Les reformes laborals no han vingut per quedar-se

SplitShire_IMG_0103-1024x682-970x500

 

Antonio Baylos

Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat de Castilla La Mancha 

 

 

Els tres grans objectius en què es resumeixen les anomenades “reformes estructurals” que estan indissolublement lligades a les polítiques d’austeritat són els següents:  la reducció de la despesa pública destinada a l’Estat Social,  la desregulació definitiva del mercat de treball amb la generalització de la precarietat , l’abaratiment i la facilitació de l’acomiadament, i la reducció al mínim del poder contractual del sindicat, convertint la negociació col·lectiva en un pur instrument de gestió empresarial. Finalment, la privatització dels serveis d’interès general per  aconseguir beneficis privats als grans grups d’interès econòmic. La virulència de la reforma i la modificació que aquesta ha produït en un esquema regulatiu bastant assentat, ha portat a l’exaltació del poder privat, la relegitimació de l’asimetria històrica de la relació laboral i a la restauració del poder unilateral de comandament a l’empresa com característiques més rellevants del nou model.

S’insisteix que aquest és un marc irreversible, però per contra, la situació ha de canviar inexorablement i el sindicalisme de classe ha de ser un agent decidit en aquest canvi. És constatable ara, no només la condensació d’una opinió pública majoritària que rebutja el model laboral degradatori dels drets individuals i col·lectius derivats del treball, sinó que planteja la reversibilitat d’aquesta situació. El sindicalisme confederal ha d’avançar en el debat i la discussió de les línies generals sobre les quals hauria de desplegar una nova regulació legal de les relacions laborals. Per això, no ha de limitar-se només a debatre els projectes que poden venir de l’actual presència de subjectes polítics i de les seves propostes electorals, rebutjant algunes d’aquestes – com les que sostenen UPiD i Ciutadans sobre el “contracte únic” – i avalant altres, sinó mostrant una aproximació pròpia basada en el projecte de societat que en aquests moments el sindicat ha de presentar a la societat com disseny més o menys acabat del marc regulador que entén adient a aquesta situació econòmica i social.

Un aspecte d’aquest projecte que ha d’invertir el procés de degradació de drets en el qual la reforma laboral ens ha sumit és, per descomptat, la creació d’un nou marc institucional i legislatiu sobre el treball. Això suposa accelerar un debat profitós entre sindicalisme i exponents de la cultura jurídica sobre el disseny del nou model de dret del treball que, pel que fa als seus continguts i les seves formes de desenvolupament, s’acomodin als principis de l’estat social i del reconeixement del treball com a eix d’atribució de drets de ciutadania. Ara bé, aquest nou marc institucional exigeix ​​prèviament una reflexió sobre la pervivència del sistema de drets constitucionalment garantits, molt més després dels tres fallades del Tribunal Constitucional que han avalat la compatibilitat de la reforma laboral amb la Constitució espanyola sobre la base tant d’una interpretació extensiva de la llibertat d’empresa, com en atenció a “l’interès constitucional prevalent” a la conservació d’un nivell d’ocupació mitjançant la reconformació per la norma legal de l’abast dels drets ciutadans de negociació col·lectiva i del dret al treball.

Per tant, per al sindicalisme espanyol aquest problema es lliga directament amb el de la reforma constitucional a la qual ja es referia, al juny del 2014, la Comissió Executiva Confederal de CCOO després de l’abdicació del rei, exigint l’abordatge tant del model d’estat com el territorial, “així com els models social i econòmic”. En aquest redisseny constitucional del “model social i econòmic” hi ha molts aspectes en joc. Abans de res, el reforç dels drets laborals bàsics que han resultat més danyats per l’impacte en ells de les prescripcions de la reforma laboral, el dret al treball i el dret a la negociació col·lectiva. Però a més, l’espai de l’empresa no pot configurar-se com un territori immune a la democràcia, la qual cosa implica la reforma profunda de l’art. 38 CE incorporant l’estàndard de l’empresa socialment responsable com la figura constitucionalment prevalent d’empresa, i col·locant aquesta llibertat en el context d’una economia social de mercat sobre la qual el poder públic i l’autonomia col·lectiva han d’establir una actuació d’encaminament i de redireccionament sobre la base de les repercussions social i ciutadana de l’exercici del poder privat que es dedueix d’aquesta llibertat.

El terreny dels drets socials i de la seva exigibilitat és un territori que està sent reivindicat des dels moviments socials i des dels nous subjectes polítics emergents – no només a nivell nacional, sinó molt assenyaladament a nivell municipal- com l’espai urgent de reformulació constitucional. Es parla de nous drets però fonamentalment de donar exigibilitat a drets socials importantíssims però molt desguarnits jurídicament, com el dret a l’habitatge, o la creació d’uns nous, com el dret a una renda mínima universal. Però qualsevol plantejament seriós sobre l’enfortiment dels drets socials ha de descartar el principi d’equilibri pressupostari de l’art. 135 CE i com a mínim solucionar-ho amb la introducció de la clàusula de l’Estat social, de manera que la regla de la contenció de la despesa no pot prevaldre contra la necessària garantia dels drets socials promoguda per l’Estat Social que s’expressa en una gran part dels casos mitjançant l’erogació de prestacions econòmiques suficients per atendre els estats de necessitat de la ciutadania.

A banda d’això, l’abordatge de la Seguretat Social i la nova precisió de l’abast de les prestacions garantides, és un tema crucial en la delimitació d’un model democràtic del segle XXI. La reconsideració de la protecció per desocupació, juntament amb la reivindicació sindical d’una renda mínima garantida, ha de rebre una cobertura constitucional. Com també la determinació d’un nou estat de necessitat, com la dependència. I assegurar les garanties de les prestacions suficients en les pensions. I relacionar aquest complex institucional amb el model territorial de l’Estat, impedint les tensions privatitzadores de sectors estratègics com el de la sanitat.

L’any 2015 no només és un any molt intens en termes políticoelectorals. És també un any en què el sindicalisme espanyol ha de fer un salt endavant en la seva capacitat de dissenyar i planejar un marc de referència normatiu, social i econòmic, que trenqui amb la deriva autoritària i anticol·lectiva del dret del treball tal com ha estat imposada per les decisions derivades de la crisi econòmica durant cinc anys consecutius en progressió ascendent, en el qual es pugui reconèixer un impuls emancipador que lligui el treball assalariat amb la democràcia social.