Bea Ballestín Gonzàlez
Doctora en Antropologia Social i Cultural, i Llicenciada en Sociologia.
Professora associada i investigadora al Departament d’Antropologia Social de la UAB.
Pobresa infantil i crisi a Catalunya i Espanya
Des de l’inici “oficial” de la crisi el 2008, diversos estudis (Unicef, FEDAIA, Creu Roja, Càritas, INE, descat…) han alertat del dramàtic impacte de la recessió econòmica sobre la població infantil al conjunt de l’Estat i a Catalunya. En tots ells es constata i es denuncia que els menors están patint les conseqüències del deteriorament de les condicions de vida de les classes treballadores de forma més greu que cap altre col·lectiu: la pobresa segueix a dia d’avui tenint rostre d’infant.
D’acord amb l’Enquesta de Condicions de Vida que elabora l’Institut Nacional d’Estadística, a Catalunya la taxa de pobresa i exclusió social entre els infants (en realitat la dada és relativa a les llars amb menors) ha augmentat fins al 33%, una xifra que se situa deu punts per sobre de la corresponent al total de llars catalanes, que és del 21,8%. Pel que fa al conjunt d’Espanya, sabem que un de cada deu menors de l’Estat –uns 840.000 infants– viu en una situació de pobresa crònica.
Es tracta d’unes xifres alarmants i clarament superiors a les d’altres països europeus que responen en bona part a la reducció de la despesa pública destinada a la infància. De fet, Catalunya, d’acord amb l’informe anual 2014 del Síndic de Greuges, es caracteritza per uns nivells de despesa pública en protecció social, salut i educació clarament inferiors als del conjunt de la Unió Europea i fins i tot de l’Estat. La inversió social en famílies i se situa en un 0,9% del PIB i a Espanya en un 1,4%, molt lluny de la mitjana europea del 2,2% (Eurostat, 2012). Pel que fa a la inversió pública en educació, a Catalunya és la més baixa d’Europa i de tot el món desenvolupat, amb un 2,8% del PIB l’any 2013, situant-se al nivell del Perú (2,76% del PIB), Laos (2,77%) o Guatemala (2,8%). Caldria duplicar la inversió pública en Educació i tenir un pressupost total d’uns 10.800 milions d’euros -5.000 actuals- perquè el sistema fes un salt qualitatiu, més integrador i equitatiu i de resposta als reptes del segle XXI. A banda, s’han anat aplicant diferents mecanismes d’“austeritat” que han agreujat unes condicions ja de per si dramàtiques: restriccions i enduriment de requisits per accedir-hi en les prestacions per a famílies socialment desfavorides (per exemple, la renda mínima d’inserció), en les ajudes de menjador escolar i transport, o en les beques per material escolar, etc.
Sabem que encara que la crisi ha produït noves famílies i infants en situació de pobresa, la situació més greu és la d’aquelles que ja vivien a la vora de la precarietat, la situació de les quals ha empitjorat clarament. Més en concret, la cronificació de les situacions de pobresa es dóna amb més intensitat entre els fills de famílies monoparentals (encapçalades per la mare), nombroses i amb pares procedents de fora d’Europa.
Invisibilitat i importància del col·lectiu de menors d’origen immigrant estranger
La constatació que el risc de pobresa infantil es dóna de manera molt palpable en famílies procedents de la immigració estrangera (les quals són també més freqüentment famílies nombroses i monoparentals) és una constant en els diagnòstics, però en canvi pràcticament no hi ha cap estudi ni intervenció social que es centri específicament i monogràfica en un col·lectiu que després d’uns anys de sobreexposició en problemàtiques de gestió de la diversitat cultural en el marc escolar, pràcticament ha desaparegut de l’agenda política. Aquest article és una crida d’atenció a aquesta mancança en l’atenció a les desigualtats socials i la pobresa de les famílies amb fills menors generades i accentuades per la crisi.
Per calibrar en la seva mesura la raó de l’afirmació anterior, hem de tenir en compte la importància de la variable migratòria en el conjunt de la població infantil i adolescent resident a Catalunya: així, segons dades de l’Idescat, el 2015, i malgrat l’estancament en els fluxos d’arribada, els infants i adolescents de 0 a 19 anys (sumatori de grups quinquennals) de nacionalitat estrangera (219.823) suposen el 14,4% del total de la mateixa edat a Catalunya (1.524.195), havent assolint el pic màxim de pes l’any 2010, quan corresponien al 17,4%. Dins el col·lectiu d’infants i adolescents estrangers, el 20,3% tenen nacionalitats de la Unió Europea i la resta procedeixen de països extracomunitaris, la gran majoria situats a la perifèria econòmica.
Entre les poques dades específiques sobre condicions de vida d’aquests nois i noies que hem pogut recabar, sabem, novament a partir de dades de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE pel 2008, que entre els infants de 0-10 anys amb pares nascuts fora de la UE, 4 de cada 10 són pobres, una proporció que duplica la dels autòctons. Les taxes de pobresa alta i severa mantenen un patró similar: la de pobresa alta és del 15,6% entre els infants d’origen stranger i d’un 6,2% entre els autòctons, i la pobresa severa del 6% i del 3,5% respectivament (Quiroga i Alonso, 2011). La taxa d’atur entre la població estrangera (gran part pares de fills de famílies immigrades) voreja el 32%, i està a més de 12 punts de la que tenen les persones de nacionalitat espanyola. Una de les conseqüències de l’atur, i sobre tot del masculí, és que les mares acaben assumint gran part de l’economia familiar, amb la desesperació del pare per manca d’expectatives laborals. Moltes mares acaben treballant al servei domèstic (algunes com a internes) o com a cuidadores de gent gran de forma irregular.
Les famílies immigrades, a més, estan tenint dificultats creixents d’accés als dispositius públics de protecció social per la seva situació jurídica: cada vegada n’hi ha més que no poden renovar les seves autoritzacions de residència i de treball i passen a una situació d’irregularitat administrativa, si és que no han estat sempre immigrants irregulars. Amb aquestes condicions administratives, les polítiques socials i les prestacions compensatòries públiques redueixen el seu abast notablement, situació que s’agreuja amb les retallades pressupostàries imposades des dels governs estatal i autonòmics. Tot plegat només provoca la persistència i/o l’augment de la pobresa d’aquestes famílies i els seus fills/es.
Experiències i perspectives sobre pobresa infantil i immigració des del tercer sector i el professorat de primària i secundària
Davant aquestes dificultats d’accés als serveis públics, les entitats del tercer sector sovint acaben actuant com a “tallafocs”… No és el moment aquí d’entrar en debat polític i ideològic sobre les implicacions de l’externalització de serveis públics, però el cert és que avui per avui aquestes entitats, conjuntament amb el professorat dels centres de primària i de secundària (i els Serveis Socials municipals), són coneixedores privilegiades de primera mà de les situacions que han d’enfrontar aquestes famílies i de l’impacte social i educatiu d’aquestes sobre els seus fills i filles en edat escolar. En aquest apartat resumim breument un diagnòstic al respecte elaborat a partir d’uns grups de discussió que vam organitzar tant amb professors/es de diversos centres educatius, com amb representants d’algunes entitats socioeducatives operatives a municipis de l’àrea de la província de Barcelona, i que es van incloure en un estat de la qüestió més extens sobre la situació actual dels infants d’origen immigrant estranger auspiciat per la Fundació Jaume Bofill:
D’entrada hi havia una certa reticència a diferenciar perfils “autòctons” de perfils “immigrants” en referència a la pobresa infantil, es parlava més aviat de “contextos de pobresa” ja que existeixen molts elements en comú pel que fa a condicions de vida i perspectives de futur… Ara bé, també es va reconèixer una vulnerabilitat afegida d’aquestes famílies per la seva condició d’immigrades, derivada tant d’una situació prèvia de precarietat cronificada que s’ha agravat amb la crisi, com de les limitacions suara esmentades imposades per la llei d’estrangeria i les barreres a la igualtat de dret i jurídica en el món laboral, i en l’accés als serveis socials.
Per altra banda, es van emfasitzar els nefastos efectes en termes d’estabilitat (familiar, educativa) d’una mobilitat residencial afegida d’aquestes famílies (també present entre les autòctones, és clar) que no té tant a veure amb un retorn “massiu” als països d’origen com de moviments i mudances internes, a nivell de comunitats autònomes, províncies, municipis, i districtes/barris dins les grans ciutats, en funció de la disponibilitat per accedir i mantenir feines i habitatge. Mobilitat que s’ha sumat a un increment important de l’emigració circular: pares que deixen la família a Espanya i tornen a emigrar a un altre país europeu per tal de provar sort; famílies que tornen temporalment al país d’origen; pares que envien els seus fills a origen esperant que la situació millori; pares que es queden a l’Estat mentre la mare retorna amb els fills.
Es tracta de moviments percebuts moltes vegades com a “erràtics” tant pels serveis socials i entitats assistencials, com pel professorat, que produeixen gran patiment en els infants i adolescents per la separació, incertament temporal, dels diversos membres de la família, de vegades interrompent processos ja fràgils de reagrupament familiar des d’origen. En els casos més punyents de manca d’habitatge, quan s’arriba a “ocupacions” de vivendes buides, els dilemes que se’ls hi presenten a les famílies moltes vegades les deixen en situació d’indefensió i “il·legalitat”, amb vulnerabilitats afegides pel fet de no tenir un estatus legal regularitzat.
De retruc, un altre impacte important de la pobresa de les famílies en contextos d’immigració que es va reconèixer entre aquests professionals va ser l’erosió de la cohesió i la convivència que la creixent competència pels recursos i els serveis públics aguditzada per la crisi ha esperonat entre les famílies “autòctones” i les d’origen immigrant estranger en els barris i territoris més castigats per la precarització econòmica. Després d’uns anys d’atenuació, sembla que amb la crisi s’han desfermat els sentiments d’ “agravis comparatius” i els discursos estigmatizadors sobre la població immigrada, els quals no deixen de repercutir sobre els infants i les seves oportunitats d’inclusió social i cultural.
Davant d’aquestes problemàtiques, no només no s’ha actuat sinó que les successives retallades han portat a una situació de col·lapse i desbordament en alguns dels serveis i recursos que fins ara havien anat canalitzant les necessitats més materials i quotidianes dels infants i les famílies de la immigració estrangera majoritàriament ateses per les entitats socioeducatives. Les retallades també han repercutit en la minva i el deteriorament dels recursos per treballar coordinadament i en xarxa amb els centres educatius i el serveis socials adreçats a la infància, vitals per a la detecció i tractament precoç de determinades problemàtiques psicopedagògiques. Sovint les entitats socioeducatives es veuen totalment superades per fer front als casos més urgents i dramàtics que a més tenen uns antecedents sobre els quals es podia haver actuat en etapes escolars més primerenques.
En general, doncs, l’experiència de les entitats del Tercer Sector és que en els darrers anys es treballa bàsicament a través de “parxes”: és a dir, les accions per part de les administracions locals i de la Generalitat acostumen a ser poc pensades i improvisades, sense qüestionar en cap moment el model assistencialista imperant ni actuar sobre el rerefons de la precarietat laboral i els problemes d’accés a l’habitatge, que són els que més preocupen a la població; i per altra banda la gran majoria d’aquestes intervencions estan mancades d’una racionalització així com d’un plantejament socioeducatiu i de prevenció a llarg termini. Davant d’aquesta manca de model clar i de planificació, de “falta de visió global estratègica” per part de les administracions, les entitats de suport socioeducatiu es troben bastant “soles”, i són plenament conscients que estan ocupant moltes vegades espais d’actuació que en realitat hauria d’estar garantint l’administració pública[1].
Traslladant ara el focus al món educatiu, abordem a continuació com veu i viu les situacions de pobresa infantil el professorat d’educació primària i secundària. Les escoles són testimoni de com les situacions precàries de les famílies repercuteixen en l’educació dels infants. Tanmateix, és una percepció comuna que les polítiques públiques no estan parant prou atenció en l’àmbit educatiu en el combat contra la pobresa infantil més enllà de mesures epidèrmiques com l’obertura perllongada de menjadors escolars o l’augment localitzat i parcial segons els municipis de les dotacions de beques en alimentació o llibres.
Alguns informes, com el de FEDAIA (2012), aborden específicament els impactes de les problemàtiques vinculades a la pobresa de les famílies sobre l’àmbit escolar: major incidència de fracàs escolar i l’absentisme i l’abandonament, dificultats dels pares per donar suport en les tasques escolars, urgència en les famílies perquè els més joves busquin una ocupació prematura i abandonin el sistema educatiu, dificultats econòmiques per disposar de roba i material escolar adient, menors possibilitats per accedir a les noves tecnologies i recursos educatius digitals, limitacions per assumir els costos d’activitats extraescolars (esports, reforç escolar, sortides…).
Aquests efectes sabem que s’aguditzen en els casos en què pobresa i procedència o adscripció ètnico-cultural es creuen. Així, com indica Flaquer (2012), amb dades del Panel de Famílies i Infància (PFI), els alumnes de famílies estrangeres pobres obtenen més suspensos que els seus companys pobres autòctons (19,4% d’estrangers pobres davant un 16,2% d’autòctons pobres; i un 10,9 d’estrangers no pobres enfront del 6,5% d’autòctons no pobres) i presenten una major propensió a la repetició de curs (els estrangers pobres tendeixen a repetir curs 2,3 vegades més que els no pobres d’origen estranger).
A través dels grups de discussió hem constatat com, en el cas dels alumnes d’origen immigrant estranger, a banda d’aquests elements suara esmentats, preocupen també, i molt, els efectes que la mobilitat/circularitat fragmentadora de les famílies en dependència de les condicions de treball i habitatge de la qual hem parlat abans estan tenint pels infants en les seves trajectòries escolars: es tracta de realitats que sovint depassen la capacitat dels centres per poder fer front i actuar davant casos molt evidents de patiment i angoixa dels infants que reben directament l’impacte de la precarietat i inestabilitat familiar. Una angoixa que, a banda dels efectes indubtables en termes de rendiment i continuïtat escolar, té una expressió conductual (via disrupció o via desvinculació, aïllament) a l’aula amb els mestres i els companys de classe. A nivell més estructural, aquests desplaçaments familiars forçats comporten el “desdibuixament” durant el curs del que seria el grup-classe i el trencament de la continuïtat, doncs, d’una línia de seguiment clara i coherent envers la cohesió de l’alumnat i la planificació del projecte docent.
El tema de la salut mental ocupa, igualment, un lloc principal en les preocupacions del professorat, que van denuncien la manca de recursos i de circuits de derivació eficaços des de l’escola cap als serveis d’atenció psicològica i psiquiàtrica específica. Unes deficiències agreujades entre determinats perfils de famílies nouvingudes que, essent ja d’entrada reàcies a admetre en els seus fills el patiment d’un trastorn mental, a sobre desconeixen en gran mesura els circuits per poder buscar ajuda al respecte… La necessitat de comptar amb serveis de suport psicològic més enllà dels aspectes psicopedagògics és una demanda comuna. La corresponsabilitat aquí dels ajuntaments, i especialment dels serveis socials en l’aposta pel treball en xarxa a les escoles, es destaca com a fonamental per poder tirar endavant projectes de pal·liació d’aquesta mena de dificultats.
Recomanacions d’intervenció a la llum de l’estat de la qüestió
De totes les dades i estudis enfocats sobre la problemàtica es desprèn de forma general que, en benefici no només dels infants de famílies immigrades sinó de tot el col·lectiu infantil afectat per les dinàmiques conduents a la pobresa, cal enfortir la capacitat redistributiva de l’Estat de benestar envers la infància i començar a treballar en pro d’un sistema de protecció socioeconòmica dels infants que sigui capaç de garantir la reducció de la pobresa a la seva mínima expressió. En aquest sentit és imperatiu estendre la cobertura de la xarxa de seguretat pública, focalitzar millor les prestacions i sobretot elevar-ne els nivells d’adequació per tal d’aproximar-les a estàndards europeus. L’establiment d’un programa de renda universal garantida representaria un pas endavant decisiu que podria marcar un avenç molt significatiu. I l’aprovació d’un sistema universal de prestacions per fills a càrrec com a dret social dels infants contribuiria sens dubte a dedicar una atenció preferent a la problemàtica de la pobresa infantil.
Pel que fa a les barreres jurídiques per estrangeria, caldria fer les passes necessàries per promoure de manera més decidida, i especialment en casos de pobresa severa, el reagrupament familiar i l’assentament en el país d’acollida, agilitzant els procediments administratius per tal d’evitar que hi hagi menors que romanguin aquí de forma irregular, amb tots els riscos i vulnerabilitats que això comporta.
A banda de l’accés a l’àmbit laboral, l’accés i manteniment d’un habitatge suposa una de les principals problemàtiques que afecten les famílies més tocades per la crisi econòmica, entre elles les d’origen estranger extracomunitari. Lógicament resulta una necessitat de primer ordre augmentar el nombre d’habitatges socials i ajudes a les famílies que no poden pagar-se un lloc digne on viure i evitar els desnonaments. Un dels problemes més greus relacionats amb la pobresa infantil és l’amuntegament, la insalubritat i les despeses excessives a les quals han de fer front les famílies per a disposar d’un habitatge. És urgent implementar solucions i treballar amb les entitats financeres per a trobar fórmules que impedeixin que les famílies perdin el seu habitatge.
Entrant de nou sense estendre’ns en el terreny de les connexions entre pobresa infantil i trajectòries escolars, és evident també que per assolir l’èxit educatiu global i trencar el cercle pervers de la pobresa, a més d’augmentar la despesa general en una educació pública de qualitat, cal millorar les condicions d’educabilitat dels infants desafavorits, i això comporta un major esforç en ajuts (beques de menjador, transport i material, accés a noves tecnologies i activitats extraescolars, etc.) als infants, i en recursos (no segregadors, inclusius) d’atenció a la diversitat sociocultural en els procesos d’ensenyament i aprenentatge. Cal potenciar i garantir també aquells recursos i serveis destinats a la prevenció precoç de problemes en la petita infància, així com augmentar la dotació de centres i facilitar al màxim l’accés de tot tipus de famílies a les escoles bressols municipals públiques.
Fora les parets dels centres, i tenint en compte que bona part de les activitats quotidianes dels infants i adolescents giren a l’entorn de l’oci i el joc, caldria vetllar per garantir uns espais i activitats de lleure inclusors i de qualitat per a tots i totes independentment de la seva situació económica i la seva adscripció étnico-cultural.
Hem remarcat com la coordinació i de treball en xarxa, més enllà de les escoles, esdevé especialment imperiosa no només per actuar en els aspectes educatius i d’integració social que afecten a la infància i adolescència en risc, sinó de forma particular en relació amb la salut mental, implicant els serveis psiquiàtrics i psicològics del sistema públic sanitari, així com Serveis Socials, en el tractament de casos que majoritàriament es detecten precisament en contextos escolars. En aquest sentit, esdevé una prioritat millorar la capacitat de resposta per satisfer les necessitats dels nens/joves desfavorits en salut psicològica/mental: CSMIJ, centres de dia o rehabilitació d’adolescents, places residencials, serveis d’atenció precoç (CDIAP)…
En totes aquestes mesures emergeixen dos eixos clau que haurien de guiar aquest tipus d’accions més locals en xarxa: transversalitat i co-responsabilitat. La prevenció més eficaç s’aconsegueix mitjançant estratègies integrades que combinin l’ajuda a les famílies perquè accedeixin al mercat de treball, a un habitatge i a serveis essencials per al futur dels nens, amb la millora de la qualitat dels recursos (educatius, sanitaris, de lleure…) adreçats als infants en situació de vulnerabilitat, tot implicant-hi l’Administració local i les entitats socials. En aquest sentit, una manera eficaç de gestionar les accions seria l’elaboració de Plans integrals contra la pobresa infantil que contemplessin les especificats analitzades per a les famílies immigrades amb menors a càrrec, tot promovent la la coordinació dels diferents agents, socials, públics i privats implicats. També potenciant la dinamització comunitària i el desenvolupament d’aliances público-privades.
En qualsevol cas, i per acabar, en totes les intervencions públiques sobre la dimensió infantil de la pobresa és indispensable aplicar els principis de no-discriminació i inclusió social, tot detectant i neutralitzant els impactes que sobre aquest col·lectiu doblement invisible (en tant menors i en tant fills d’immigrants) tenen les barreres d’accés als serveis públics derivades de les situacions d’estrangeria i irregularitat dels adults dels quals depenen. La lluita contra la discriminació que pateixen els infants i les seves famílies per qualsevol motiu, especialment els relacionats amb l’origen social i l’adscripció étnico-cultural (però també amb la discapacitat, l’edat, el gènere, o l’orientació sexual), ha de sustentar els esforços per abordar la pobresa i l’exclusió social de la infància.
[1] Aquí podríem engegar un debat important a l’entorn del que implica la dependència creixent de les entitats del tercer sector de finançament privat, per exemple a través de fons que procedeixen d’entitats bancàries, com, posem per cas, la Fundació La Caixa…
Barcelona, 13 de gener de 2017