La transversalitat versus els nous mitjans específics

 

Tomeu Ferrer

Periodista

 

 

 

Els darrers conflictes laborals han mostrat amb cruesa la necessitat que hi hagi una premsa que contrasti les fonts, que no sigui depenent de les subvencions públiques i que no depengui de la publicitat de l’Ibex 35.

Hem vist com els estibadors, els operaris del Metro de Barcelona o els treballadors dels filtres de seguretat d’Eulen eren estigmatitzats per grans mitjans. I hem vist també que era i és imprescindible l’existència d’altres mitjans de comunicació que donaven veu als afectats i permetien que transcendís un relat alternatiu.

La crisi ha fet emergir altres mitjans de comunicació. La premsa ha estat després de la construcció el sector amb més acomiadaments. Les direccions dels diaris han aprofitat l’avinentesa per desfer-se d’elements incòmodes o crítics.

La resposta a les purgues ha estat inesperada pel poder: molts periodistes s’han llançat a crear nous mitjans per a buscar la independència, professional i econòmica i unes estructures molt més horitzontals que les de la premsa clàssica.

Molt sovint aquestes noves publicacions tenen només un format informàtic, cosa que limita la difusió, perquè hi ha sectors que no tenen accés a Internet o no tenen prou habilitat per usar aquest mitjà. La raó és clara, mitjançant  Internet s’eliminen dos dels grans costos de la premsa: el paper i la distribució.

Les noves publicacions acostumen a no tenir afany de  lucre. Això vol dir que la seva ambició és pagar salaris i despeses fixes i, si hi ha beneficis, invertir-los en dues direccions: contractar més periodistes i millorar el producte. I quan es contracta es fa en condicions socialment correctes:  tenen clar que la nostra precarietat és la vostra desinformació.

Com es financen els nous productes periodístics?, ras i curt, amb el suport dels seus lectors i en segon lloc amb publicitat. Afirmem que res és gratuït, i que la informació o la paguem nosaltres o la paga la família Botín.  I els lectors paguen de maneres diferents  les publicacions amb les quals s’identifiquen. Una és seguir-les, col·laborar, fer-se’n socis quan així es planteja, o difondre-les. La segona és contribuir en forma de subscripció.

Des del punt de vista periodístic s’ha obert el debat sobre si aquests nous mitjans, que són per definició petits i amb una visió parcial del món, ajuden o no a la creació de fenòmens de nou feixisme, com el que representa Trump a Nord-amèrica. Per contra, s’esgrimeix que en aquell país, mitjans clàssics com el New York Times o el Washington post representen una barrera contra plantejaments populistes. Els partidaris d’aquesta tesi anomenen els grans mitjans com a transversals.

Jo crec que cal fer l’anàlisi concreta de la realitat concreta. Vejam si a l’Estat espanyol, o a Catalunya, la tesi anterior es compleix. Primer caldria identificar quins són els mitjans transversals aquí? Com qui plantejava la tesi era subdirector d’un diari convencional penso que es deu referir a aquest tipus de publicació. Examinem si els diaris transversals d’aquí es comporten com a tals en moments de tensió!: us plantejo un repte, mireu 15 dies abans de la realització de les darreres vagues generals què deien les publicacions transversals sobre aquelles mobilitzacions i veureu si ho són o no de transversals.

Es podria pensar si l’existència de mitjans que tenen una visió determinada sobre la realitat, Diari del Treball, sense anar més lluny, aposta pel treball com un dret, diu sense amagar-se’n que és partidari de l’Estat de benestar, juguen un paper positiu o no.  Si aquest, o mitjans semblants, no existissin, la classe obrera desapareixeria pràcticament de la informació o només hi sortiria per ser culpada dels mals que convinguin en cada moment. Això no és una opinió, és una constatació.

Quan una societat té tensions socials o les posicions diferents no tenen mecanismes d’expressar-se es produeix una dictadura del pensament. Això facilita actituds autoritàries i permet amagar la corrupció del poder. Només un apunt en aquest sentit, La Soli era un diari petit, però gràcies a la seva existència es va denunciar i aturar el pistolerisme a Barcelona, amb el cas del baró de Konig o el cas de l’estraperlo, que va fer caure el govern del Bienni Negre amb Lerroux al capdavant.

Barcelona, 18 d’octubre de 2017