Sindicat i drets socials de ciutadania: esbós per a una nova fase de desenvolupament

 

Juan Manuel Tàpia

Membre del Consell Nacional de la CONC i del CERES (Centre d’Estudis i Recerca Sindicals)

 

 

Un recordatori pertinent

La relació entre el moviment sindical i els drets socials de ciutadania és genètica, des dels mateixos orígens del moviment obrer. Aquest fenomen històric té una doble direcció simultània: la pròpia afirmació del dret social d’existència del moviment obrer organitzat –gènesi del dret del treball, codificat amb perfil propi a través d’una lenta i progressiva evolució en el temps-, i la lluita per l’extensió i aprofundiment de la democràcia política.

Aquest exercici d’indagació històrica és un exercici imprescindible, per comprendre la pròpia naturalesa del subjecte sindical. La lluita pel dret del sindicat, que és el dret sindical per exercir l’acció col·lectiva en la negociació amb el capital de les condicions de treball i de vida és, al mateix temps, la lluita per construir la protecció social del treball, i una  organització política de la societat plenament democràtica, en què les classes treballadores poguessin expressar i fer valer la seva força organitzada per a la transformació social, per l’alteritat i superació del propi sistema capitalista.

Aquest itinerari, ara de segles, que des de l’esquerra social i política –gairebé indistinta i confusa en la primera internacional, després cristal·litzant en dos subjectes diferenciats: sindicats de classe i partits de les esquerres polítiques-, és el que desemboca en la conquesta civilitzatòria de l’estat social, en la construcció de l’estat del benestar, i els drets socials de ciutadania. Certament, amb moltes diferents intensitats a les diverses àrees del món, i amb diferents característiques en les diverses fases del propi desenvolupament de la manera de producció capitalista.

No ha estat, lògicament, un camí sense interrupcions i reculades, perquè es produeix en l’escenari permanent de la lluita de classes. També és un procés de divergències entre les pròpies tradicions i concepcions de l’esquerra, i amb relacions conflictives entre sindicat i partit.

La veritat és que la democràcia política moderna no pot entendre’s sense la constant embranzida del moviment sindical, des del principi, amb les lluites pel sufragi universal –dels homes- del moviment cartista a Gran Bretanya, les vagues generals a Bèlgica, o el suport del moviment obrer espanyol i català a la revolució de 1868, que conquista al mateix temps el dret d’associació obrera i el sufragi universal. La continuïtat amb una esquerra política que es consolida com a tal, i en etapes més recents en el temps, la lluita antifeixista en general, la nostra en particular, amb el paper de CCOO en la recuperació de les llibertats democràtiques, l’alliberament del tercer món i les lluites contra les diverses dictadures. Són només exemples.

En paral·lel, l’estat social del benestar resulta d’una permanent lluita del sindicalisme per construir, des del vincle del treball, en un primer moment, protecció social per a les persones treballadores i les seves famílies. Va venir després, en aquesta dinàmica d’embranzida conjunta, del  moviment sindical i l’esquerra política, l’extensió legislativa del dret social.

A títol, també d’exemples, la relació del socialisme francès amb Jean Jaurès i  la CGT, encara en transició des del sindicalisme revolucionari, per a la universalització dels drets socials bàsics de protecció, les pensions de jubilació, la desocupació i la protecció de la salut.

O el cas alemany, amb Bismark, empès per la socialdemocràcia i el seu sindicat a establir els primers sistemes de protecció social moderna –fins i tot quan posa en piuli les “lleis antisocialistes”-, completat després, per la mateixa embranzida, amb la construcció, amb rang constitucional, del primer estat social i del benestar, en la República de Weimar. Constitucionalització del dret social i sindical, amb el primer reconeixement constitucional del dret a la negociació col·lectiva- que, com tot aquest ampli procés, no va ser pacífic, i va donar lloc al major lock-out patronal de la història.

Els anys 30 i la postguerra van generalitzar el reconeixement constitucional dels drets socials de ciutadania i el propi dret del treball.

Amb tota la modèstia que es vulgui, ningú pot negar la importància de la conquesta de l’esquerra social i política, del reconeixement constitucional del 78, de la nostra configuració com a estat social de dret o com a economia social de mercat.

La participació del sindicalisme és, també, clau en la universalització de la sanitat, en la consolidació i extensió de l’educació pública i dels serveis socials, i determinant en l’aparició de les rendes de ciutadania i  de dependència, en diverses modalitats i encara necessitades d’una clara millora i perfeccionament.

El sindicalisme ha estat subjecte actiu en el naixement d’una nova generació de drets socials, relacionats amb el medi ambient, la mobilitat sostenible o la igualtat en totes les seves dimensions.

Com diu el professor Joaquín Aparicio Tovar, “l’estat social no ha estat un regal”. Aquest llarg viatge fins a la democràcia social, del que és protagonista essencial el moviment obrer. Aquest viatge en què els treballadors organitzats estenen el seu dret social del treball al conjunt de la ciutadania i constitueixen la “ciutadania social”, no ha de ser oblidat. La desmemòria de l’àrdua conquesta afebleix la seva defensa.

Crisi de l’estat social de dret i debilitament de l’estat del benestar

És cert que els nous desenvolupaments de la manera de producció capitalista, en aquesta fase que per comoditat denominem postfordisme,  l’organització del treball informatitzada i en xarxa, la financiarització de l’economia, la dinàmica de la globalització, i les conseqüències que aquests canvis tenen sobre la vida social i de les persones, exigeix que el nostre estat social del benestar hagi de patir un procés d’adaptació a les noves necessitats socials.

Ara bé, aquesta evidència no justifica en absolut el retraïment o reculada dels drets socials de ciutadania. El qüestionament de l’estat social del benestar i els drets socials de ciutadania és expressió de l’ofensiva ideològica neoliberal que amenaça els valors propis de l’estat social i, simultàniament,les conquestes democràtiques més avançades i trastoca, també, fins i tot a una part de l’esquerra que sofreix un gradual procés  “d’assimilació” ideològica.

Adverteixo, personalment penso que és un mite que la democràcia sigui consubstancial al capitalisme. Pot sobreviure el capitalisme amb una democràcia afeblida, mentre mantingui mecanismes de dominació eficients i sistemes per desguassar el conflicte social.

Esbós per a una nova fase de desenvolupament dels drets socials de ciutadania

Estem, des de fa temps, davant una cruïlla civilitzatòria. La crisi de l’estat social i de l’estat del benestar només pot resoldre’s, excepte el seu gradual desmantellament, enfortint els drets socials de ciutadania, estenent-los i donant resposta a les noves necessitats socials que genera el nou paradigma productiu.

Com indica Umberto Romagnoli en referència al dret del treball, “la tutela del ciutadà-treballador s’ha desplaçat del segon al primer”. Diu a continuació “…molts acaricien la idea que és possible reconstruir el dret del treball on i com era…per reproduir-lo igual en el desigual, és metahistòria.”

És un símil útil per abordar la qüestió dels nous desenvolupaments dels drets socials. Defensar els que tenim no ha de ser contradictori amb la necessitat de repensar-los i elaborar noves estratègies a l’ofensiva.

Pel que fa al nostre sindicalisme, ha d’accentuar el seu perfil sociopolític en la nova realitat productiva i social. Des de la peculiar experiència de CCOO com a sindicat sociopolític, posada en comú amb les diverses experiències d’altres tradicions sindicals en la mateixa direcció, és urgent obrir una reflexió general en el moviment sindical internacional i europeu sobre la qüestió.

La nova esquerra política emergent ha de comprendre que el sindicat, des de la seva naturalesa de subjecte social, és també un subjecte polític, autònom i independent, interessat a actuar i influir en totes les dimensions de la vida social i les polítiques públiques. Fa temps que el moviment sindical va definir el seu propi perfil, lluny dels temps de la divisió de funcions sindicat-partit.

Tres haurien de ser les direccions interdependents per avançar en el desenvolupament dels drets socials de ciutadania:

En primer lloc, la recuperació de l’estat del benestar, tan disminuït al nostre país, per passar a una fase de nou creixement en tots els camps: sigui la sanitat i l’educació pública, els serveis socials i els de dependència, la protecció social i les pensions públiques, les administracions i els serveis públics.

Un estat social del benestar que ha de ser la sustentació material de l’extensió i reformulació de la nova generació de drets de ciutadania. Uns drets que han de construir-se al voltant de la filosofia del dret als mitjans i recursos suficients per a una vida digna de les persones, amb caràcter integral, i durant tot el cicle de la vida, amb independència de la vinculació concreta al treball. És la filosofia de les rendes bàsiques, però no sol, ha d’acompanyar-se amb nous drets a la salut, a la igualtat, mediambientals i de mobilitat sostenible, a l’habitatge, a la cultura i a la diversitat, etc.

En segon lloc, polítiques públiques per a la transformació del model productiu. Un nou model productiu que al nostre país ha de suposar, també, la revitalització d’un sector industrial innovat. Un nou model productiu que ha d’incorporar una nova concepció de control democràtic de l’economia i especialment dels sectors estratègics, sigui en el sector energètic, els transports, financer i de gestió, en general, de serveis públics i d’interès general.

En tercer lloc, obrir noves polítiques sindicals perquè els drets de ciutadania s’obrin pas, també, en el nucli dur del sistema: l’empresa. Fer realitat l’objectiu somiat per Bobbio, intel·ligentment popularitzat pel nostre Marcelino Camacho: que la “democràcia entri a les empreses”, que els drets col·lectius i personals, s’exerceixin, també als centres de treball.

Aquesta és una operació d’envergadura i múltiple, on el sindicat és l’element central, i sense la qual, les dues anteriors direccions que hem apuntat mancarien d’un veritable ancoratge. Es tracta, sense abandonar les estratègies sindicals i polítiques, d’actuar en l’esfera de les polítiques redistributives, actuar en el cor de la producció, i per a això no n’hi ha prou amb influir en les polítiques econòmiques macro.

Es tracta, d’una banda, d’establir nous drets de participació i control sindical en el projecte empresarial i en la presa de decisions, sense abandonar per això l’alteritat crítica i conflictual que el sindicat representa enfront del capital.

Per una altra banda, de nous desenvolupaments qualitatius en l’objectiu d’un treball digne, que inclou l’exercici, en el marc dels drets i de la negociació col·lectiva, de drets personals. L’obertura d’espais de decisió de les persones o el que, des de fa temps, denomino els espais de “personalització” de les relacions de treball.

Dimensió qualitativa que suposa una nova centralitat de la igualtat des de la diversitat en totes les seves facetes, de la salut, de l’autogestió del temps i de la formació i la innovació com a patrimoni personal. Parlem que els drets de les persones no poden decaure a la porta de les empreses, parlem d’humanitzar el treball. És una operació de centrar el sindicat en la intervenció sobre l’organització del treball. Una organització del treball que ha d’entendre’s en el nou paradigma productiu: en xarxa i en tota la cadena de valor.

Finalment, aquests nous drets socials de ciutadania han de consolidar-se i garantir-se en un nou procés constitucional. Un procés constituent que reflecteixi al mateix temps un nou dret del treball i nous drets socials com a pilars de la renovació de l’estat social de dret. Ambiciós però a l’altura dels reptes de la cruïlla en què vivim.

Barcelona, 13 de gener de 2017