Democràcia

 

Xavier Navarro

Secretari de Comunicació de la FSC-CCOO Catalunya

 

 

 

La idea de democràcia

El concepte de democràcia té diferents lectures i està lligat a diferents propostes d’organització social i política. De fet, al llarg de la història observem formes diverses que –sobretot a Europa- s’han anat ampliant i enriquint mercès a les lluites socials, especialment les que han estat encapçalades pels treballadors i les treballadores.

Des del punt de vista etimològic, s’ha vingut considerant que el mot “democràcia” té el seu origen en els vocables grecs “demos” (poble) i “kratos” (poder), donant lloc a una idea de “democràcia” que remet al “govern del poble” o el “poder del poble”. Tanmateix, podem dir que l’etimologia del terme “democràcia” és molt més complexa.

El terme “demos” podria haver estat un neologisme derivat de la fusió dels mots “demiurgos” i “geomoros”. En aquest sentit, Plutarco assenyala que aquests eren, juntament amb els “eupàtrides”, els grups socials en què Teseo va dividir la població lliure de l’Àtica. Els dos primers podrien ser assimilats –salvant les distàncies que siguin necessàries- amb els artesans (“demiurgos”) i els camperols (“geomoros”), constituint el “demos”, juntament i en oposició als “eupàtrides”. La “democràcia” vindria a ser, doncs, el “govern dels artesans i els camperols”.

Aquesta referència etimològica és, potser, agosarada. Però segurament no deixa de tenir elements importants de certesa i, en tot cas, esdevé una proposta alternativa i prou interessant d’aproximació a les arrels etimològiques de la paraula. Es tracta d’una aproximació a la “democràcia” que, sense dubtes, està avui dia en greu perill. I que, precisament per això, mereix una ferma defensa, mitjançant la discussió i la clarificació relativa al seu significat.

Els avenços socials enriqueixen la democràcia

Al llarg de la història, el concepte de “democràcia” ha anat avançat (sobretot a Europa), de la mà d’un model d’organització social i política concretat en l’estat de dret i social. Un model segurament insuficient, però què és el punt a on –fins al moment- s’ha aconseguit arribar. En tot cas, els avenços de la democràcia al llarg de la història –des de les diverses formes adoptades per la democràcia censatària fins a la conquesta del sufragi universal i el vot femení- no han estat pas concessions gratuïtes, a mode de regal, sinó –juntament amb les transformacions socials i els avenços en la universalització de drets- conquestes derivades de les lluites de les classes populars.

Si –resseguint l’etimologia- hem d’entendre la democràcia com el “poder del poble”, llavors les consideracions anteriors adquireixen una gran rellevància, juntament amb els ideals de llibertat i també d’igualtat. En aquest sentit, la llibertat democràtica va més enllà de la mera llibertat “jurídica” o negativa, en el sentit de “poder elegir les nostres accions”, i ha de ser entesa com a legitimació de la ciutadania per intervenir en la creació de l’ordre jurídic i del seu propi govern. La llibertat democràtica és una llibertat essencialment política, que ha d’incorporar també la possibilitat de participar activament (positivament) en el devenir de la pròpia societat, promovent els avenços socials. Altrament, un concepte estretament jurídic de llibertat –és a dir, reduït a la seva dimensió negativa definitòria de marges jurídics en què els individus poden optar per cursos d’acció alternatius- podria perfectament donar lloc a una situació de submissió ciutadana a lleis –i altres normes- que són dictades de manera despòtica, tal com ho faria un tirà. Avaluem, doncs, la situació actual a la llum d’aquestes reflexions.

Podem afirmar, en coherència amb aquesta aproximació, que la millora de la qualitat de la democràcia al llarg de la història és fruït de –i està intrínsecament lligada amb- la millora simultània de les condicions de vida per al conjunt de la societat: major justícia social i major cohesió social, com a resultat de la conquesta de drets socials, laborals i econòmics. I l’apropament a un concepte de democràcia com el que veiem definit abans és indestriable de la mesura en que els treballadors, les capes populars, han vingut guanyant –mitjançant les seves lluites- majors quotes de llibertat i d’igualtat. La democràcia –o, millor dit, la millora de la qualitat democràtica- és consubstancial al progrés social, així com als idearis de les esquerres en un sentit molt ample, ja que en cap cas s’han de veure exclosos els punts de vista –o referències ideològiques- de determinats sectors socials que venen a defensar –sense recança- l’ideari de llibertat i d’igualtat en el marc d’un pacte o d’un contracte social.

Defensem la democràcia

En aquest sentit, volem posar de manifest que per a la millora de la qualitat democràtica no n’hi ha prou amb el pas del temps, com si es tracés d’un bon vi en una barrica. La democràcia no avançarà, per més antiga que sigui, si no hi ha processos de canvi i progrés social. I corre llavors el perill –com passa avui dia- d’estancar-se en un model estrictament jurídic fàcilment degradable.
La democràcia és ràpidament degradada en la mateixa mesura que es retallen drets de tot tipus i es destrueixen les idees de llibertat i d’igualtat sobre les quals ha estat edificat el model social a Europa, a Espanya i a Catalunya. De fet, aquesta degradació –que ara estem vivint intensament- és i ha estat l’objectiu dels sectors més conservadors, atès que aquesta és una part essencial del seu ideari i, alhora, una necessitat per a la implantació del model social neoliberal que defensen. Assistim, doncs, a una evident regressió dels drets democràtics i a la destrucció de les idees de llibertat i igualtat.

Avui assistim a un procés de confrontació per a la conquesta de l’hegemonia cultural, social i política, el resultat de la qual serà una situació de degradació o bé de millora de la qualitat democràtica. Tanmateix, de la nostra banda, vivim ara el resultat d’anys de miopies i errors, de debats estèrils i d’assumpció d’un model de democràcia merament procedimental, reduïda a la seva dimensió jurídica, com si es tractés d’un pur tràmit legal. En canvi, de la banda conservadora, s’ha vingut treballant de manera decidida per un model determinat, desenvolupat a la llum del seu propi ideari i reforçat amb un poderós i incansable treball mediàtic. I a la vista està el resultat, ja que veiem com han fet esdevenir hegemònic el discurs segons el qual només hi ha un model social possible. I Catalunya i a Espanya, han tingut un grans valedors polítics, com ho són CiU i PP

La realitat que ens mostra l’anàlisi de la situació actual ens obliga a plantejar, amb majúscules i sense recança, la necessitat de disputar l’hegemonia cultural, ideològica i política al conservadorisme. Hem de treballar amb fermesa i sense dogmes inútils –mai els dogmes han estat, en general, útils- per tal de fer possible la recuperació dels drets socials, econòmics i laborals. Hem de treballar per recuperar i ancorar fermament la democràcia, per recuperar la supremacia de la política i per afavorir un nou i ferm contracte social.

La democràcia no és patrimoni exclusiu de les esquerres, però hi és consubstancial. I esdevé un deure de les esquerres d’arreu –i específicament a Catalunya i Espanya- promoure un ampli front democràtic amb voluntat de disputar l’hegemonia al conservadorisme, només així podrem conformar una societat més justa, edificada sobre la base de les idees de la llibertat i la igualtat (les qüestions electorals que es puguin derivar o no, és un altre debat tot i que està estretament lligat).
La batalla ha començat arreu d’Europa i s’estan donant passes importants, tot i que segurament no totes les que voldríem. No ens hem de quedar enrere d’aquests processos, entestats en debats inútils i poc edificats. I atenció, perquè no parlem ara d’estètica sinó d’ètica, ja que el què està en joc és el futur de la nostra societat, els canvis i els avenços socials que seran possibles en el futur. I de les esquerres, el sindicat en formem part, i per tant hem de ser actors, impulsors de processos socials de canvi.

El sindicat, l’esquerra social

El sindicat ha de promoure , incentivar des dels centres de treball, des de les empreses,una àmplia participació, amb diàleg permanent amb la societat, escoltant i per tant aprenent, perquè sempre hi ha coses a aprendre; configurant també un nou model de sindicalisme que s’entronqui amb les noves realitats sòciolaborals, però alhora fent possible que el món del treball recuperi el protagonisme que li pertoca i sigui l’impulsor de processos socials de més democràcia, d’una democràcia ampliada.

Tanmateix però, el sindicat té un important repte: implementar fórmules molt més participatives de les que ja existeixen (que no són poques) i, especialment, que siguin realment factibles i útils al desenvolupament i creixement de l’organització. Això obliga a cercar propostes que com diu Silvio Rodriguez en una cançó estiguin “fuera de la vanguardia o evidente panfleto”. No podem caure en discursos fàcils quan tenim una organització molt complexa, amb diferents sobiranies, sobiranies compartides, i un model d’organització confederada i confederal, i alhora federal i territorial. En aquest marc,  les cessions de sobiranies ,sense renúncies, seran necessàries per possibilitar fórmules de participació directa de l’afiliació en molts nivells de la vida del sindicat. El problema de la participació, de molta més participació , de molta més democràcia no està radicat en l’elecció d’una o un secretari o secretària general, encara que hi ha qui està en aquesta clau tot i què d’una manera tacticista i com a instrument d’oposició. Cercar fórmules, tècniques que des de la complexitat i diversitat de l’organització, permetin fer part de la nostra pràctica allò que reclamem socialment, és el nostre repte, i segur que ho farem possible si ho abordem des del diàleg permanent. Un bon començament és, d’entrada, la retransmissió dels debats dels òrgans de direcció i fer coneixedors d’aquests al conjunt de l’afiliació, però això sols és una idea per començar, ens calen moltes més.

És necessari continuar aprofundint en el tema, des del diàleg, escoltant i aprenent, aportant i debatent, sense deixar de fer allò que és consubstancial a nosaltres, defensar les posicions que afavoreixin l’avenç de la classe treballadora i això vol dir molta més democràcia arreu.