Podem parlar de jovenicidi moral dels joves?

 

Carles Feixa

Catedràtic d’Antropologia Social i delegat sindical de CCOO a la Universitat de Lleida

 

 

El passat desembre vàrem presentar a l’Ateneu Barcelonès l’informe “La precarietat laboral juvenil a Catalunya”, redactat per Maria Àngels Cabasés, Agnès Pardell i jo mateix, per encàrrec de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social.[1] Es tracta d’un estudi basat en les dades de l’enquesta de vida laboral, que fa una radiografia contundent sobre les condicions de treball de les persones joves a la sortida de la crisi, i del qual es van fer ampli ressò els mitjans de comunicació. En un capítol no publicat de l’estudi, interpretàvem els efectes d’aquesta situació a partir de la noció de “jovenicidi moral”.

La tendència vers la supressió o reducció de la joventut com a subjecte moral (és a dir, com a subjecte amb capacitat d’influir en les decisions que intervenen en el seu projecte de vida) obeeix a un seguit de factors vinculats a la consolidació del capitalisme informacional en la seva versió neoliberal. A Europa això té lloc després de 1989, amb la caiguda del mur de Berlín i del comunisme soviètic, la crisi de la socialdemocràcia, el qüestionament de l’estat del benestar i la desregulació del mercat laboral. A Espanya incorpora trets particulars, vinculats a la implantació tardana i desigual del estat del benestar i al règim familista imperant. Tot plegat convergeix en cinc factors que poden explicar aquesta tendència jovenicida:

  1. a) Neoliberalisme econòmic. La flexibilització del mercat laboral iniciada pels governs socialistes a mitjans dels 80s i completada pels govern del PP a finals dels 90s, va tenir en l’ocupació juvenil una dels seus camps d’experimentació principals. Del primer “Plan de Empleo Juvenil” del 1987 a les diferents modalitats de contractació per a joves des de finals dels 90, la tendència va ser clara: reducció de la contractació fixa, creixent desigualtat salarial entre novells i veterans, progressiva restricció dels drets en les primeres etapes de la inserció laboral, reducció de la temporalitat, promoció del treball a temps parcial, subordinació de les polítiques d’ocupació a les polítiques empresarials, etc. Això va produir canvis en les mentalitats col·lectives: a nivell social, assumpció del neoliberalisme com a marc regulador les relacions laborals; a nivell juvenil, assumpció de la impossibilitat de programar un futur laboral estable.
  2. b) Sobreprotecció familiar. La instauració del neoliberalisme va coincidir amb una etapa d’expansió econòmica i benestar material, que es va traduir en la sobreprotecció dels fills i filles en l’entorn familiar. El règim de benestar familista imperant va permetre compensar la desregulació del mercat laboral juvenil amb una extensió del període de joventut, expressat en l’allargament de la convivència al nucli domèstic. Fent de la necessitat virtut, i acomodant la inèrcia parental amb el fatalisme filial, es va instaurar un model de relacions familiars que van transitar del patriarcalisme (basat en una relació de convivència autoritària amb emancipació primerenca) al matrilocalisme (basat en una relació de coexistència no autoritària amb emancipació tardana). Crescuts entre cotofluixos, a les persones joves els costava cada cop més fer la seva sense ajuda familiar.
  3. c) Sobreformació i divorci escola-treball. Un factor concomitant fou l’extensió del període d’escolaritat, tant l’obligatòria com la complementària, que junt amb la subordinació de la formació professional va sobredimensionar la universitat, generant una separació creixent entre la titulació obtinguda i les possibilitats reals d’incorporació al mercat laboral, en llocs en consonància amb aquesta titulació. La sobretitulació es convertí en una de les excepcionalitats del model espanyol i català de transició a la vida adulta. En el fons és una expressió del divorci entre formació i treball, present en tots els nivells del sistema educatiu. En conseqüència, l’educació –en especial la superior- deixa de ser una promesa d’ascens social i es converteix en una alternativa a la inactivitat.
  4. d) Adultocentrisme cultural. La racionalització ideològica d’aquesta creixent desigualtat generacional es basà en una versió renovada de l’adultocentrisme, que evolucionà des d’un model gerontocràtic tradicional a un model gerontocèntric modernitzat, que combinava l’adulació formal de la joventut com un valor en sí amb la institucionalització del predomini adult en tots els àmbits de la vida social (polític, econòmic, acadèmic, mediàtic). En resum: tot per als joves, però sense els joves. Tot plegat cristal·litzà en una ideologia adultocèntrica, que com una profecia autocomplerta justificava el retard en l’accés dels joves al mercat laboral per la seva manca d’experiència i alhora basava tot el sistema formatiu en cicles curts de practiques no remunerades o poc remunerades falsament concebuts per adquirir experiència. L’altra cara de la moneda és tota la retòrica de la primera generació condemnada a viure pitjor que els seus progenitors.

Les conseqüències d’aquestes dinàmiques jovenicides es deixen sentir en diversos aspectes de la vida de les persones joves, però afecten també al conjunt de la societat en la mesura que es converteixen en barreres transgeneracionals al canvi:

  1. a) Despersonalització professional. La precarietat laboral de les persones joves té efectes econòmics devastadors a curt i llarg termini. Sense entrar a valorar el complex tema del sistema de pensions públiques, la temporalitat i discontinuïtat de l’ocupació produeix una despersonalització de la carrera professional, que es debilita o deixa d’existir, tant des del punt de vista objectiu (inseguretat, promocions discontínues, impossibilitat de planificar la carrera, menyspreu del currículum ocult, etc), com des del punt de vista subjectiu (desmotivació i manca de satisfacció amb el treball com a generador d’identitat i seguretat personals). Pel que fa al seu impacte en l’economia productiva, la precarietat laboral de les persones joves impedeix o dificulta la transició cap a una economia renovada, que fomenti la innovació real, les capacitats flexibles de les noves generacions i estructures empresarials més dinàmiques i horitzontals.
  2. b) Emigració juvenil i pèrdua de capital humà. Un subfactor de l’anterior és l’emigració d’un sector significatiu de la joventut vers l’estranger, important més que pel seu pes demogràfic per seu pes qualitatiu (doncs inclou una part de la joventut universitària millor preparada). Es tracta d’un procés iniciat abans de la crisi, però que s’ha incrementat molt els darrers anys. L’efecte principal és la pèrdua de capital humà, en la formació del qual s’han dedicat enormes quantitats de recursos públics, i que quan arriba el moment de treure’n partit se’l deixa marxar.
  3. c) Postergament dels projectes vitals. La precarització laboral i l’emigració com alternativa impliquen la impossibilitat de planificar els projectes de vida personal, de parella o familiar a mig i llarg termini. La temporalitat de l’ocupació en les primeres fases de la vida laboral, la disminució salarial, la impossibilitat d’estalviar, i la inseguretat dels plans futurs, impedeixen intervenir en el disseny del futur i condueixen a viure el present com un imperatiu. Una de les conseqüències més visibles és l’endarreriment de l’edat de la primera fecunditat, que passa a ser la més tardana d’Europa i potser del món, amb efectes demogràfics en cadena. Aquest és, sens dubte, l’efecte més letal del jovenicidi.
  4. d) Emergència de subjectivitats dèbils. El darrer però no menys important efecte del jovenicidi recau en l’adjectiu “moral” amb que l’hem qualificat. És l’efecte menys visible, però segurament el més devastador, doncs afecta el Jo interior, la identitat professional i vital de les persones joves. Es caracteritza per l’emergència de subjectivitats qüestionades, inestables, insegures, dèbils. En darrer terme, implica formes de despersonalització moral: desmotivació, desvalorització, fatalisme, derrotisme, etc. Es tracta de trets psicològics que no sempre acaben en patologies, però que tenen efectes devastadors per a la cohesió social.

En temps de crisi, el jovent pot morir d’inanició (ja que els recursos familiars i públics que l’alimentaven es redueixen o desapareixen). Però paradoxalment pot morir també d’èxit (ja que es converteix en una edat que no s’acaba mai, a la qual tots volen semblar-se). El resultat és que els joves reals pateixen en carn pròpia un mal invisible, moral: la impossibilitat de fer-se adults. La joventut deixa de ser una malaltia que es cura amb el temps i es converteix en una malaltia crònica, que mata lentament.

[1]http://www.tercersector.cat/sites/www.tercersector.cat/files/dossier_precarietat_laboral_juvenil_web.pdf.

Lleida, 13 de gener de 2017