos bèl·lics catastròfics i la permanent amenaça a l’ecosistema planetari.

Però el que és determinant són les característiques de la nova fase de la manera de producció capitalista, que ha d’identificar-se per construir qualsevol línia d’estratègia social i política alternativa: la globalització, la revolució tecnològica i organitzativa de l’organització del treball, que han configurat des de fa anys, noves lògiques dominants en el sistema i nous poders en lliça.

Qualsevol alternativa s’ha d’ubicar en la nova realitat. Des dels objectius que assenyalin grans canvis generals, als que dissenyen transformar qüestions més quotidianes, com la negociació col·lectiva, o la regeneració democràtica del subjecte sindical, per posar dos exemples.

Això dóna sentit al títol d’aquest article, defensar la democràcia avui és l’acció pel seu desenvolupament qualitatiu en la nova realitat.

La segona ha de caracteritzar el nostre paper en el disseny del futur. El sindicat està legitimat, i ho estarà més amb la seva pròpia regeneració democràtica i participativa, per redefinir el seu projecte sindical i actuar en la construcció del futur. Una condició bàsica és mantenir el seu propi perfil com a subjecte social de l’esquerra, la seva autonomia, la seva independència, la seva representació de la continuïtat de la centralitat del treball en les societats humanes, que constitueixen l’epicentre del projecte sindical. No quedar atrapat, en la immobilitat i la passivitat, de l’expectativa del canvi polític. Un canvi polític, per altra banda, que no és possible en tots els seus efectes sense la nostra participació i compromís.

Així, el sindicat té legitimitat per opinar sobre les grans línies de la reforma democràtica necessària. La necessitat d’una democràcia més participativa i de nous instruments de consulta ciutadana. Noves exigències de democraticitat dels partits polítics i sobre els compromisos que impliquen els seus programes electorals. Sobre el sistema electoral, la proporcionalitat del sistema i l’existència de circumscripcions de proximitat. Sobre el finançament de partits i organitzacions socials. O en relació a l’existència d’un laïcisme efectiu, o una divisió de poders real i independència de la justícia.

Totes les polítiques socials i les polítiques públiques són objecte de la nostra anàlisi i la nostra acció.

També l’estructura de l’estat i l’entramat institucional entren dins de l’esfera de la nostra opinió i la nostra influència. Les llibertats nacionals, l’enfortiment del municipalisme. L’únic criteri exigible és el propi criteri democràtic, i de defensa i respecte de la diversitat d’opcions democràtiques. Per això la formulació del dret a decidir és un encert.

La tercera reflexió hauria de referir-se a l’íntima vinculació entre aspectes de la democràcia que el propi sistema ha intentat mantenir inconnexos. Sobirania política i sobirania econòmica. No pot existir un veritable aprofundiment democràtic en allò polític si de manera simultània no es desenvolupa la sobirania econòmica. Això és un fet des dels mateixos començaments del capitalisme i expressa els límits de la democràcia en la concepció de l’estat liberal. Justament per superar aquesta situació neix l’estat social de dret, ara amenaçat.

La reversió en termes de poder dels actuals desequilibris a favor del mercat i l’economia, avui tan evidents. La formulació de noves regles de control social i democràtic del mercat i el món econòmic, exigeixen al sindicat i a l’esquerra nous plantejaments. Des de 1981, i el programa comú de l’esquerra francesa, tan ràpidament abandonat, no s’ha reeditat una alternativa seriosa, de consens social i il·lusionant com aquella.

Cal repensar els límits del dret de propietat privada i del mercat, que facin realitat la formulació de l’economia social de mercat -si aquesta és l’opció general ara- i facin efectiva la prevalença de l’interès social i general. Límits des d’allò institucional i constitucional, però també, des dels poders socials. Cal repensar el paper de les empreses públiques i la gestió dels serveis públics, el control públic dels sectors estratègics, inclosa la banca i la necessitat d’una banca pública, o el problema dels interessos privats que governen els mitjans de comunicació social.

També cal replantejar les formes d’economia i propietat social, i les noves experiències d’economia ciutadana o col·laborativa, el voluntariat, etc, separant clarament el gra de la palla.

El nostre paper representatiu del món del treball només és possible exercir-lo des d’una representativitat real del conjunt del món del treball, tal com es presenta en les actuals realitats econòmiques i socials. El treball autònom, el treball cooperatiu, les diverses formes de treball avui denominat informal, etc.

Un major desenvolupament efectiu de la qüestió de la responsabilitat social d’empreses, administracions i organitzacions és una peça important d’aquesta operació.

Aquest renaixement del que és social i ciutadà en la lluita pel desenvolupament qualitatiu de la democràcia, ha de generar el desenvolupament de nous drets socials de ciutadania i l’aprofundiment dels que avui són simplement esbossos o afirmacions importants però retòriques. Noves formulacions de drets que han de impregnar les reformes constitucionals i el propi desenvolupament constitucional europeu.

En aquest ampli moviment cal continuar aprofundint la relació entre el sindicalisme i els moviments socials i plataformes ciutadanes. També cal estendre i desenvolupar la nostra convergència amb el món del coneixement més divers i la cultura.

En aquest terreny, des de la perspectiva més específica del sindicat, és urgent tornar a posar en la nostra agenda la qüestió del que s’ha anomenat històricament la democràcia industrial. I fer-ho des de la nova realitat de les empreses, des de les noves concepcions dels drets de les persones diverses en el món del treball, des de nous drets sindicals i col·lectius en l’organització del treball tal com es configura avui en els nous paradigmes organitzatius i tecnològics. Drets proactius que garanteixin el poder sindical al projecte empresarial.

Aquesta és una part essencial del projecte sindical per a la reforma del sistema de relacions laborals i de treball. Un sistema que necessita de noves regles de representativitat del sindicat, d’un nou sistema d’eleccions sindicals que ampliï la seva capacitat democràtica de forma inclusiva per a les persones de la petita empresa que ara estan pràcticament excloses, d’un major desenvolupament del sistema extrajudicial de solució de conflictes que ampliï la seva actuació a l’esfera de la prevenció i assessorament, que garanteixi un major poder de l’autonomia col·lectiva.

No hi ha dubte que la reforma del sistema de relacions de treball necessita de la reversió i qüestionament dels canvis operats per les contrareformes laborals, però l’alternativa no pot ser la simple “marxa enrere” perquè el sistema des de fa temps necessitava i necessita de una veritable reforma per vincular-lo a les noves realitats i per fer efectiu un veritable projecte sindical de reforma democràtica del sistema.

Un recent article d’Antonio Baylos, accessible des del nostre Butlletí Jurídic Sindical del CERES, ofereix interessants pistes i reflexions sobre aquesta reforma, i la necessària reconstitucionalització del dret del treball.

La quarta reflexió que proposo té relació amb la necessitat de continuar avançant a ubicar el nostre projecte sindical, amb caràcter estratègic, en la realitat de la globalització.

Les actuals limitacions dels estats nació no poden suposar una negació de les seves encara enormes potencialitats per al canvi. Ara bé, el sindicat no pot obviar aquestes limitacions, però la seva acció en l’àmbit dels estats nació s’ha de concebre com una contribució a un projecte més general, en el nostre cas, el de la democràcia i la dimensió social europea, que cal seguir construint a la nostra Confederació Europea de Sindicats. Al mateix temps que cal fer-ho des d’una perspectiva de caràcter global i internacional.

Necessitem aquest projecte de reforma de les institucions de la Unió Europea, necessitem un projecte internacional del sindicalisme per a la reforma de l’OIT, o aportar la contribució del món del treball a la reforma de Nacions Unides.

La cinquena i última, més que una reflexió és una pregunta. Pot el sindicalisme dissenyar un projecte sindical de regeneració i reforma democràtica, sense fer-ho des del propi aprofundiment democràtic del sindicat i de la seva acció col·lectiva? Crec que no. El procés d’Assamblea Oberta, programat per CCOO de Catalunya, ha de ser una oportunitat per analitzar, de manera oberta a les persones afiliades i a la societat, l’abast dels canvis necessaris.

Sabem que el capitalisme pot sobreviure en un escenari de democràcia i llibertats devaluades, en sistemes polítics que neguen drets democràtics bàsics com el dret de llibertat sindical i de negociació col·lectiva. És més, avui sembla que aquesta és una opció triada per a la seva supervivència. Fa temps que el capitalisme va abandonar el mite de la seva identificació amb la llibertat i es mostra progressivament inadaptat a la democràcia, perquè la democràcia i el seu desenvolupament qualitatiu, en el fons, l’impugna com a sistema.