Lliçons de la pandèmia

 

Manel Garcia Biel

Economista i sociòleg  

 

 

La pandèmia del Covid-19 que hem patit ens ha donat l’oportunitat de visibilitzar algunes de les mancances del nostre sistema econòmic i social. En aquest article volem analitzar dos dels més evidents. La importància de lo públic i la necessitat d’una política d’industrialització.

La virulència de la pandèmia ha demostrat les insuficiències del nostre sistema sanitari derivades de les greus retallades imposades a tots els serveis públics durant els anys de govern del PP. La debilitat en que es troben els serveis d’atenció primària, la insuficiència del nombre de sanitaris, la falta de reserves de productes sanitaris bàsics, la insuficiència tant en el nombre de llits com d’UCI públiques així com d’equips de protecció pels sanitaris, i per que no dir la falta absoluta d’una industria pròpia pel que fa als subministres més bàsics per a fer front a la emergència sanitària.

Altrament el Covid-19 ha posat a l’ordre del dia la importància d’una sanitat pública que en moments com aquest és l’única que respon a les necessitats de la ciutadania. On ha estat la col·laboració de la sanitat privada? Desapareguda, no està per aquests temes, no està per a fer front a emergències sanitàries sinó que lo seu és un servei privat l’objectiu del qual és el benefici econòmic no el servei públic, ni tan sols en moments greus com aquests.

La importància de “lo públic”, en aquests cas de la sanitat és la principal lliçó que s’ha pogut derivar de la situació actual. Malgrat això, sembla que hi hagin diversos responsables autonòmics que no ho hagin entès possiblement per les seves pròpies concepcions ideològiques. El primer que han fet desprès de l’aixecament de l’estat d’alarma ha estat acomiadar els sanitaris contractats en  els moments més durs, i continuar sense reforçar la sanitat primària i fins i tot no contractant els rastrejadors necessaris per a controlar els nous brots epidèmics. Sembla que per alguns la ideologia ultraliberal està per davant de l’evidència viscuda.

La primera lliçó que cal extreure de la greu situació viscuda és la necessitat imprescindible de reforçar els serveis públics en tots els seus àmbits, el sanitari com més evident, però el mateix podem dir del sector educatiu públic que ha de garantir les noves formes escolars que caldrà adoptar davant l’actual situació social. I que dir dels sector sociosanitari on s’han donat els pitjor episodis de mortalitat entre la gent gran en les residències. Cal un canvi radical en aquest sector, no es pot tolerar que continuïn residències sense els serveis sanitaris bàsics, desconnectades de la sanitat pública, i on  “s’aparca” la gent gran en molts caos en residències privades l’afany de les qual és extreure benefici pel capital invertit.

Malgrat la incapacitat de la dreta política per acceptar aquestes realitats, és evident que el Govern de l’Estat haurà de forçar,  tant mitjançant reformes legals com amb la pressió per la utilització de fons públics, a que en el conjunt de  les CCAA es millorin de forma clara els serveis públics que són de la seva competència. El que cal és que en el conjunt de l’Estat es garanteixin i es reforcin uns serveis públics bàsics de qualitat i capacitat pel conjunt dels ciutadans.

Una segona lliçó que cal extreure de la situació que estem vivint és la necessitat de canvis en profunditat de la nostra estructura productiva.  Una societat avançada no pot dependre del monocultiu del turisme tal i com ens hem pogut adonar de forma prou traumàtica. En aquest país fa massa temps que manca una “política industrial”. Cal passar pàgina d’aquella teoria manifestada pel ministre Solchaga de que “la millor política industrial és la que no existeix” efectuada en ple procés de la denominada “reconversió industrial” que realment va ser l’eliminació d’una industria que podria estar obsoleta però que no va ser substituïda per cap d’altra. El país no pot estar més temps sense una política industrial de futur. I ara és el moment d’aconseguir-ho. Els Fons europeus adjudicats a Espanya ho poden fer possible. Es el moment i cal aprofitar-ho amb projectes de futur que el propi acord europeu permet. Calen propostes que aprofitin totes les oportunitats de la Transició Ecològica per a impulsar industries de futur en sectors com el de l’automoció o les energies renovables, altrament la necessitat de fomentar la Digitalització és una altra font d’oportunitat i modernització econòmica, començant per la necessària digitalització de l’Administració Pública, incloent-hi el sector judicial. Alhora aquests dos pilars Transició Ecològica i Digitalització, juntament amb el reforç dels serveis públics arreu poden ajudar a recuperar la “Espanya buidada”.

Entorn a aquesta proposta de modernització caldria fer una especial incidència en dos temes. Un primer seria la importància del foment del transport ferroviari, en concret el de mercaderies que facilitaria un millor, més ràpid i més ecològic transport de mercaderies especialment de llarga distància, així com desenvolupar una millor xarxa de rodalies que podria ajudar a limitar l’ús de l’automòbil en les grans ciutats.

El segon aspecte en relació a la industrialització està en el desenvolupament d’una agricultura més ecològica i de millor qualitat i al voltant d’ella impulsar una forta industria horto-frutícola que hauria de ser una de les principals industries en un país productor d’una gran quantitat de productes agrícoles. Només voldríem posar un exemple: com  pot ser que siguem un dels més grans productors d’oli i que una gran part de la producció s’exporti en brut a Itàlia, per que allà  els  italians el tractin, refinin i comercialitzin i desprès l’exportin obtenint uns importants guanys. La industria agroalimentària hauria de ser un important pilar del nostre futur industrial. Però com diem en base a una producció i una industrialització que opti per un producte de qualitat.

Aquests són uns objectius, el reforç de lo públic i una transició industrial justa, que el sindicalisme ha d’impulsar en aquesta fase conjuntament amb una reforma i actualització de les normes que regulen les relacions laborals entre elles la participació dels treballadors en una democratització de la empresa.

Octubre 2020