Maite Ojer i Blasi
Directora i pedagoga escènica
“Repensar”… diem des dels carrers; “repensar” proposen els sindicats;“repensar” manifesten els partits polítics de tots els colors…. Repensar als cartells, a les bústies, als paquets de tabac…
M’aturo un instant i me n’adono que és una sola paraula, un sol mot utilitzat en contexts diferents que li confereixen significats tan oceànicament distants que sento vertigen. Vaig a la font:
“ Repensar” 1 v. tr. [LC] Tornar a pensar. 2 intr. pron. [LC] Mudar d’intenció després d’haver reflexionat sobre una cosa. 3 intr. pron. [LC] repensar-s’hi Canviar de parer… diu el Diccionari de la Llengua Catalana
Què vull tornar a pensar? Quina és la intenció que vull mudar després d’haver reflexionat sobre repensar?
Simone Weil afirma que els mots, així definits, de manera asèptica, perden la seva majúscula. Des del diccionari no són bandera. Però, deia la pensadora francesa, amb anàlisis precises de les paraules utilitzades es poden salvar vides ja que la sola força bruta no pot vèncer les idees, a no ser que aquesta pulsió vagi acompanyada de paraules i conceptes, per baixa qualitat que tinguin. Cap pensament no és massa mediocre per a aquesta funció d’aliat de la carn….
L’any 2007 del segle XXI vàrem deixar d’especular sobre la possible existència d’una crisi econòmica d’abast mundial, és a dir, dels països que considerem que es fonamenten en economies “ desenvolupades” i, com podem suposar, neoliberals. Calia repensar la realitat.
L’any 2010 del segle XXI vàrem començar a especular sobre la possibilitat de que el capitalisme sigui un paradigma econòmic esgotat. Ens va donar tan espant que vàrem ajornar l’acte de repensar mentre les pujades d’IVA ens anaven escanyant les possibilitats de “bon vivant” que havíem obtingut des dels 90
L’any 2016 del segle XXI se’ns cau la cara de vergonya davant la gestió de la crisi humanitària que representa la nefasta i assassina gestió europea del èxodes humans provocats pels conflictes armats que el món “ civilitzat” ha generat en pro d’una economia sanejada, mentre indígenes de la talla de José Mújica ens diuen que mentre governin els mercats la humanitat està en perill, que cal repensar el sistema polític perquè ens han segrestat la democràcia.
A cadascuna d’aquestes fites històriques els hi correspon centenars de paraules, raons, argumentacions, motius, consideracions i jo, avui, mentre escolto el Pia Jesu de Webber només vull repensar.
Fa uns anys, bastants, creia fermament que les persones que ens dedicàvem professionalment a conrear els diferents llenguatges artístics teníem una possibilitat de denuncia, de pensar i entendre que fins i tot la nostra feina havia de ser considerada fruit d’un context polítics i, per tant, el pensament crític ens podria donar llum per no callar davant aquelles qüestions que consideréssim denunciables, preocupants, injustes… Però, no ens enganyem, nosaltres també vàrem callar durant un temps. Sí, vàrem callar el temps just i necessari per a que el sistema s’enfortís fins al moment exacte en el qual tingués la mida justa per tornar-nos a situar al marge de la marginalitat.. que és on ens vol.
Ara, amb els circuits oficials limitats, moltes sales d’exhibició tancades i convertides les programacions que queden en extorsionadores d’artistes oferint acords econòmics que superen de llarg l’explotació, els escenaris mostrant sempre les mateixes cares i les dones bregant amb la invisibilitat de sempre però que ara s’escriu amb majúscula, l’art més rebel torna al carrer. La veritat és que no crec que les artistes haguem tornat a les trinxeres de manera massiva per convicció…i em sap greu. M’hagués encantat que així fos i que un crit alliberador sonés, com a les pel.lícules èpiques, quan un exercit d’artistes i performers, pinzell, espàtula, ordinador, càmera, espai escènic i demés andròmines en mà, aixequéssim el puny per a declamar a l’hora: “A Déu poso per testimoni que no tornarem a passar gana…” La veritat és que a aquelles alçades de la pel·lícula ja se’ns havia oblidat que teníem gana i ara, i és clar, no tenim què menjar.
Així, doncs, tret d’aquest breu lapse de temps en el qual, a l’Estat Espanyol, les artistes teníem sou, la resta de temps que conec de manera vívida o per referència literària o cinematogràfica, estaríem parlant de la bohèmia amb o sense glamour. Per dir-ho d’alguna manera sembla que la independència de les artistes és directament proporcional a la seva manca de recursos per sostenir-se… Algú, en algun moment, haurà de dir que aquesta consideració és absolutament errònia i perillosa. Les artistes també mengem i paguem impostos, si ens deixen fer-ho.
L’any 2007 va ser un any de planys i desconcert a la professió, perquè llavors semblava que eren professió. Els ajuntaments dilataven els pagaments de les factures en terminis il·limitats sense previ avís. Fins i tot tancaven programacions sense tenir recursos… qüestió que les companyies contractades no sabien fins molt més tard. Continuaven pagant l’IVA de factures emeses, per suposat.
L’augment de l’IVA va acabar de rematar la jugada i va deixar al descobert la manca de recursos reals i la precària generació de públic per sostenir una estructura del tot fictícia, feta des de d’alt, sense arrel.
Ningú, però, va dir res i tot just ara es comença a parlar del tema. Qui més va rebre, per suposat i com sempre, les dones.
Va ser a les hores que una paraula va tornar a tenir sentit: la indigència.
Segons el DIEC, és a dir, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans podríem dir que
indigència. f. [LC] [SO] Condició d’indigent. Viure en la indigència.
indigent adj. i m. i f. [LC] [SO] Mancat de les coses més necessàries a la vida.
I com que aquest article vol ser una possibilitat de repensar…
Podríem considerar que les artistes ens em convertit en indigents perquè no tenim les coses més necessàries a la vida? Certament, majoritàriament no tenim feina i, en molts casos, a conseqüència del silenci, vàrem perdre la veu.
Torno a recuperar Simone Weil per centrar el discurs en les necessitats radicals. Poden ser físiques, és a dir, aquelles que permeten la vida com el pa i l’abric; i poden ser de l’ànima, és a dir, aquelles que permeten la vida com la dignitat i la possibilitat d’assumir la pròpia responsabilitat vers les necessitats de l’altri. Des d’aquest punt de vista, la indigència és un terme que va més enllà de la manca de recursos materials, als que no vull treure ni un xic d’importància, faltaria més. Indigència esdevé un terme prou apropiat per a repensar-lo.
Hanna Arentd posava en tela de judici la vàlua dels drets de les persones en considerar que si eren quelcom que necessitava de l’observació de l’altri, és a dir, si s’havien d’atorgar des de fora, són paper mullat. No en tinc cap mena de dubte sobre això i se’m posen els pèls de punta cada cop que sento algú parlar o cridar sobre la necessitat de “retornar, donar, visibilitzar…” la dignitat de les persones. Disculpeu-me per considerar que la dignitat ens és inherent i no veure-la i/o actuar en la seva contra, és un acte criminal.
Sigui com sigui, aquests drets que no necessiten de la definició externa molt sovint no es fan efectius. Només són una realitat a una part tan minsa de la població mundial que hem de considerar-los una excepció. La cosa va fatal, oi?.
Parlava d’això que ens va passar a la gent de la cultura… de sobte vàrem tornar a ser indigents amb tots els ets i uts. No tenim recursos, feina, públic… no ens tenim entre nosaltres i no tenim una massa poblacional que cridi la importància de les arts i les artistes. Sembla que ens hem quedat soles, indigents.
La situació és complicada i el temps molt. Algunes van optar per canviar de realitat, d’altres van aixoplugar-se en frases sobre l’excepcionalitat de la situació i d’altres, ens hem quedat pensant que això era previsible, que cal repensar.
Ara consulto llibres sobre història de la humanitat, parlo amb especialistes de diferents matèries, llegeixo premsa oficial i alternativa, llegeixo més publicacions a facebook de les que voldria, miro documentals a la TV i tots els que em passen les amistats perilloses i les que no ho són tant… i només una idea mig emboirada apareix a la ment.
El capitalisme, ho diuen les files ecofeministes, és un sistema assassí basat en una definició de persona fantasmagòrica. És a dir, que no és real. El capitalisme ens parla de la potencia de l’individu separat de la comunitat, aïllat i, això m’espanta. Afirma que el seu èxit depèn de la depredació que sigui capaç de dur a terme. És l’era de la conquista. De fet, fins i tot la llibertat la defineix des d’una mirada territorial: “ la meva llibertat comença on acaba la teva” o el que és el mateix “ si vull augmentar la meva llibertat he de conquerir el teu espai”.
Tot això, permeteu-me, és més vell que la polca. Ens ho sabem de memòria però continuem allà confiant en una mena de pel·lícula de terror anomenada Estat del Benestar que es basa, no ens enganyem a aquestes alçades, en depredar els recursos aliens a lo suís o andorrà.
Per això vull repensar…
Tinc per mi que l’estat natural del capitalisme és aquest, que necessita la depredació continuada, sistemàtica, amb traïdoria de tothom que no siguin les quatre mans negres comptades que s’enriqueixen sense mesura en sentits concrets que res tenen a veure amb la dignitat ni el bé comú, malgrat facin anar el terme. I per a que aquests mantinguin l’estructura cal que la resta estiguem a la indigència…com ja ha demostrat l’anomenat primer món amb els d’altres divisions, com ja han demostrat abastament règims governamentals al llarg de tota la història. Ens creiem que no ho faria amb nosaltres? Creiem que ens lliuraríem de les regles intrínseques del capitalisme i de les seves conseqüències?….
Estic sobtada, potser perquè pel fet de pertànyer al privilegiat col·lectiu de la indigència sempre he tingut molt clar quines eren les regles de la cosa, del sistema dins el qual vaig néixer i amb el qual col·laboro cada dia, malgrat el meu desgrat.
Ara sé, perquè ho veig, que la coherència interna del capitalisme passa per a que tothom sigui indigent. Anava a escriure “ amb l’excepció dels qui en treuen benefici” però no ho tinc gaire clar.
Des d’aquesta lògica, que no és cosmològica ni natural per més que la vulguin naturalitzar, el fet de passar gana, és a dir, de no tenir res per menjar o cap lloc per aixoplugar-se és una qüestió de temps… com mostren els èxodes humans del segle XXI que ens recorden cada dia que les persones al segle XXI som material fungible, o el que és el mateix, “refugiades”, és a dir, decrèpites ombres abocades a la mendicitat per no perdre la vida i intentant ballar en una festa macabra organitzada per la geopolítica i en la que empreses de tota mena sobrevolen el terreny a l’espera dels cadàvers més valuosos.
Quina por saber-nos indigents, oi?.
I no ens enganyem, moltes artistes ja ho vèiem tot això, però vàrem aprendre la socorreguda frase… “ ja, però sola no puc i jo també he de menjar” i sí, d’aquesta senzilla i potentíssima lletania en resultà, un altre cop, la banalització del mal que ens va ensenyar Hanna Arendt. Cadascuna de nosaltres intentava fer la seva feina el millor possible, de manera unidireccional i sense aixecar el cap no fos cas que haguéssim de tenir en compte el que estava provocant el nostre “ bon fer”.
Pel que vàrem fer i pel que vàrem callar sabem, avui, que no tenim el que ens mereixem sinó el resultat d’anys d’esclavatge de la por insuflada per milions de llocs i maneres. I aquest mètode tan precís i demolidor té noms i cognoms… que no són els nostres.
Així les coses miro el cel encès, torno a escoltar el Pie Jesu que Webber va composar per parlar de infància orfe i morta i penso… necessito repensar.
Rilke, a la seva correspondència amb Lou Andréas Salomé, deia que el que ens aixopluga és el nostre estar desemparades. I potser aquesta és la cosa… saber-nos indigents per poder-nos mirar les unes a les altres i veure’ns en el que som ara.
Des d’aquest punt de vista, crec, potser seria possible la unió que dóna la força, és a dir, recuperar aquesta frase gastada i repensar-la : Indigents del món, unim-nos!
Potser és l’hora de saber-nos la sort i reconèixer-nos part de les cues de la vergonya que intenten arribar a Europa com qui obre la porta del paradís. A aquesta vella Europa protagonista de tants horrors i de terra tant cremada que ens fa mutilades i mutiladores a l’hora. Escenari de crims contra la humanitat que bressolava. Saber-nos indigents d’un sistema que no hem triat però que perpetuem cada dia.
Potser cal enlairar aquest crit des de indigència, des del marge de la marginalitat per reconèixer-nos, per saber-nos iguals i unides, amb consciència de classe, de pertànyer a un ordit cada cop més potent i multitudinari que, si més no, ens permetrà repensar els conceptes i, potser, aixecar-nos per fi.
Lleida, 13 de gener de 2017