El dilema polític del sindicalisme

font-705667_640

 

Pepe Gálvez

Portaveu de la FSC de CCOO Catalunya

 

 

 

Allò que els mitjans no expliquen

Pocs subjectes socials són despatxats amb tants llocs comuns i dosis de superficialitat en els mitjans de comunicació com el sindicalisme a Espanya. No en va, en l’àmbit de la informació sobre l’economia, s’ha donat en el nostre passat recent tot un procés de marginació i subordinació del Treball respecte al Capital. Així, hem vist desaparèixer la secció de laboral de la premsa escrita i de la majoria dels mitjans audiovisuals, alhora que la secció d’economia es convertia en un noticiari al servei dels interessos empresarials; no deixa de ser significatiu que en el diari Públic es titulés Diners. Afegim a això que en el camp acadèmic el “pensament” econòmic s’ha aliat, o sotmès, majoritàriament al dogma neoliberal. Per això, l’ús en els mitjans el ja gastat i desgastat lloc comú que el sindicalisme està desprestigiat, té molt de sagnant cinisme. Però el més greu és que se segueix distorsionant la realitat, reflectint només una part d’ella i quedant-se en la mera superfície. El que és lògic, perquè hi ha molt pocs periodistes que coneguin el món del treball que, per exemple, informin amb coneixement del llarg i extens procés electoral en què el sindicalisme de classe i confederal se segueix legitimant. És una legitimació parcial però real, i que qüestiona visions simplistes o interessades al servei del seu amo. I és que el retrocés del sindicalisme no s’ha produït essencialment a les fàbriques, empreses o administracions sinó en el camp del poder polític i econòmic, i especialment en el terreny del desenvolupament de la democràcia en l’economia.

La regressió gremialista

És cert que el sindicalisme està davant d’un dilema en què tot allò que no siguin avenços qualitatius són retrocessos fatals que posen en qüestió la seva funció i, per tant, la seva existència. Encara que alguns descerebrats neoliberals i molts dels nostres espavilats empresaris sospiren per l’eliminació dels sindicats, saben que la negociació individual és una distopia, només realitzable en aïllades situacions amb condicions excepcionals. El que volen de veritat és un sindicalisme fragmentat, d’empresa, gremialista, per tant, feble socialment i incapaç de plantejar alternatives generals, incapaç de defensar al conjunt d’interessos de les persones que viuen o haurien de viure del seu treball. L’aposta de la contrareforma laboral i gran part de l’empresariat és la d’estimular la dinàmica reivindicativa parcial. El sindicalisme viu instal·lat contínuament sobre la tensió entre allò individual i allò col·lectiu. Els seus afiliats i els seus representats demanden serveis o actuacions en defensa d’uns interessos que s’expressen en una primera instància al “i d’allò meu què” o sigui en demandes particulars, individuals o de col·lectiu gremial, però són les conquestes generals les que garanteixen atendre a mig i llarg termini aquestes demandes específiques. La reivindicació individual o gremial no qüestiona el poder empresarial, l’organització del treball, l’orientació econòmica, les conseqüències ambientals i socials del producte o servei prestat; només reclama una major part del pastís a repartir per a si o per al seu col·lectiu. Ara bé, el sindicalisme confederal no pot derrotar al sindicalisme gremialista només amb bones paraules i lluita ideològica, ni tampoc competint en el seu mateix terreny i amb les seves mateixes armes, sinó afirmant en la pràctica els seus avantatges, és a dir, amb conquestes de beneficis generals i recuperant capacitat d’interlocució, proposta i poder social.

El forat negre de la gran desigualtat

En els actes que s’han realitzat a Catalunya per commemorar el cinquantenari de l’Assemblea fundacional de CCOO celebrada a la Parròquia de Sant Medir de Barcelona, s’ha destacat el lligam entre la reivindicació laboral concreta i l’aposta política per un marc de llibertats com una característica fonamental de l’organització en aquells anys. La millora de les condicions laborals necessitava d’un marc democràtic per a realitzar-se, necessitava de canvis polítics perquè el Treball pogués enfrontar-se al capital en condicions més igualitàries. Per això Comissions va ser un element essencial en la mobilització popular antifranquista, la persistència i extensió de les seves lluites van contribuir a invalidar a la Dictadura com a marc polític, fins i tot pels interessos oligàrquics. Una altra cosa és qui es va endur el gat a l’aigua en la direcció del procés de la transició. Però tot i així, el sindicalisme confederal va seguir mobilitzant i pressionant per conquestes de drets en l’àmbit polític-legislatiu que afecten drets laborals com l’Estatut dels treballadors o l’Estatut dels treballadors públics però també a drets socials com el sistema de la sanitat pública o la previsió social. Conquestes que ara són claus per evitar una catàstrofe social en la situació actual. No obstant això, aquestes conquestes s’aconsegueixen quan a nivell europeu i nord-americà s’està donant un procés en sentit contrari. És el procés cap a la desigualtat de la gran divergència, o sigui, la reversió de l’evolució cap a la igualtat que s’havia produït després del New Deal nord-americà i la II Guerra Mundial. Aquest procés descrit per Josep Fontana a “Por el bien del imperio”, s’inicia amb el  Memorando confidencial: ataque al sistema americano de libre Empresa de Lewis Powell de 23.8.1971, un autèntic programa d’actuació per al poder empresarial que explicita una estratègia per recuperar la iniciativa hegemònica, com explicita el següent paràgraf:

“Però no s’ha de posposar l’acció política més directa, a l’espera que el canvi gradual en l’opinió pública s’efectuï a través de l’educació i la informació. El món empresarial ha d’aprendre una lliçó apresa fa molt temps pels treballadors i altres grups de pressió. La lliçó és que el poder polític és necessari; que aquest poder ha de ser cultivat amb perseverança, i que, quan sigui necessari, s’ha d’usar amb agressivitat i determinació -sense vergonya i sense la reticència que ha estat tan característica del món empresarial nord-americà.”

Desregulació versus control

Una estratègia que primer ha neutralitzat la influència política que havien aconseguit les organitzacions de la classe obrera i després ha subordinat les institucions democràtiques al poder de les grans corporacions i especialment de l’oligarquia multinacional financera. Amb això s’ha consumat la desnaturalització de la democràcia, s’han consolidat òrgans de poder aliens, explícitament o implícitament, al control democràtic dels ciutadans.

Aquest procés degeneratiu s’ha manifestat en, o s’ha vist afavorit per, l’evolució-involució de les forces polítiques que representaven els interessos de la classe obrera en les institucions. La socialdemocràcia ha autoreduït dràsticament la seva capacitat de reforma i la seva, de natural limitada, autonomia respecte al capital; mentre que els hereus del comunisme no han sabut articular una alternativa radical i creïble al capitalisme. Una altra manifestació del mateix fenomen és que, l’anomenada nova política en gran part ignora, quan no amaga intencionadament sota la disfressa de la ciutadania, la problemàtica del món del treball, que malgrat tot afecta la majoria de la societat.

Una estratègia que s’ha dirigit clarament a consagrar la subordinació del treball al capital, i a fer-ho per mitjà de la desregulació, desregulació nacional i internacional del capital financer, desregulació mediambiental, desregulació laboral, reducció contínua de la capacitat d’intervenir la societat en els mercats i especialment en el financer. I és que l’única forma d’embridar i limitar el poder del capital és regular-ho, és construir poder alternatiu que ho controli. Significativament, la pèrdua de drets de la majoria és fruit del mateix procés pel qual s’alliberen de deures a la minoria dominant. L’orgia de productes financers opacs i fraudulents s’ha produït en escenaris de domini del capital financer, de deteriorament global de condicions laborals, de globalització comercial, de deslocalització, de submissió del poder polític als designis del poder econòmic … La subordinació del Treball al Capital, és la subordinació dels drets laborals als beneficis de l’empresariat i dels drets socials als beneficis de les elits financer-especulatives.

Resistir no sempre és vèncer

En aquest context la contínua activitat sindical, més o menys encertada, en les empreses o en les branques productives o de serveis s’ha vist a llarg termini mediatitzada per les condicions generals adverses i pel fet que els centres de decisió estan allunyats de la seva capacitat de pressió. El mateix diàleg social ha estat subvertit des de la part empresarial que ha optat per la imposició i ha utilitzat el poder polític amb agressivitat per impulsar contrareformes laborals que estenguin la misèria a la societat, redueixin progressivament el poder sindical i incrementin la subordinació del Treball al Capital.

El sindicalisme ha de debatre si no ha pecat d’acceptació acrítica de certs models empresarials, especialment els financers, o certs valors com el de la competitivitat, que si bé han permès durant un temps alts nivells salarials han derivat a la llarga en grans pèrdues d’ocupació . Però aquest debat s’inscriu en un més ampli de com combatre la subordinació que tracta d’imposar el Capital. En aquest sentit, sense obviar la conveniència del diàleg amb aquelles posicions crítiques que estan realitzades des del coneixement o la necessitat de la urgent autocrítica i conseqüent renovació organitzativa, cal insistir que el problema rau en l’esfera política, en la relació dels sindicats amb el poder. La mateixa alternativa a la precarització només pot inscriure’s en una alternativa sociopolítica amb salaris mínims dignes, regulació contractual, protecció i garantia social i un altre model de desenvolupament econòmic.

Per tot això, el sindicalisme confederal i especialment Comissions Obreres ha de passar a la contraofensiva a mig i llarg termini en el terreny del pensament i a curt termini en el de la informació i l’acció política. Necessitem una estratègia d’aliances amb part del món acadèmic que potenciï el pensament crític, però necessitem ja recuperar espai, capacitat i incidència política. Necessitem situar el treball, les relacions laborals, el model empresarial, la democràcia a l’empresa, la democràcia en l’economia, la reforma fiscal, els drets socials i els serveis públics com a part essencial del procés de canvi que aquesta societat ha de realitzar, procés que no serà ni curt, ni senzill, ni fàcil. Necessitem una politització del conjunt del sindicat des de i en l’autonomia de la gestió del conflicte social. Autonomia que encara que no és equidistància és el contrari a seguidisme, perquè significa tenir capacitat per a, des de les nostres potencialitats i limitacions, donar solució política a l’actual configuració del conflicte social, i saber fer-ho amb la determinació i agressivitat que recomanava Lewis Powell als empresaris, encara que no amb el desvergonyiment que practiquen molts d’ells.

Som part fonamental, decisiva, de l’esquerra social i per això hem de ser part essencial del necessari gir polític a l’esquerra d’aquesta societat per donar urgents respostes socials per als més febles i fer un canvi democràtic radical en la política, l’economia i allò social. En aquest sentit el nostre horitzó a curt i mig termini, almenys, ve marcat per l’adequació i recuperació clara, sense additius populistes, del significat polític del concepte d’esquerres així com per l’estratègia unitària. Les tasques a emprendre i els adversaris a convèncer i enemics a batre són tantes i de tal envergadura que la fragmentació actual és tan infantil com suïcida.

Vivim temps incerts però també apassionants i hem d’actuar amb el protagonisme que ens correspon.