Manolo Fages
Secretari general de la FSC-CCOO Catalunya
Els set anys que portem de profunda crisi econòmica han posat al descobert també que el model polític, fruit del consens democràtic sorgit de la transició, es troba acabat, un model que el pas del temps i l’immobilisme dels partits tradicionals, bàsicament el bipartidisme PP i PSOE, ha assolit un alt grau de desafecció de la ciutadania cap a la política, augmentant l’abstenció i la sensació de “tots són el mateix”, etc.
La dramàtica situació generada per la crisi econòmica, amb els inacceptables nivells d’atur, les contínues retallades en drets socials i l’empobriment continuat de la societat, principalment de la classe mitjana i de la classe treballadora, així com la falta d’expectatives d’una generació de joves, segurament la més preparada de la nostra història, han donat lloc al qüestionament del sistema polític d’aquest país, sentint-se no representats per l’actual “classe política”. Aquest aire fresc de rebel·lia i de conscienciació, jo no diria política, però sí social, va tenir la seva eclosió en el 15-M, semblant que els ciutadans anaven a prendre major presència en la vida política d’aquest país, exigint una democràcia real. Curiosament en plena expansió del moviment 15-M es produeixen les eleccions municipals amb un aclaparador triomf de la dreta del PP, que juntament amb la majoria absoluta aconseguida en 2011 han donat la major concentració de poder aconseguida per un partit en la democràcia espanyola.
La veritat és que a mesura que avança la crisi, transformant-se en una crisi social i política, coincidint a més amb l’aparició d’importants casos de corrupció que afecten alguns partits polítics i institucions, es fa més palesa la necessitat d’insuflar una alenada d’aire fresc a la nostra anquilosada democràcia, i fins i tot d’iniciar un nou procés constituent.
La societat reclama a hores d’ara major grau de participació en la vida política. No en tenim prou amb votar cada quatre anys, són necessaris nous elements de control sobre l’acció política, de fiscalització de la gestió i d’assumpció de responsabilitats per aquells que tenen l’obligació del bon govern del que no és seu, sinó que la societat hem dipositat a les seves mans, però el govern actual i el partit que el sustenta, al contrari d’escoltar les demandes socials respon amb mesures repressives, com són la “llei mordassa “, la reforma del codi penal, etc.
En definitiva, en el context actual es constata la pèrdua de qualitat dels nostres sistemes democràtics, el descrèdit de totes les institucions –governamentals, judicials, polítiques, socials, també sindicals- i s’accentua la necessitat d’introduir canvis profunds en un moment d’exigència de regeneració i de nou impuls democràtic. Transparència en les actuacions, rendiment de comptes, mecanismes participatius, utilitat en l’acció,… són elements que cal repensar en l’actual marc de democràcia representativa insuficient.
En aquestes noves realitats el mercat de treball està suportant, de fa temps, continuats i profunds canvis. Les relacions laborals han anat evolucionant imbuïdes també de la lògica de la ideologia hegemònica, que ha utilitzat els avenços tècnics i la internacionalització dels processos productius i de distribució per reforçar el poder unilateral de l’empresari, afeblint així el dels treballadors organitzats i deixant en la indefensió els col·lectius més febles, esmicolant les unitats productives per introduir una major flexibilització dels processos i una precarització laboral amb l’objectiu final d’augmentar la taxa de guanys.
En aquestes noves condicions el sindicat té dificultats per ser la forma organitzativa dels treballadors de les petites unitats productives o de serveis, per unificar reivindicacions de col·lectius segmentats en condicions i expectatives vitals diferents, per dotar d’eficàcia les formes de lluita tradicionals.
Aquests canvis en el mercat de treball es produeixen en l’escenari d’una triple crisi –econòmica, social i polític-institucional- on el paper i la funció social del sindicalisme tendeixen a quedar desdibuixats, la seva credibilitat qüestionada i la seva utilitat ignorada.
En els darrers temps el sindicalisme en general, i CCOO en particular, ha estat sotmès a un intent de descrèdit des de la dreta econòmica i social, que ha intentat a través dels seus mitjans de comunicació el desmantellament del sindicalisme, com últim fre als seus interessos ultra liberalitzadors del mercat laboral. D’altra banda, la presència de persones vinculades als sindicats en alguns dels casos de corrupció, al costat de la percepció de part de la societat que els dos sindicats formaven part del sistema polític-social a què abans fèiem referència i per tant que som part del problema, traslladant a l’opinió publicada, més que a l’opinió real dels treballadors, la inutilitat dels sindicats i la seva decadència.
Una crítica social i mediàtica, possiblement en alguns casos interessada, però que no hem de deixar de llegir atentament. Hem d’esbrinar sobre quin substrat es realitzen aquestes crítiques i quines de les nostres pràctiques les afavoreixen per canviar-les.
Seríem uns imprudents si el sindicat no fes un profund procés de reflexió sobre si la seva estructura, així com les seves pràctiques, són adequades al moment històric en què ens trobem i sobretot si són les apropiades per afrontar el futur, amb l’objectiu de seguir sent l’instrument necessari per als treballadors i treballadores.
CCOO ja ha iniciat aquest procés, primer procedint a una profunda reorganització sectorial i en el cas de la CONC, també territorial; posteriorment amb l’aprovació d’unes “mesures per reforçar les millors pràctiques i un codi de conducta”, amb una àmplia participació de l’afiliació, però des de la CONC considerem que cal encara un avanç més gran.
El passat 20 de novembre iniciàvem els actes de celebració del 50è aniversari de la CONC, de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Ho fèiem amb la voluntat de posar en valor el paper i la funció del sindicalisme al llarg dels últims 50 anys i, alhora, ressaltar el valor social del treball. Però també amb la voluntat de reivindicar la utilitat del sindicalisme per construir un futur de drets i d’igualtat. Volem aprofitar el conjunt d’actes que es realitzaran al llarg de tot l’any per revisar i actualitzar les formes, les propostes i l’acció del sindicat per encarar el futur en termes d’utilitat i de representativitat.
Per això hem llançat la iniciativa de desenvolupar una Assemblea Sindical Oberta, amb la qual pretenem que la societat ens ajudi a reflexionar sobre els problemes que apressen avui al món del treball i com ha de reaccionar i organitzar-se el moviment sindical, com afrontar problemàtiques com la de la precarietat laboral, la desocupació…
Un debat obert a l’afiliació, però també al conjunt dels treballadors i treballadores i a la societat en general. Hem d’utilitzar múltiples instruments de participació i recull de visions: debats argumentats i contrast de posicions, sessions de treball, tallers de participació, sondejos d’opinió. Un debat al qual convoquem el conjunt d’organitzacions sindicals i socials per reflexionar junts i debatre plegats, per definir les noves estratègies del moviment sindical català avui i durant els propers anys.
Les qüestions que volem debatre de manera oberta volen respondre a un seguit d’inquietuds i requeriments que emplacen el sindicalisme en aquests moments:
- Parlar de participació vol dir espais de debat i maneres de prendre les decisions no només en el sindicat sinó també a l’empresa i en els espais on participem amb altres moviments socials.
- Com organitzar els treballadors i treballadores. Els espais de concertació i la negociació col·lectiva han quedat molt reduïts i en molts casos no són suficients per concretar propostes, i la vigilància dels drets laborals de molts treballadors i treballadores és escassa. Com oferir respostes organitzatives, sociopolítiques i d’assessorament en la nova realitat del mercat de treball.
- En una situació de por i de desmobilització dels treballadors i treballadores hem de trobar noves formes de visibilitzar el conflicte.
- Hem de situar l’ètica com a valor central de l’activitat sindical, més enllà de la transparència i de les bones pràctiques. L’ètica és un valor que identifica els treballadors i treballadores i l’organització sindical. L’ètica també implica el compromís de transmetre els valors de solidaritat, igualtat, suport i ajuda mútua.
El procés de l’Assemblea Sindical Oberta, no pot ser un procés a l’ús de les practiques sindicals, sinó que la seva utilitat radicará també en la flexibilitat; flexibilitat en la forma de realitzar les assemblees preparatòries, flexibilitat en la forma de realitzar aportacions, flexibilitat en els mètodes utilitzats per a això, i sobretot confiança en què totes les aportacions seran valorades i que les conclusions del debat que ens portarà fins a la tardor hauran de ser el punt de partida perquè dissenyem el model de sindicat que volem per al futur pròxim, un model de sindicat dissenyat per a tots i totes i entre tots i totes.
Estem convençuts i convençudes que l’assemblea sindical oberta servirà per reforçar la funció i la utilitat del sindicalisme de CCOO, i per a què els propers 50 anys continuem construint presents i futurs.
Us animem a participar-hi!
Deixa un comentari