Gemma Lienas
Escriptora
@gemmalienas
El títol és un lema del maig del 68 que s’ha invocat moltes vegades i que, ara, per sortir de la “crisi”, tornem a necessitar. De la mateixa manera que també ens cal un canvi de 180º –una revolució— tant pel que fa a l’economia, als drets de la ciutadania, a la sostenibilitat del planeta… si volem sortir de l’atzucac en què ens trobem.
A la història de la humanitat hi ha hagut diverses revolucions. Revolucions de classe, com la Revolució Francesa. Revolucions de grup d’edat, com la del maig del 68. O revolucions econòmiques, com la del Neolític.
Al Neolític, juntament amb la invenció de la roda i el descobriment de l’agricultura, s’inicia un sistema social, el patriarcat, i un sistema econòmic, el de la propietat privada i consegüentment el capitalisme, que es retroalimenten i que han perviscut al llarg dels segles. Per deixar-ho clar: al Neolític es van posar les bases perquè el 2015 “pintessin bastos”, però, la situació s’havia començat a tornar negre com la xocolata desfeta després de la caiguda del mur de Berlín, quan el capitalisme, lliure ja del contrapès a l’altra banda de la balança, va ensenyar la seva cara més salvatge. I així hem arribat al punt en què és més important l’enginyeria financera que el treball productiu, en què és essencial salvar els bancs perquè no facin fallida però no les famílies estrangulades i incapaces de pagar la hipoteca, en què les grans fortunes no paguen impostos mentre que la classe treballadora ha de fer front a tots els que un país necessita, en què ens plantegen l’economia col·laborativa com un progrés quan no és més que una nova i recargolada trampa capitalista: si no arribes a final de mes llogant la teva força de treball, pots llogar les teves pertinences, com el cotxe, una habitació per als guiris, el teu sexe, el teu cos…
Així doncs, sembla que per sortir d’aquesta anomenada crisi –que no és sinó una estafa–, n’hi hauria d’haver prou amb un canvi de model: ens carreguem el capitalisme i ens proposem que el bé comú sigui l’objectiu. I dient això no estic propugnant tornar al model dels països comunistes, que tampoc no va funcionar. El que vull dir és que òbviament hem de trobar-ne un que es basi en la justícia social. Amb tot, això no serà mai possible si no derroquem també el model patriarcal i aconseguim una societat paritària de debò. Només així ens en sortirem econòmicament i, de passada, recuperarem la democràcia.
El patriarcat, basat en les suposades superioritat masculina i inferioritat femenina, atorga el poder a l’home, mentre que a la dona li adjudica un paper subordinat. Un altre aspecte clau del patriarcat és la diferenciació entre treball productiu –que es desenvolupa a l’esfera pública, té reconeixement social i rep una recompensa econòmica– i el treball reproductiu o temps de la cura –que és privat, no té reconeixement social i tampoc té recompensa econòmica.
Tradicionalment s’ha considerat que, de manera natural, les dones estan preparades per tenir cura dels altres, és a dir, la neteja de la llar, la intendència, la cura de criatures, persones ancianes i persones malaltes. Per això a les dones se’ls reserva el temps reproductiu, ja sigui a casa, sense cobrar, ja sigui a fora de casa (sector públic: hospitals, guarderies, escoles, neteja, llars de gent gran…), amb treballs precaris i molt mal pagats.
La divisió del treball suposa mà d’obra gratuïta per a totes les hores –que en són moltes— dedicades al temps de la cura. Aquest temps de la cura, com ja hem dit, no remunerat ni reconegut socialment, ha resultat sempre invisible; mai no s’ha tingut en compte en els estudis econòmics. És inversemblant que cap economista fins ara no s’hagi adonat que les hores de treball productiu no són possibles sense les de treball reproductiu i que, si es vol saber de debò, doncs, quin és el PIB (i faig servir aquesta referència perquè és la que s’usa en economia) d’un país, s’han de monetitzar les hores del temps de la cura i afegir-les. Així ara sabem, gràcies a estudioses com la Cristina Carrasco o la María Ángeles Durán que, en termes econòmics, el temps de la cura representa més d’un terç del PIB d’un país.
La Revolució de què parlàvem al començament passa per transformar les mentalitats, cosa que només serà possible amb educació i amb canvis a la legislació. L’educació hauria de ser una coeducació real: amb formació per al professorat, amb modificació dels currículums escolars per tal d’introduir-hi, no només figures femenines sinó també els sabers de les dones, amb educació en la igualtat i en el respecte a l’altre. I els canvis de lleis ajudarien al canvi de mentalitats: permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles, canvis en els usos del temps, tirar enrere la reforma laboral del PP i introduir millores per als treballadors, especialment en tots aquells terrenys en què es produeixen desigualtats segons siguis home o dona. Algunes d’aquestes desigualtats són: contractes a temps parcial, desigualtat salarial, sostre de vidre per a les dones…
Naturalment que les persones feministes som una pedra a la sabata i qui té el poder es resisteix al canvi, però això ha passat en totes les revolucions. És a les nostres mans lluitar per canviar el món. Prou realitats, volem promeses!
Deixa un comentari