La demanda de serveis de cures necessitarà més persones

 

Laia Ortiz

Segona  tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona. Direcció de l’Àrea de Drets Socials

 

 

Ja fa temps que avisem del fet que la crisi del 2008 s’ha convertit en una crisi estructural. La recuperació macroeconòmica iniciada el 2013 (fa 5 anys de creixement del PIB i sembla que no es nota) no repercuteix sobre les condicions de vida de la classe treballadora o de la que necessita treballar a qualsevol preu. Globalització i automatització són les raons que es donen per justificar aquesta transformació i aquesta persistència de la crisi. I a això, s’hi ha d’afegir que al nostre país hi ha un sistema absolutament insuficient de protecció social i laboral. No en va ens trobem entre els líders en desigualtat i pobresa d’Europa.

La taxa d’atur oficial del tercer trimestre del 2018 segons l’EPA va ser del 14,55% —per primera vegada per sota del 15% des de fa 10 anys—, però la taxa d’atur U6 —la qual també té en consideració les persones desanimades i les subocupades— segueix 10 punts per sobre. Des que vaig néixer, només en el meu primer any de vida (1979) i en els tres insostenibles anys del pic de la bombolla immobiliària (2005, 2006 i 2007), la taxa d’atur ha estat per sota del 10%. No sembla, doncs, que aconseguir la plena ocupació, i amb un mínim de qualitat, sigui un pronòstic raonable per als temps que venen.

Ens apareixen altres reptes de magnitud igual o superior al del futur del treball remunerat. D’una banda, la imprescindible transició ecològica, a la qual ja no sabem si arribarem a temps per evitar la catàstrofe ambiental predita pels últims informes científics si no tallem l’escalfament climàtic. D’altra banda, l’envelliment progressiu de la nostra piràmide demogràfica, amb els coneguts problemes de sostenibilitat de les pensions i de la cura de la gent gran.

Per tant hem d’afrontar simultàniament molts reptes, i ho hem de fer amb escassos recursos. Des d’una visió global podem trobar oportunitats i sinergies d’actuació que ens permetin albirar un futur més optimista? En aquest breu article intentarem esmentar algunes idees sobre com una societat (més) enfocada en les cures ens permetria avançar en això.

Idea 1. Haurem de repartir el treball remunerat de manera més equitativa de com ho estem fent ara. La reducció de la jornada laboral remunerada (la que podem anomenar la primera jornada laboral) o dels períodes d’activació laboral al llarg de la vida han de ser organitzats i pactats entre tots els agents socials per garantir el dret a la feina. Això ha de venir acompanyat d’un millor repartiment dels treballs no remunerats, de manera que dones i homes es reparteixin equitativament la segona jornada laboral, la de les tasques de la llar, però també les terceres i les quartes jornades laborals. Per tercera jornada laboral s’entén la jornada dedicada a la cura de la gent gran (no viuen a la llar familiar, però cal ajudar-los a fer part de les seves tasques quotidianes). La quarta jornada és la dedicada als afers de la comunitat, la participació en allò comú, també imprescindible per a una vida plena, democràtica i responsable. En l’actualitat, els homes dediquen més temps que les dones a la primera i a la quarta jornada laboral gràcies al fet que aquestes es fan càrrec de la major part de la segona i la tercera jornada laboral. I això passa amb independència de si la dona treballa de manera remunerada o no.

Un millor repartiment de la jornada remunerada també s’ha d’acompanyar del reconeixement adequat dels treballs a temps parcial. Sovint aquests treballs són més precaris, pitjor pagats i realitzats per dones, fet que aprofundeix en una discriminació laboral en el present però que també es trasllada a les cotitzacions i a les pensions futures, molt menors en les dones.

I, finalment, hem de millorar radicalment el sistema de protecció social. Aquesta millora implica assegurar la cobertura de les necessitats bàsiques en els períodes d’atur, no desincentivar ni la recerca ni l’acceptació de treballs remunerats quan s’està a l’atur, i evitar les trampes de la pobresa i la precarietat. Mentre que la proposta de pujada de salari mínim va en la bona direcció, el sistema de prestacions econòmiques i de rendes mínimes necessita una transformació profunda i avançar cap a la universalitat i la incondicionalitat per avançar en justícia real.

Idea 2. Cal desenvolupar un sistema de cures més universal i equitatiu en l’accés i el repartiment de les càrregues amb el lideratge públic. Ni per l’extrem inferior (les cures de 0-3 o per edats superiors) ni superior (les cures de la dependència i la cronicitat) complim uns estàndards mínims. Tenim una de les taxes de fertilitat més baixes del món i, alhora, la segona major longevitat, després del Japó. No és estranya la preocupació per la inversió de la piràmide demogràfica i la sostenibilitat de les pensions. Al mateix temps, gastem molt poc en aquestes polítiques, i això es nota en el pes de l’ocupació sectorial. Falten centenars de milers de llocs de treball en cures per equiparar-nos a les mitjanes europees (i molt per sobre del milió si ens volguéssim aproximar a les ràtios dels països nòrdics).

Un sistema de cures homologable a una societat avançada implica més recursos humans professionals, més ben formats i millors condicions laborals. Som conscients, però, que perquè el sistema sigui sostenible també es necessita la implicació de més agents i recursos, i més inversió pública, i reconèixer i valorar el paper de la família, la comunitat i la tecnologia. Així doncs, ni creiem que sigui positiu convergir amb el model holandès (el 75% de les dones treballen a temps parcial per dedicar-se a cuidar dels seus fills o dels seus pares) ni fer-ho amb el model nòrdic extrem (desaparició de la família de l’entorn de la gent gran). Tampoc ens agrada el model de les viles daurades de Florida: recintes exclusius per a gent gran amb carrets de golf i aïllats de la resta. Hem de buscar el nostre propi model.

Idea 3. A Barcelona hem començat a pensar en aquesta nova concepció. Partint de la constatació que la gent vol seguir majoritàriament vivint al seu entorn (fet que, en una ciutat densa com Barcelona, també aporta un plus de sostenibilitat ecològica). A més, hem de fer molt més equitatiu l’accés a les cures i el repartiment dels treballs de cures que es troben fora de l’òrbita del mercat.

Així, hem de garantir qualitat de vida a les nostres persones dependents que viuen a casa seva el màxim de temps, sense obviar que algunes hauran de ser allotjades en residències o en centres sociosanitaris quan es necessiti una major intensitat de la cura. I entre les cures importants hi ha el fet de garantir el seu benestar psicològic, o com eliminar o mitigar la sensació de soledat a la gent sense xarxa familiar o amistats de suport.

Hem d’apoderar els professionals de les cures, treballant en petits equips que es facin càrrec d’un nombre reduït de persones en una petita àrea, millorant les seves condicions laborals i fent-los més corresponsables de la seva feina. Al mateix temps ens hem de coordinar amb la resta del teixit de cures: les famílies cuidadores, les treballadores de la llar (altament precaritzades també), els altres programes públics de suport a la gent gran, els equipaments de proximitat, l’atenció sanitària i la xarxa de suport comunitari, amb un model de cogovern on es decideixin les prioritats de manera democràtica i consensuada entre tots els agents que actuen a escala microlocal.

L’objectiu, tot i ser complex d’organitzar, és garantir la doble equitat: que ningú rebi un nivell d’atenció per sota d’un mínim socialment acceptable i digne, i que cap familiar (de sexe femení en la seva immensa majoria) hagi de sacrificar la seva vida, la seva carrera professional, o fins i tot la seva salut, per fer-se càrrec d’un familiar perquè no disposa d’altres mitjans de suport. I

Idea 4. En el camp de les cures, la innovació té molt camí per recórrer i moltes oportunitats per generar. Així, l’estudi i la implantació d’adaptacions funcionals dels habitatges, la rehabilitació-formació per millorar l’autonomia de les persones dependents i la implementació de tecnologies facilitadores del treball de les persones cuidadores són noves vetes de creació de llocs de treball qualificats. En aquest últim camp, ja l’any 2010, el Govern japonès va dissenyar un programa de desenvolupament tecnològic industrial de suport a les cures, el qual ha estat revisat en anys successius. Si bé el mateix Govern admet que els robots que substitueixen plenament les persones cuidadores estan en un estat molt incipient, per no dir utòpic, sí que tenen clar que la robòtica de les cures, en termes generals, ja té desenvolupaments plenament aplicables en diversos camps: ajudes mecàniques als cuidadors i cuidadores (per exemple exosquelets), ajudes a les transferències, ajudes a la mobilitat interior i exterior, ajudes a la higiene personal i als sistemes de monitorització, etc. I això sense oblidar innovacions aplicables a un espectre més ampli d’usuaris i usuàries, com els robots de neteja o els vehicles autònoms.

En qualsevol cas, la demanda de serveis de cures necessitarà més persones perquè les cures no són mecàniques. Una part sí que millora amb un major suport de la tecnologia, ja que en permet incrementar la productivitat, reduir els costos i la penositat de les tasques més dures o repetitives, que tant impacten sobre les dones cuidadores, i, sobretot, millora la qualitat i l’equitat de l’atenció prestada. Les cures, però, també són vincles emocionals, converses, mirades i complicitats, i això és insubstituïble.

Final. Les cures es configuren com un dels grans jaciments d’ocupació presents i futurs, i com una gran oportunitat per avançar en el repartiment equitatiu dels treballs, remunerats o no, en perspectiva de gènere i intergeneracional. La innovació tecnològica i organitzativa, així com la innovació en els sistemes de protecció social són peces imprescindibles per assolir un model socioeconòmic enfocat a les necessitats de les persones i no el creixement econòmic insostenible i injust que estem patint.

Gener de 2019