La Reconstrucció a través del que és Públic: de semblar natural a fer-ho possible

 

Lluís Camprubí

Coordinador de l’Àrea d’Internacional de Catalunya a Comú

 

 

Dins de la desolació per les crisis sanitària, humana, econòmica, ambiental i social, semblaria que un lleuger optimisme estratègic ens recorre. Hi ha una intuïció estesa que aquesta vegada les coses poden ser diferents, i que el que a molts ens sembla natural i lògic -que la sortida a les crisis sanitària i econòmica sigui amb més paper del que és públic- podria ser possible. Però anem a pams.

Aquesta vegada podria ser diferent

Per primera vegada des de molts àmbits -amb un consens creixent entre economistes de diferents tradicions- es planteja una sortida a la crisi econòmica diferent a l’esquema habitual seguit des de les crisis dels 70s i s’aposta per polítiques contracícliques, d’inversió via la mobilització de recursos públics.

En primer lloc per la magnitud de les caigudes de PIB, la seva afectació i extensió a tots els sectors i territoris, i la intuïció que el seu allargament en el temps pot no tenir precedents.

En segon lloc, el fet que el causant sigui una pandèmia evita relats moralitzants i culpabilitzacions basades en supòsits excessos fiscals i d’ambició del sector públic, i per tant fa decaure el marc d’evitar el “risc moral” en les polítiques econòmiques a seguir .

A més, el paradigma de “l’austeritat” està seriosament debilitat intel·lectualment, especialment a Europa després de l’excés de dany econòmic i social que l’austeritat ha generat des de 2008. No obstant això, en aquest sentit és important assenyalar que la batalla contra “l’austeritarisme” no ha acabat, i que amb el temps reapareixerà (segurament quan es vagin concretant els fons europeus i/o el sentiment d’emergència s’atenuï). Encara que ara els seus abanderats estiguin en retirada per la conjunció de l’evidència viva i recent del desastre causat i per l’efectivitat de la complementarietat de la confrontació política i social amb la laminació gradual des de posicions de concertació (no és menor el paper que posicions progressistes han tingut en el seu desmuntatge des de llocs de comandament en grans coalicions tant a Alemanya com a la institucionalitat europea).

I finalment, en quart lloc, a l’espai UE s’ha vist com a fonamental i única solució possible adoptar solucions de mancomunació de la despesa/deute públic i proposar un ambiciós Pla/Fons de Recuperació si es volia preservar la pròpia UE (tant en lògica continental com en l’ordre multilateral global), davant el risc cert de col·lapse que alguns països podien haver experimentat si se’ls deixava a la seva sort.

Però encara hi ha reptes complicadíssims pel camí i a més el partit segueix en disputa

És cert que apareixen fissures i falles en l’hegemonia ideològica del neoliberalisme. I més en una crisi múltiple com la que ens afecta, on són evidents les fallades de mercat, especialment en la crisi sanitària i econòmica. Però això no implica cap tendència secular cap a més paper del sector públic i amb major pes de la democràcia econòmica. Podent ser ben factible la tendència contrària, una degradació sense alternativa de l’actual fase del capitalisme. I encara en aquesta primera fase de la pandèmia domini un sentiment de solidaritat, d’aproximacions comunitàries i de “estem al costat en això”, no és descartable que si la situació socioeconòmica i/o sanitària s’endureix vagin apareixent respostes basades en sortides en lògica individual o de “nosaltres versus ells”. Ja en el vessant sanitari comencem a veure replecs, amb un nacionalisme de les vacunes emergent en diferents països, que anul·la la lògica de la cooperació optant per la mala solució en el que podria ser un exemple de manual de el dilema del presoner.

A més, estructuralment hi ha rellevants barreres i obstacles que entorpeixen el reforçament de la cosa pública. El més evident és la fiscalitat, insuficient i menys progressiva del necessari per l’ambició exigida al poder democràtic, al sector públic i a l’administració. Superar aquesta insuficiència requereix voluntat política domèstica (i acompanyament d’actors socials rellevants com els sindicats) però també arreglar el desajust entre una fiscalitat que és estatal i un mercat interior i una àrea monetària que són europees (evidentment per elevació cap a una major fiscalitat europea) . En clau domèstica espanyola també és una barrera l’actual dinàmica política de bloqueig, crispació i polarització, que no permet impulsar reformes consensuals i de calat necessàries, i on la inèrcia i el seguir com sempre (per exemple amb les pròrrogues de pressupostos) no juguen a favor del que és públic.

Però és en clau europea i global on trobem -juntament amb la fiscalitat- un dels reptes més importants a superar si volem que allò públic sigui el timó del desenvolupament: Com regulem els grans monopolis i disposem d’unes lleis de la competència efectives i que responguin davant els grans monopolis i oligopolis; i com ordenem les cadenes de valor transnacionals. Tot això, amb la dificultat afegida d’un ordre internacional cada vegada més transaccional i conflictiu i menys cooperatiu i multilateral i amb els coneguts atacs furibunds a les actuals institucions i organismes globals.

Així doncs, ¿Com hauria de ser una Reconstrucció en què allò Públic sigui protagonista?

Si es vol garantir una recuperació de l’economia i que aquesta sigui menys vulnerable, el sector públic necessàriament haurà d’assumir més riscos. Com algunes veus apunten, un dels seus nous principals rols serà el de mantenir i sostenir el teixit productiu, sent també l’inversor d’últim recurs. Unes ajudes que en bona part podrien acabar sent incondicionals econòmicament i sense retorn, però que haurien de guardar una condicionalitat democràtica relacionada amb l’interès general. En particular pensant en la sostenibilitat ecològica i l’emergència climàtica. I és aquí on està part del conflicte polític que ve.

Les formes d’implicació de la cosa pública en els sectors econòmics d’interès poden ser múltiples, no és una qüestió únicament dicotòmica de titularitat. Supervisió, regulació, participació, codecisió, … poden ser mecanismes complementaris depenent del que és estratègic i de la criticitat de el sector econòmic productiu. Assenyala Mariana Mazzucato que en molts sectors el paper de la cosa pública hauria de ser emprenedor, passant del “market fixing” (arreglar les falles de mercat) a el “market shaping” (donar forma al mercat i orientar-lo segons l’interès general).

Sembla útil pensar diferenciadament per àmbits i sectors. En primer lloc, dos sectors “no materials” mereixen especial atenció en aquesta recuperació: el bancari-financer (pel seu caràcter sistèmic/desestabilitzador i la seva força en l’orientació de recursos) i el de les tecnològiques de dades (per l’ingent poder de les dades que disposen i la seva afectació a la democràcia). En relació a aquells sectors que coneixem com a “serveis públics” s’ha fet ja molt evident que el sector salut requereix una major coordinació i lideratge des del públic. I, en tercer lloc, en relació al sector industrial, ens trobem davant l’oportunitat històrica d’una reindustrialització, que ha de ser necessàriament verd i amb el vector de la transició ecològica. El que pot generar a més una oportunitat per tenir una nova estructura empresarial, amb empreses més grans i menys rendistes. De fet, en l’àmbit europeu ja estem assistint a la discussió sobre relocalitzacions industrials estratègiques i la recerca d’una certa sobirania (entesa com a capacitat) industrial continental.

Per tot això hauríem de ser capaços d’incorporar dues eines addicionals. La primera, una orientació o enfocament de “missió” per als grans objectius com a societat. És a dir que des de l’àmbit públic es lideri, coordini i fins i tot s’alineï i incentivi la cooperació de tots els recursos i capacitats (també del sector privat) necessaris per a la consecució d’aquest gran projecte. Si es va fer per enviar un ésser humà a la lluna, bé es podria fer per a l’obtenció i producció de les vacunes o tractaments de la COVID-19 o per assegurar que el paradigma del “Green New Deal” compleix els seus objectius d’ambició climàtica. I la segona, l’ús de la tecnologia i la intel·ligència artificial per a l’anàlisi de dades massives (“big data”) amb l’objectiu que la planificació econòmica pública i democràtica sigui eficient i adaptable als canvis. Comptar amb una informació de tanta qualitat pot permetre al sector públic que vulgui planificar un àmbit econòmic-productiu des de la perspectiva de l’interès general superar la vella limitació de la planificació (baixa eficiència per falta de les dades “micro” i incapacitat d’anticipar canvis) . Si això últim no sembla prou interessant, cal assenyalar que l’alternativa és la privatització de la planificació (el que seria una regressió democràtica sense precedents). Privatitzar la planificació vol dir que serien les tecnològiques les que facin servir les eines d’anàlisi de dades en exclusiva, amb el que comporta privatitzar mecanismes democràtics, tenir un exorbitant poder de mercat i disposar d’una capacitat única per orientar preferències de la ciutadania. I amb tot això, poder planificar el seu negoci i el seu possible interès d’intervenir en els assumptes col·lectius.

En definitiva, en paral·lel a l’acció d’emergència del sector públic per treure de la paràlisi/congelació a l’economia, haurà d’anar posant-se els fonaments per a un nou contracte social. Un nou contracte social que incorpori aquesta nova dimensió del que és públic, asseguri la protecció democràtica de l’economia i l’orienti cap als objectius de transformació ecològica i alhora ampliï els drets de ciutadania.

Octubre 2020